Selecciona Edició
Connecta’t

Plaers d’Altafulla

Al seu llegat romà i medieval, el poble tarragoní hi afegeix delits més contemporanis, com platges de bandera blava i arrossos premiats

El castell de Tamarit vist des de la platja homònima, prop d'Altafulla.
El castell de Tamarit vist des de la platja homònima, prop d'Altafulla.

Ens trobem en ple segle II. Caius Valerius Avitus, duumvir de Tàrraco —càrrec públic romà, similar al del cònsol, en l'àmbit colonial i municipal de l'Imperi—, albira l'horitzó des de la seva opulenta residència. Té davant seu un Mediterrani brillant i serè, i des del pòrtic del primer pis reflexiona sobre com el mateix emperador, Antoní Pius, el va enviar a aquest lloc perquè fos garant de l'autoritat imperial. Sobre ell hi ha certeses i algun misteri: existeixen proves que havia exercit les seves funcions a la seva Augustóbriga natal (a Sòria); també, que la seva recent promoció va estar relacionada amb haver impedit un intent de conjura imperial per part de Cornelius Priscianus, senador i governador de la Hispània Citerior que pretenia un aixecament i establir un govern propi a la península Ibérica.

Divuit segles després, ens podem imaginar una escena semblant en trepitjar la vil·la romana dels Munts, situada a la localitat d'Altafulla, a uns 15 quilòmetres de Tarragona. És on hi havia el luxós habitatge on van residir Caius i la seva dona, Faustina, que agafen cos gràcies a les visites teatralitzades que organitza el Museu Nacional Arqueològic tarragoní. Una oportunitat fantàstica per conèixer com era la vida quotidiana d'aquesta parella en un dels llocs que, l'any 2000, la Unesco va declarar Patrimoni Mundial, dins del conjunt arqueològic de Tàrraco. La vil·la tenia jardins, termes i mosaics, com es va començar a descobrir gràcies a unes excavacions iniciades el 1967, i estava situada al costat de la Via Augusta —la calçada romana més llarga d'Hispània, que anava des dels Pirineus fins a Cadis—, nom que continua rebent el carrer més important d'Altafulla.

Aquí es troba el millor allotjament per instal·lar-se en aquest poble costaner, especialment si es viatja en família, d'ambient tranquil, aigües de poca profunditat i unes platges destacades, any rere any, amb la bandera blava, distintiu de qualitat. Es tracta de l'hotel Altafulla Mar, una preciosa estructura arquitectònica que reflecteix un gust exquisit en tots els seus espais, ja sigui a les habitacions —segons la reserva, amb accés a una piscina climatizada a l'àtic, amb vista tant al nucli antic com al mar— o als seus quatre restaurants, que proposen ofertes molt diferents per a l'hoste o el públic en general, entre els quals, Suko, dirigit per un cuiner peruanojaponès que ofereix el millor de tots dos països, i Aromatic, una aposta pel menjar flexitarià, que combina cuidadíssims plats vegetarians amb d'altres que proporcionen proteïna animal.

Jordi Ferré, director de l'Altafulla Mar, ha confeccionat un projecte hoteler integral en el qual es pot gaudir de música en directe les nits dels divendres i dissabtes o exposicions de pintors a les parets, i que facilita als visitants animar-se a fer activitats als boscos o el mar. És el cas del Club Marítim Altafulla, molt a prop d'aquí, que ofereix cursos de catsy, catamarà o patí de vela, i dona l'oportunitat de divertir-se fent caiac o pàdel surf. Aquesta manera fabulosa de sentir el paisatge marí es pot complementar amb altres iniciatives terrestres, com les set rutes que suggereix l'oficina de turisme local (Via Augusta, 34; 977 65 14 26), mitjançant les quals és possible conèixer l'Oliverot, un arbre monumental amb una edat estimada de més de 600 anys, de camí cap al poble de Torredembarra. També l'espai natural de la desembocadura del riu Gayà, amb la seva fauna i vegetació protegides, en la qual destaquen gran quantitat de petits ocells (corriol camanegre, cabussó, blauet) que viuen en hàbitats molt diversos i els esquirols, nombrosos a les capçades de les pinedes blanques; o contemplar les anomenades barraques de pedra seca, construccions fetes de forma tradicional que servien de refugi i magatzems agrícoles.

De fet, Altafulla és un racó immillorable per descobrir tradicions centenàries, com es reflecteix al seu Museu Etnogràfic (Camí de l’Ermita, 10), que recull elements de la vida rural del municipi: unes 1.000 peces —des d'una curiosa sínia de sang fins a les típiques aixades— dels dos últims segles que va recuperar i va restaurar un veí i artesà, Salvador Gatell. I si seguim endinsant-nos en el passat del poble, sempre podrem fer una visita guiada al barri Marítim, que evoca com durant el segle XVIII s'hi van anar construint petits magatzems on els pescadors guardaven els estris de feina i els comerciants emmagatzemaven els productes destinats a les colònies, i que es van anar transformant en cases d'estiueig.

El castell d'Altafulla, originari del 1059.
El castell d'Altafulla, originari del 1059.

Entre muralles

També s'ha de passejar per la Vila Closa, l'antic nucli medieval declarat el 1998 Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat. Està integrat principalment per les antigues muralles —Altafulla es va fundar com a conseqüència de les campanyes de Ramon Berenguer I al segle XI—; l'església de Sant Martí, d'inicis del segle XVIII, i el castell d'Altafulla, original del 1059, un gran edifici de planta poligonal al centre del qual hi ha un pati interior on destaca una galeria renaixentista i que és possible conèixer a fons mitjançant una visita guiada. Al costat, enganxat, hi ha el luxós hotel Gran Claustre, Restaurant & Spa, que va remodelar una part del nucli antic quan obrir les portes fa uns 20 anys, fins al punt que se li va atorgar el nom d'“hotel monument”, i que té un restaurant recomanat a la guia Michelin: Bruixes de Burriac, del xef Jaume Drudis.

En qualsevol passeig, doncs, irromp el pretèrit remot en una localitat que també és testimoni de diversos cicles de música cada any: de jazz, d'artistes emergents, de cançó d'autor o fins i tot un d'internacional, amb nits de piano i poesia; i també d'un altre de teatre —Escena Altafulla— entre els Munts i el parc Voramar. A més de la Nit de Bruixes, fira de bruixes amb mercat esotèric que converteix la Vila Closa en un poble encantat, i un via crucis vivent per Semana Santa. L'agenda cultural s'obre a diverses jornades gastronòmiques, com la festa de l'Olla —plat típic fet amb conill, pollastre i porc amb patates i cigrons, amb l'afegit d'una especial salsa de romesco—, i molts altres esdeveniments que fan que Altafulla sigui un destí molt atractiu més enllà de la temporada alta estiuenca.

Però si l'estiu convida a visitar aquesta joia de la Costa Daurada —denominació, explica Ferré, que prové del color de les roques al capvespre—, no hi ha res millor que anar al restaurant Voramar (carrer de Pons d’Icart), insuperable per degustar una paella a uns metres de la platja. Un local especialitzat en la cuina tradicional marinera que regenta la família Nicolás: el pare, Xavier, i la mare, Gemma, s'encarreguen de les sales i dels fogons, mentre el comensal pot gaudir del mestratge gastronòmic de la seva filla, la xef Sara Nicolás, que ha rebut els últims anys reconeixements per les seves elaborades tapes i el primer premi Millors Arrossos d'Espanya 2017, fet que la va impulsar a ser coneguda en el sector i al fet que en les seves taules no acostuma a haver-hi cadires lliures ni en aquest període pandèmic.

Toni Montesinos és autor d'‘El fruto de la vida diversa. Artículos sobre literatura norteamericana’ (Universitat de València).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >