Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Alçar el cap

Cada nit, hi havia tirotejos. Rondaven pels carrers patrulles de l’exèrcit federal i falses patrulles de paramilitars

Homenatge, el 2012, a les víctimes de l'assalt al Casino Royale per part de narcos dels Zetes, a Monterrey.
Homenatge, el 2012, a les víctimes de l'assalt al Casino Royale per part de narcos dels Zetes, a Monterrey.

Quan, a finals de 2012, vaig anar a Monterrey, la ciutat estava totalment trasbalsada per la violència. La guerra entre el càrtel dels Zetes i el càrtel del Golf turmentava els civils amb extorsions, robatoris, segrestos i assassinats. Cada nit, hi havia tirotejos. Rondaven pels carrers patrulles de l’exèrcit federal i falses patrulles de paramilitars (els Zetes provenien dels grups d’elit de l’exèrcit), i calia distingir-les. “Els de veritat porten fusells M16 i els falsos porten kalàixnikovs”, em van dir. Però després van especificar que el millor era no alçar el cap quan passessin guàrdies, que ja els diferenciaria pel calçat: botes militars o sabatilles esportives. Però, sobretot: mantenir el cap cot, la mirada a terra.

Hi vaig anar a fer una lectura a la Universitat Autònoma de Nuevo León sobre la literatura catalana d’aire mexicà (l’Opòton de Tísner, el Nevares de Calders, el Quetzalcòatl de Bartra, els poemes de pulque i marihuana de Sales...) i a recitar versos meus en un espai de resistència semi-clandestí que duia un nom sovietitzant: la CCCP (centre d’investigacions poètiques i performàtiques).

El local de la CCCP era al barri antic de Monterrey, que vivia l’època més desangelada de la seva història. L’edifici, situat en una cantonada del Corredor del Arte (carrer Mina), que llavors estava ben mort, era un exemple típic de l’arquitectura del nord-est de Mèxic, d’una sola planta, amb sostres alts i pati interior. Havia estat la residència, entre d’altres, d’uns curiosos profetes pentecostalistes que es feien anomenar Saule i Silas (en record de Pau de Tars i d’un dels Setanta deixebles) i que, a mitjans dels anys 1920, amb aspecte de Rasputín (sandàlies, túnica i llargues barbes), es dedicaven a predicar les seves visions. Un dels seus adeptes, Eusebio Joaquín González, que havien col·locat com a servent de casa i començava a estar desencantat de l’empresa, va sentir, una nit que dormia sota el porxo d’aquell pati on jo recitava, una veu. No en va fer cas. Més tard, però, el cel se li obrí al damunt i, alçant el cap, veié un missatge escrit en les estrelles que l’impel·lí a fundar el que avui en dia es coneix com l’església de La Llum del Món. Era la matinada del 6 d’abril de 1926.

El 30 de novembre de 2012, el meu amic José Eugenio Sánchez em va portar a admirar la posta de sol des del turó de l’Obispado. Allà, contemplant la volta celeste, entre l’ataronjat que s’esvaïa pel puig de les Mitras (dues cúspides com el capell d’un prelat), a l’oest, i la fosca que s’espessia pel puig de la Silla (com les borrenes d’una sella de muntar), a l’est, vam alçar el cap, lliurement, cap al cel i vam esperar l’aparició d’un nou missatge en les estrelles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >