Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Mas i el minvant aixovar pujolista

L'expresident català ha acabat devorat pel procés que va engegar

Artur Mas, el passat dilluns, en una compareixença davant dels mitjans de comunicació.
Artur Mas, el passat dilluns, en una compareixença davant dels mitjans de comunicació.

Artur Mas seria un digne dirigent del Partit Revolucionari Institucional mexicà, apunten fonts de l'antiga Convergència. La seva trajectòria política ha estat una fugida permanent cap endavant per salvar el poder. I encara que en cada bugada hagi perdut algunes peces de l'aixovar que va heretar del pujolisme, ha aconseguit que durant tot el procés la presidència de la Generalitat de Catalunya hagi estat en mans de l'espai convergent: ell mateix, Carles Puigdemont i Quim Torra. El 14 de setembre va fer una compareixença pública en la qual va anunciar que continuaria militant en el PDeCAT, que ell va fundar el 2016, però tot seguit va fer vots per arribar a una entesa electoral amb Junts per Catalunya, el nou partit de Puigdemont.

Les formacions que lideren David Bonvehí i Carles Puigdemont, respectivament, estan a matadegolla. El PDeCAT acusa Junts per Catalunya d'utilitzar unilateralment aquestes sigles últimes, sota les quals tots dos es van presentar a les eleccions el 2017, i ha recorregut als tribunals. Artur Mas intenta salvar aquesta desavinença i reeditar la fórmula que fa tres anys va permetre als postconvergents arrabassar la presidència de la Generalitat a ERC per 12.000 vots. “Sento propi l'espai de Junts, però em quedo al PDeCAT”, va dir Mas dilluns passat, que va afirmar que no se sent “responsable del lloc en el qual som ara”.

La seva trajectòria política ha estat una fugida permanent cap endavant per salvar el poder

Des de l'independentisme, hi ha qui assegura que en la decisió de l'expresident pesa la seva voluntat de no deixar caps sense lligar per evitar esquitxades del ‘cas 3%’ de corrupció, en el qual hi ha 32 persones processades, quatre exresponsables de la vella Convergència. De fet, Mas ha reiterat la seva intenció de no presentar-se com a cap de llista i de no tenir protagonisme en el partit.

La dinàmica endimoniada del procés –impulsada per Mas des de la presidència i que l’ha acabat devorant– requereix bons reflexos per salvar el poder. L'expresident ha reiterat a TV3 i RAC1 –a aquest diari no li concedeix entrevistes des del 2009– que és necessari treballar “per forjar una majoria sòlida que sigui inapel·lable, per tenir aliats exteriors sòlids i per unir l'independentisme”. Aquest mantra ha estat el guió-base que Mas ha exhibit sempre per salvar els mobles. Quan el 2012 van començar a bufar vents a favor de la independència i després de l'entrevista a la Moncloa en la qual va plantejar a Mariano Rajoy l'anomenat pacte fiscal, Mas va convocar eleccions en les quals CDC –ja en solitari després de la ruptura amb Unió– va perdre 12 diputats, passant de 62 a 50 escons a la Cambra catalana. Va aconseguir, no obstant això, el suport d'ERC a la seva investidura i va sumar 72 vots. El 9 de novembre del 2014 va impulsar la consulta independentista.

El 2015, en coalició amb Esquerra –Junts pel Sí–, va obtenir 62 escons, els mateixos que el 2009 sota les sigles CiU. Mas anava de número quatre per Barcelona però acabaria sent president. La seva victòria va consistir a arrossegar els republicans a una candidatura conjunta per mantenir-se a la superfície quan creixien les acusacions de corrupció contra Convergència. Va plantejar els comicis –en els quals l'independentisme va aconseguir el 47,8% dels vots– com a plebiscitaris. Aquesta operació no li va sortir bé, ja que la CUP es va negar a investir-lo. Va haver de cedir pas a Carles Puigdemont.

Marca distàncies amb Puigdemont, però li ofereix una aliança electoral

El poder, no obstant això, seguia a casa. I el procés s'accelerava amb el programa pactat entre Mas i Oriol Junqueras: independència en 18 mesos, lleis de desconnexió, reconeixement internacional del nou Estat... La realitat va ser: referèndum il·legal de l'1 d'octubre del 2017, proclamació simbòlica de la república catalana –amb la bandera espanyola onejant a la Generalitat–, aplicació de l'article 155 a Catalunya i judici i presó per als líders independentistes.

Després de la renúncia a presidir la Generalitat, Mas va impulsar, el 2016, el PDeCAT. Es tractava de girar full de la vella i corrupta Convergència. En paraules de l'expresident, “feia falta un instrument nou i gent nova dirigint-lo”. Ara, l’expresident ha confessat a TV3 que la formació “no ha funcionat com es pensava, tot i que en la seva executiva no hi hagi ningú de partits antecessors”. Vells col·laboradors de Mas, com els empresonats Jordi Turull i Josep Rull, han anunciat que abandonen el partit per engrossir les files de Junts per Catalunya. L'expresident ha evitat criticar el seu homòleg Puigdemont, encara que ha marcat distàncies amb Quim Torra per la forma en què va expulsar el PDeCAT del Govern fa unes setmanes, i ha expressat el seu desacord amb la presidència simbòlica que –si s’inhabilita Torra– molts propugnen des de Junts.

Després de criticar la inhabilitació per desobediència de l'actual president –dictada per negar-se a retirar de la seu del Govern una pancarta de suport als presos del procés i pendent de ratificació pel Tribunal Suprem–, Mas va apuntar a RAC1: “Cada president sap quins són els punts clau del seu mandat. Jo me la vaig jugar amb la consulta del 9-N; Puigdemont, amb el referèndum de l'1 d'octubre; Torra va considerar que, simbòlicament, per valors i principis, calia mantenir la pancarta”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >