_
_
_
_
_
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

President del caos

Cap dels al·legats llançats dijous a Madrid contra el Tribunal Suprem per Quim Torra val —ni jurídicament, ni políticament, ni moralment— res de res

Xavier Vidal-Folch
El president de la Generalitat, Quim Torra, surt de la Cort Suprema, aquest dijous a Madrid.
El president de la Generalitat, Quim Torra, surt de la Cort Suprema, aquest dijous a Madrid.VICTOR SAINZ

Cap dels al·legats llançats ahir dijous a Madrid contra el Tribunal Suprem per Quim Torra val –ni jurídicament, ni políticament, ni moralment– res de res.

El reu al·lega que se'l jutja per fer ús del dret fonamental a la lliure expressió.

Fals. Se'l jutja per desobeir la junta electoral, tot i que també va fer el desfavor amb el màxim tribunal català. Per col·locar una pancarta partidista no al seu domicili particular, sinó a l'edifici públic per antonomàsia dels catalans. Per violar el deure de neutralitat que té el Palau de la Generalitat, i minar per tant els drets de tots els ciutadans, els contraris a la pancarta i els seus partidaris.

Más información
Quim Torra: el viatge d’un home gris cap a la intransigència salvatge

El reu al·lega que se'l jutja per encapçalar el Govern de la Generalitat, ja que el tribunal “vol fer caure un altre president”. A la petulància de comparar-se amb el més empàtic i imaginatiu Carles Puigdemont, Torra hi afegeix la falsedat que el Suprem va provocar la caiguda d'aquest últim: no li va donar ni temps, ja havia fugit a Waterloo, via Brussel·les.

Però, a més, en trepitjar la neutralitat de la seu de la institució, el reu no va exercir de president de tots els catalans, sinó d'ell mateix. No se'l jutja per ser titular de la presidència, sinó per –presumptament– delinquir en el seu exercici.

El reu al·lega que el tribunal és parcial, que el procés és “aberrant” i que l'Estat (que precisament ell representa a Catalunya) “trepitja” la democràcia i ens sotmet a “l'arbitrarietat judicial”. Menysprea així un principi elemental de la democràcia: és el poder judicial el que controla el poder executiu i no a l'inrevés. I en afegir que el sistema va néixer d'“una Transició” que ara descobreix com a “heretada del franquisme”, repudia el partit pel qual va ser escollit diputat, ja que era hereu d'un puntal d'aquesta Transició, que va contribuir com el primer a l'Estatut i a la Constitució. Si Miquel Roca és un hereu del franquisme, com és que va aconseguir néixer a l'exili, el de debò?

El reu al·lega que es va prometre a tots la llibertat de poder dir tot el que volguessin, també sobre la secessió, i que en canvi ara se'ls impedeix a alguns aquest exercici democràtic mitjançant persecucions judicials: torna a confondre la lliure expressió, de la qual tots disposen –ell mateix la va emprar ahir ad nauseam–, amb actes executius d'una autoritat que contrarien l'ordenament legal vigent.

El reu erra, en fi, fins i tot en detalls nimis, atès que la seva inhabilitació no suposaria la “caiguda” del seu Govern, ja l'ha danyat ell fa poc despullant-lo de sobiranistes lliurepensadors com Miquel Buch o Àngels Chacón, i en tot cas podrà continuar sota un president més reflexiu, com el seu rival Pere Aragonès.

Ni inhabilitar-lo és sinònim de la “fi” d'aquesta legislatura, que ell mateix va certificar el 29 de gener i que es va comprometre a executar, en un clar perjuri polític.

Ni hi ha “càstig a un país” enmig d'una pandèmia: el trauma per a la nació catalana és veure's sotmesa a tant de desvari.

En tot això demostra l'activista que menysprea tant el món de les regles democràtiques –que ell hauria de conèixer com a advocat que va ser, encara que sense èxits– com altres il·luminats populistes, de l'estil Boris Johnson o Donald Trump; al seu costat, uns gegants.

Però això no és tot, en intentar perpetuar-se en el càrrec i negar-se altre cop a convocar les eleccions que va prometre –ara amb l'excusa de la pandèmia, barata ja que ha estat gairebé tan desastrós en afrontar-la com Isabel Díaz Ayuso–, propugna la confrontació des de la pretesa defensa de la figura de la presidència.

És el mateix menyspreu institucional demostrat contra el Govern, que remodela segons capritxos partidistes; el Parlament, que buscar enfangar en la il·legalitat, i la resta d'institucions i entitats de l'autogovern. President? Del caos.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_