Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El poder paralitzant de la irresponsabilitat

Des que va començar la pandèmia, Díaz Ayuso no ha parat de cantar meravelles de la seva tasca i de denunciar el Govern central per desacreditar-la. I a l’hora de la veritat corre a demanar ajuda. En què quedem?

Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, durant un minut de silenci per les víctimes de la covid.
Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, durant un minut de silenci per les víctimes de la covid.

El Ministeri de Sanitat insta el Govern de Madrid a fer “el que calgui” per contenir la crisi del coronavirus i el Govern de Madrid demana una implicació contundent del Govern espanyol. Illa reclama mesures radicals, Sánchez insta a sol·licitar l’estat d’alarma i un descol·locat govern autonòmic crida auxili. Aquest joc de rèpliques institucionals és un retrat a grans traços de l'enrenou polític espanyol, on l’autoritat, la coordinació de poders i la responsabilitat dels actors brillen sovint per la seva absència. On el sistema autonòmic és gestionat de vegades amb un avantatgisme impropi del que hauria de ser la cooperació entre institucions d’un mateix Estat. I on la política, enterrats els anys de les majories del bipartidisme, troba dificultats a l'hora d'optimitzar el fet d'haver aconseguit més capacitat representativa de la pluralitat de la ciutadania.

S’ha degradat l’autoritat confonent-la amb un producte mercantil de posar i treure: el lideratge. I l’absència d’autoritat és sempre un camí directe a l’autoritarisme

El Govern de Díaz Ayuso s’ha ofegat en la crisi del coronavirus, presa permanent d’una doble fuga de la realitat: la negació d’un descontrol que ha estat evident des del primer dia i l’ús oportunista de les institucions autonòmiques. En ple rebrot de la pandèmia, quan Madrid es dispara com l’autonomia en la situació més crítica, la principal proposta que ha fet aquests últims dies la presidenta de la Comunitat ha estat una nova baixada d’impostos, incloent-hi els trams de l’IRPF. En quin món viu? Com pot afrontar la crisi de la pandèmia una presidenta que no s’ha adonat que bona part dels problemes que viu la seva regió són conseqüència del desmantellament de la sanitat pública durant les successives majories del seu partit? Com pot, amb tot el que està passant, continuar practicant aquesta forma de deslleialtat amb la resta d’autonomies que és el dúmping fiscal, intentant d’aquesta manera emportar-se diners i recursos d’altres llocs d’Espanya, sense que li serveixi per impedir que Madrid sigui una de les ciutats amb més desigualtat i segregació d’Europa? La sagrada unitat de la nació que tant proclama el PP és pel que es veu piramidal. Madrid, en aquest cas, es pot permetre temptar amb avantatges fiscals els contribuents d’altres comunitats. Ens queixem del que passa a Europa, amb països que posen límits a les polítiques de cohesió actuant impunement com a paradisos fiscals, i aquí veiem els seus imitadors. És realment sostenible que en un mateix Estat les comunitats es puguin fer competència deslleial les unes a les altres? Diuen que els catalans van a la seva. I resulta escandalós perquè es posen el vestit de nació. Però altres es desentenen de la resta sense canviar de vestimenta: és a dir, amb retòrica de patriotes.

Però Díaz Ayuso no en té prou. I diu que el Govern té Madrid abandonat i que amb la capital no s’hi juga. I això després de proclamar mil i una vegades, contra tota evidència, les excel·lències de la seva gestió de la crisi. El descrèdit de la política té molt a veure amb tot aquest postureig. Falta autoritat: capacitat de proposar, ser creïble i generar confiança. I aquests atributs van molt escassos avui en la política espanyola, entre altres coses perquè s’ha degradat l’autoritat confonent-la amb un producte mercantil de posar i treure: el lideratge. I l’absència d’autoritat és sempre un camí directe a l’autoritarisme.

La via més directa a l’immobilisme és gronxar-se en la idea que tot el que va malament és culpa de l’altre. És la paràlisi de la impotència

El primer principi de l’autoritat és assumir responsabilitats, que és la millor manera d’orientar l’acció i de generar confiança. Des que va començar la pandèmia, Díaz Ayuso no ha parat de cantar meravelles de la seva tasca i de denunciar el Govern central per desacreditar-la. I a l’hora de la veritat corre a demanar ajuda. En què quedem? Les querelles partidistes es fan obscenes en situacions crítiques com aquesta. I el pitjor és que el balanç és negatiu per a tothom: tota la classe política rep amb el descrèdit. I s’obren així per aquesta via perilloses bretxes que poden fer trontollar la democràcia. Quan tot consisteix a declarar culpable l’altre, qualsevol idea d’autoritat cau. Tot és culpa del Govern Sánchez, diuen a Madrid; tot és culpa de l’Estat espanyol, diuen a Catalunya. I si comencéssim assumint les responsabilitats de cadascú? Potser alleugeriríem la càrrega de dèficits i guanyaríem en autoritat i respecte? La via més directa a l’immobilisme és gronxar-se en la idea que tot el que va malament és culpa de l’altre. És la paràlisi de la impotència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >