Selecciona Edició
Connecta’t

Santos Torroella sota el franquisme

Un passeig per la documentació inèdita de l’arxiu del crític d’art permet resseguir la seva rica trajectòria en els anys més grisos de la dictadura

Santos Torroella i Miró, a la masia d’un dels artistes amb qui va fer més coneixença.
Santos Torroella i Miró, a la masia d’un dels artistes amb qui va fer més coneixença. girona-arxiu rafael i mª teresa santos torroella

El 17 de juliol de 1945, Rafael Santos Torroella (Portbou, 1914 - Barcelona, 2001), després d’agafar una habitació a la pensió Garde de Madrid (sostres alts, armari rober, taula, un parell de cadires i un lavabo, 25 pessetes al dia), estava decidit a oblidar els seus anys de combatent republicà al front d’Aragó, la seva militància comunista, la seva revista Alambrada o les seves col·laboracions al Juliol de Teresa Pàmies, a deixar enrere les estades en camps de treball d’Alacant i Elx i emprendre una nova vida, amb el record al cap de les trobades amb García Lorca a Sant Sebastià i Barcelona.

La seva germana, la pintora Ángeles Santos, amiga de Ramón Gómez de la Serna, exposava aquell 1945 a la galeria madrilenya Estilo. Ella l’havia salvat de la condemna a mort gràcies a una trucada anguniosa a Antonio Tovar, que el 1940 seria un dels traductors de Franco en la seva reunió amb Hitler a Hendaia. Com tants vençuts amb antecedents, Santos Torroella s’havia refugiat en una altra ciutat (ell, a Salamanca) per intentar passar desapercebut. Allà havia conegut a qui seria la seva esposa, Maite Bermejo, havia connectat amb Juan Aparicio (que seria director general de Premsa) i havia ajudat Tovar a publicar dues revistes universitàries. De manera que, quan travessa el llindar de la pensió del carrer San Marcos, 41, el seu nom ja ha aparegut en revistes com La Estafeta Literària, Lazarillo i Cátedra, i sap molt bé quins passos fer. A la pensió troba el postista Carlos Edmundo de Ory, el narrador Ignacio Aldecoa, els pintors Rafael Zabaleta i Pedro Bueno i el periodista Alberto Crespo, fundador de la falangista Haz, dolgut per una altra derrota, la de la seva fracassada aventura amb la División Azul.

“En Madrid, el día 17 por la noche. Primer contacto con A. C. [Alberto Crespo]). Mi impaciencia me lleva al Gijón esa misma noche. Azcoaga y su mujer, Néstor Ruiz Iriarte, González Gil… Surge la discusión en torno al catalanismo; todos se muestran hostiles a él: el más acerado, Azcoaga, con su proverbial ironía punzante y atropellada. Para ellos se trata de un provincialismo tan desmesurado como los demás. Yo me opongo”…

És una anotació del seu dietari de 1945. Un dels 200 quaderns i llibretes de l’immens arxiu de Santos Torroella i Maite Bermejo a Girona. El 2014 l’Ajuntament de Girona, en paral·lel a l’adquisició del fons artístic Santos Torroella, va rebre en donació l’Arxiu i Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella per part dels hereus de María Teresa Bermejo. Quadern ha consultat per primer cop el material inèdit del fons, mentre els tècnics continuen les feines per fer-lo públic.

En aquella carta, el crític es refereix a Enrique Azcoaga, excol·laborador de les Missions Pedagògiques republicanes, i llavors director de la publicació Cartel de las Artes, per a la qual demana un article a Santos Torroella, i que s’atreveix a contradir el totpoderòs Eugeni d’Ors i a publicar escrits del poeta Pierre Reverdy, del crític d’art Eduardo Cirlot sobre Max Ernst, i una entrevista del crític d’art André Warnord al comunista Pablo Ruiz Picasso, gosadia que es resoldria amb una ordre de tancament de la publicació i la seva partida a Buenos Aires.

El dia 25, Santos Torroella anota les seves intencions: “Necesidad de encontrarme a mí mismo, de fijar mis propios límites frente a un medio que me urge dominar. Advierto ante todo un sentimiento de insatisfacción. Estoy impaciente por hallar una causa favorable a mis deseos, y no son otros que los de consagrarme por entero a la literatura”, escriu, sempre en castellà.

Santos Torroella amb Dalí i les seves amistats. ampliar foto
Santos Torroella amb Dalí i les seves amistats.

Al cafè Gijón, de bicarbonat i cafè a 1,50 pessetes, confraternitza amb els escriptors garcilasistes de Juventud Creadora, enfrontats als realistes d’Espadaña, i freqüenta una nebulosa d’exrepublicans reconvertits, camises velles i camises noves sempre en disputa, carlinots, fanfarrons, lligamosques, bohemis, oportunistes, vividors, falangistes pendents d’una revolució que mai arribarà, antifeixistes en embrió, lectors febrils cercant padrins per fugir de les xinxes i de fer de negres d’autors tan ocupats que no tenen temps per escriure.

“Ayer en el Gijón. Se habla de las generaciones literarias. —A mí esto de las generaciones me parece una idea de caja de reclutas —dice Ledesma Miranda”.

El 10 de setembre, Tovar li presenta l’escriptor Juan Antonio Zunzunegui, seguidor de Pío Baroja, que elogia Nada, de Carmen Laforet: “He vuelto a estar con Zunzunegui en el Gijón. Como éste es el café de Camilo José Cela, su gran rival, Zunzunegui acostumbra a sentarse en la terraza, solo y apartado del grupo la Juventud Creadora; así que me ha sido difícil satisfacer mis deseos de charlar prolongadamente con él.

—Lo que hace al novelista —me dice— es su fuerza creadora.

—Es preciso haber vivido mucho, intensamente, —digo yo— para lograr infundir vida a un argumento y a los personajes que en él intervienen.

Carta de Lorca (l’altra gran passió del crític) a Pepín Bello, una de les infinites joies de l’arxiu.
Carta de Lorca (l’altra gran passió del crític) a Pepín Bello, una de les infinites joies de l’arxiu. ajunt. girona-arxiu rafael i mª teresa santos torroella

—No, no es eso —me contesta. Vivir, todos vivimos lo suficiente. Lo decisivo es ese salto de la realidad a la creación”.

A final de 1946, Santos Torroella decideix tornar a Barcelona, on es retroba amb Maite Bermejo. L’ambient falangista del cafè Las Ramblas, amb intel·lectuals como Luys Santa Marina, Juan Ramón Masoliver, José Milicua, Joan Teixidor… no és gaire diferent del madrileny, tret que allà dominen els escriptors i a Catalunya els pintors.

Les reflexions de Santos Torroella sobre la mort del torero Manolete i els seus irònics arguments a favor dels toros mostren l’aire que respirava: “Los españoles somos unos bárbaros que no hemos alcanzado aún el alto grado de civilización de los países que han creado la ONU, la bomba atómica y las prácticas anticonceptivas”. L’amistat amb el polifacètic artista Josep Maria Junoy i el pintor Josep Porta li donen entrada a la revista d’art Cobalto, fundada el 12 de juny de 1947, adreçada a la burgesia catalana en un moment en què el règim donava protagonisme als homes de la Lliga.

L’1 de setembre de 1947, visita el Mas Missé, la propietat de Porta, on troba Junoy: “Yo estuve un tanto severo con él por su inactividad respecto a la revista. Figura él en ella como director y todo el trabajo, tanto de redacción como de dirección, he de ser yo quien lo haga; y no sólo esto, sino que parece desentenderse de manera deliberada de cuanto de la revista se espera, no preocupándose más que de obtener de ella unos emolumentos excesivos que no corresponden en modo alguno a su labor y que serán la causa de que nuestra empresa se arruine (…)”.

Canvi de rumb

“(...) Junoy ha vivido siempre como un señor, porque ha vivido a su capricho; pero como un pordiosero también, porque ha tenido que mendigar con frecuencia para subvenir a sus necesidades. Ha fundado periódicos y revistas, cansándose de ellas y abandonándolas a poco de salir. Se le han ofrecido cargos excelentes y bien remunerados que le hubieran puesto a cubierto de sus necesidades; pero renunció a ellos porque sí, o los soportó por tan breve tiempo como las revistas que fundara un día. Casado en primeras y segundas nupcias, reiteración que hace pensar en cierta vocación para la vida de familia, vive constantemente en la calle o en casa de los demás, un tanto desdeñoso y reservado desde luego en lo que se refiere a su vida hogareña.

Amb Marià Manent, junts en una foto d’un àlbum de l’arxiu del crític.
Amb Marià Manent, junts en una foto d’un àlbum de l’arxiu del crític. ajunt. girona-arxiu rafael i mª teresa santos torroella

Dotado de fina intuición para las cuestiones artísticas, habiendo conocido en Barcelona y en París a los más famosos artistas contemporáneos, habiendo hecho él mismo ciertas incursiones por los dominios de la pintura —en el Museo de Arte Moderno barcelonés se conservan algunos de sus dibujos y garabatos juveniles— pocas personas conozco que sientan más profundo desdén por el arte, una especie de hastío e insatisfacción ante sus productos, como de hombre que pone más alto sus esperanzas.

Católico ferviente, tan alejado del pietismo como de la pedantesca intelectualidad ortodoxa, se abandona sin poderlo remediar a los pecados capitales más temidos por los ascetas. Es un profundo gozador de la vida, taimado y muy hábil para satisfacer sus caprichos. Es, en suma, un gran pecador, lleno de sutileza y exquisitez. Sabe mucho de la vida, como no podía ser por menos…”.

El trencament amb Junoy coincideix amb el seu apropament als exmembres del grup Adlan (Joan Prats, Joaquim Gomis, Sebastià Gasch, Carles Sindreu…) i al poeta marxista Cabral de Melo, de qui heretarà el pis del carrer Muntaner i una renovada consciència social.

Cobalto, ja dirigit per Santos Torroella, dedica un monogràfic al surrealisme i edita llibres de Joan Brossa, un de Cirlot sobre Miró i un altre d’ofensiu (de l’historiador Oriol Anguera) contra Dalí. El crític s’acosta al grup Dau al Set, publica l’únic número de Joc Net amb portada d’Antoni Tàpies, i organitza, el 1949, a les Galerías Layetanas, una mostra de les pintures antigues de Miró que ell recull ajudat per Gomis, una a una, de casa dels amics del pintor, el qual s’havia negat a exhibir obra nova: no va incloure mai la mostra al seu historial. Bona part de les pintures les va comprar a baix preu el marxant Pierre Matisse i ara pengen als museus dels EUA. El 1950, però, es produiria la topada amb l’altre pope de la crítica, Alexandre Cirici Pellicer, i les posicions més arriscadament catalanistes de Prats (Santos Torroella era el responsable legal del que s’imprimia), que van crear el Club 49.

La diplomàcia nord-americana ja havia advertit l’espanyola que Washington considerava Franco un futur aliat enfront de l’URSS, però que no ho faria evident. La pressió internacional donava alè que els sectors catòlics aperturistes provessin la tolerància cultural i de tímida aposta per la pintura abstracta, ja assajada al Salón de los Once d’Ors i als salons d’octubre de Barcelona, tal com els americans començaven a fer amb l’expressionisme abstracte.

Santos Torroella va aprofitar l’escletxa per col·laborar amb l’escultor i poeta Mathias Goeritz, els antics membres d’Adlan (Artigas, Gasch, Ferrant, Eduardo Westerdhal) i falangistes com Luis Felipe Vivanco i Pancho Cossío, exmussolinians com l’arquitecte Alberto Satori i la seva dona Carla Prina, i el monàrquic antifranquista Beltrán de Heredia, per convocar les jornades de la Escuela de Altamira, sufragades pel governador de Santander.

Número especial, de desembre de 1949, de la revista 'Dau al Set', grup al qual el crític es va apropar.
Número especial, de desembre de 1949, de la revista 'Dau al Set', grup al qual el crític es va apropar.

Miró, pendent de París, s’hi adhereix a mitges. En una carta a Santos Torroella li diu que no pot anar a les trobades. Goeritz (25 de maig de 1948) li havia demanat que convencés Miró per implicar la galeria Maeght Braque. No ho va fer i Goeritz, després de criticar l’acadèmia de crítics d’Ors, va marxar a Mèxic.

Les jornades (1949 i 1950) tenien l’objectiu de promoure l’art més innovador de totes les tendències englobades sota la vaporosa etiqueta de l’abstracció, però la idea que va expressar el crític Ricardo Gullón en el seu discurs era la de reivindicar l’art abstracte com una constant històrica a Espanya des d’Altamira. Per al crític, a Miró l’havia salvat del surrealisme el seu arrelament a la terra, la seva austeritat hispànica.

En una altra carta, del 23 de març de 1951, Goeritz diu a Santos que ha intentat portar-l’hi a Mèxic, “pero la gente que más está boicoteando mis esfuerzos siguen siendo vuestros propios compatriotas. Muchos de ellos son amargados y en contra de todo que pueda estar hoy en España. Aunque son gente de gran valor intelectual (muchos de ellos) y en puestos altos, de mucha influencia, no tienen ningún sentido de tolerancia. No os podéis imaginar qué críticas más duras ha habido en los periódicos de mayor resonancia de la capital en contra de todo lo que se refiere a la Escuela de Altamira”.

L’arxiu de Santos Torroella, per descomptat, conté documentació sobre la I Bienal de Arte Hispanoamericano de 1951, inaugurada per Franco, que va donar visibilitat a Tàpies, Oteiza, Millares i Cuixart, amb el boicot sibil·lí de Miró, ferm en la seva decisió de no exposar, com Picasso, sota el pavelló d’una dictadura. El règim volia tancar l’etapa d’autarquia i demostrar a Europa i als EUA que Espanya fomentava un art que els nazis haurien titllat de degenerat i que els soviètics haurien rebutjat.

Així, en el fons gironí es conserva el manuscrit del discurs que Dalí va pronunciar al teatre María Guerrero de Madrid, patrocinat pel ministre Fraga, una vegada fracassat l’intent de convèncer Picasso que tornés a Espanya. La negativa de Miró a participar en la promoció oficial de l’art modern va ser més fàcil perquè mesos abans havia accedit a penjar una obra al pavelló espanyol de la Triennal de Milà a prec de Santos Torroella i de l’arquitecte José Antonio Coderch, i si el van convèncer (el govern va facilitar el viatge de Maite Bermejo a París per persuadir Miró) va ser perquè la mostra divulgava l’artesania popular catalana.

Després, la seva relació amb Miró es va refredar, quan, foragitat de la comissió de Cultura del Col·legi d’Arquitectes, va criticar amb dures paraules la seva acció de pintar i despintar les vidreres de l’entitat el 1969. El règim afalagava els intel·lectuals a fora i els negligia a dintre, sense saber que a poc a poc anirien sortint del falangisme inicial o d’una posició col·laboradora per organitzar-se en posicions col·lectives antifranquistes i catalanistes.

Santos Torroella feia, doncs, d’home de cultura fronterer, pont entre generacions i idearis, però també possibilista, intentant no perdre les bones relacions amb les dues bandes.

Defensa del català

L’obra més important de Santos, a més dels seus estudis sobre Dalí i Lorca, van ser les trobades de poetes en llengua castellana i catalana als congressos de Segovia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954), permeses pel director general d’Educació, Joaquín Pérez Villanueva i esperonades per Dionisio Ridruejo, quan els comprensius de Joaquín Ruiz Giménez (Tovar, Laín Entralgo...) es van imposar breument (1951-1956) als excloents.

Els congressos, davant les suspicàcies de J. V. Foix (al qual havien denegat el permís per publicar una revista en català) i de Marià Manent (que escriu a Santos Torroella per mostrar-li la ràbia per la detenció de dos poetes, obligats a menjar-se, nus, els seus poemes en català), van ser una fita per soscavar la consigna de considerar el català com una llengua familiar o folklòrica i van afavorir la traducció de poesia catalana (ell mateix va traduir Carles Riba) i la transmisió de les llengües peninsular en revistes com la cordovesa Cántico.

A l’arxiu també hi ha nombrós material de i sobre Dalí i Lorca. El 2 de setembre de 1985, escriu: “Dalí, tras su primer viaje a América, empezaría a ser un Dalí sólo aparatoso que vivía de los restos de sí mismo, del personaje”. Hi queden inèdites confidències de la seva germana Anna Maria relatives als processos judicials, amb comentaris sobre periodistes i persones vives, i no és descartable que quan sigui accesible tota la documentació puguin brollar les sorpreses. Moltes més.

30.000 documents, 10.000 cartes, 200 quaderns

J. Massot

La donació del monumental arxiu de Rafael Santos Torroella i la seva esposa Maite Bermejo convertirà Girona en lloc de pelegrinatge obligat a tots aquells investigadors que vulguin documentar la cultura del segle XX, des dels fons de la galeria Dalmau fins als anys més obscurs del franquisme. Són uns 30.000 documents i una biblioteca amb primeres edicions i revistes, algunes d’elles avui introbables.

Encara que en vida de Santos Torroella l’arxiu ja va ser consultat per estudiosos com Jordi Amat, Jaume Vidal Oliveras, Ricard Mas, Josep Playà i Víctor Fernández, i que ell mateix va donar a conèixer part del seu contingut, queda un immens material per explorar.

Joan Boada, director de l’arxiu, diu que “el volum global de la documentació no és inferior als 600 metres lineals”. La catalogació, digitalització i posada a disposició pública a internet del fons de les Galerias Dalmau va ser la primera intervenció arxivística. “En total compta amb més de 10.000 cartes i a l’índex hi figuren gairebé 2.000 corresponsals directes, més de 400 corresponsals indirectes i més de 150 corresponsals amb obra citada”, enumera.

La llista de noms —Picasso, Picabia, Torres-Garcia, Tzara, Giacometti, Matisse, Gris, Riba, Miró, Lorca, Dalí, Aleixandre, Alberti, Ridruejo, Goeritz, Ferrant, Gasch, Tovar, Celaya, Tàpies, Brossa, Cirlot, Cela, Hierro… — reflecteix la magnitud de l’epistolari. Un altre material en bona part inèdit són els 200 quaderns i llibretes en els quals el crític d’art i poeta anotava les seves reflexions dia rere dia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >