Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Clarice Lispector, aquesta escriptora indomable

Una estranyesa eloqüent i propera recorre els seus relats, que els lectors reconeixen. No és així el que vivim, insòlit i desconcertant?

Clarice Lispector, per Maureen Bisilliat, l'agost del 1969.
Clarice Lispector, per Maureen Bisilliat, l'agost del 1969.

Tal vegada és la pandèmia, els seus estralls, la visió aguditzada que procura, ho he comprovat. Hi veiem més: el que passa, el que donàvem per fet, el que no estava previst, el que no sabíem que pensàvem, ni que sentíem. Però sovint girem la vista. Un excés de realitat atordeix. A una cosa així t’enfronta Clarice Lispector, aquesta escriptora estranya i indomable nascuda fa 100 anys, efemèride que torna a avivar la seva obra. Ho penso llegint Restes de carnaval, primera traducció catalana dels seus contes, relats estranys. O no. Tan estranys com el que estem vivint. Una estranyesa insòlita i desconcertant, i a la vegada molt propera, que, per l’acollida que està tenint el volum, els lectors reconeixen. No és així el que vivim, insòlit i desconcertant?

L’estrany és viure, deia una altra escriptora diferent i a la vegada no gaire llunyana, Carmen Martín Gaite, i així va titular la seva novel·la. L’estrany pot ser allò que surt bé quan tot pot anar malament. Aquest sembla el cas de Restes de carnaval: un editor, Jordi Puig, que es posa ell mateix a escollir els relats de Lispector que vol publicar i es diria que el confinament de març li va anar la mar de bé per acabar de composar el llibre (llavors els editors van poder llegir tant com els cal, sense estar sotmesos a les pressions de la promoció). Dos traductors, Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas Casanova, que traslladen a quatre mans aquesta escriptora de culte que escriu com una poeta i prosista enganxada a la seva pròpia pell, en una llengua, el portuguès del Brasil, que de tan senzilla et submergeix en un mar de dubtes i ja no saps si ets francès o brasiler o català. Ho dec haver entès? És això el que vol dir? Cada frase de Lispector ressona, és un univers, adverteix la sempre subtil Tina Vallès a l’epíleg, “o si ho voleu una capsa, una unitat que funciona sola i que unida a d’altres confegeix un conte teixit i no cosit, sense costures, una sola peça”. Comences a llegir, en efecte, i no pots parar fins al final, al mateix ritme que Lispector, seguint les frases, que de manera orgànica, com si fos la respiració del cos de l’escriptora i la teva pròpia, t’arriben sense més. I per si això fos poc, la senyora té un humor hilarant.

Austera en l’ús de les paraules, de temes quotidianament avorrits i sense alçar la veu, el seu humor és tan fi com una brisa. Com ara a “La dona més petita del món”, ironia sobre l’exotisme ètnic en la literatura i en la vida. Al cap i a la fi, Lispector publica en els anys del boom i les seves selves. Així parla la Petita Flor de la selva, en paraules d’aquesta traducció excel·lent: “Hi ha un vell equívoc sobre la paraula amor, i, si molts fills neixen d’aquest equívoc, molts altres han perdut l’únic instant de néixer només per culpa d’una susceptibilitat que exigeix que sigui jo, jo!, qui agradi, i no els meus diners. Però en la humitat de la selva no n’hi ha, de refinaments cruels d’aquests, i l’amor és no ser menjat, amor és trobar bonica una bota, amor és que t’agradi el color rar d’un home que no és negre, amor és riure d’amor a un anell que brilla”. Perquè: “No ser devorat és el sentiment més perfecte. No ser devorat és l’objectiu secret de tota vida”. Oi que sí?

Lispector sembla que escrigui ballant, en trànsit. Al protagonista d’una de les seves novel·les li fa dir: “Escric amb el cos”. I en una de les proses breus incloses en aquest volum, “Aventura”, rebla el clau: escriure és “una manera de no mentir el sentiment”. A partir d’aquí aixeca el seu misteri: no mentir el sentiment. Fa pensar en Mercè Rodoreda, totes dues tenen aquests traços. El que escrius surt de dins, com les teves pintures, sembla que es diguin l’una a l’altra, ja que les dues, escriptores extremament originals, pintaven. És potser aquest llenguatge del cos quan es pinta el que converteix les històries de Lispector en una dansa. Sobretot els contes. No sé si és millor en conte que en novel·la (també en això les semblances amb Rodoreda hi són) però en el conte es copsa bé la seva dansa escrita per dins. Deia Virginia Woolf, antecessora de les dues, que escriure no surt només dels dits: “Sembla que escrivim amb tot el nostre ésser. El nervi que governa la ploma s’enreda en cada fibra del nostre ésser, entra al cor, traspassa el fetge”. Fins a arribar al cos del lector.

Clarice Lispector sap el que diu amb una estranya precisió, l’últim que pretén és domar la seva raresa. Pot ser que avui l’entenguem millor, ella que va acceptar el “do de no entendre”. En les seves frases i relats reconeixem més i més el que ens passa, sobretot ara.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >