Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Riures per veure’ns millor

Lucía Lijtmaer i Isabel Calderón omplen el Fòrum amb les sàtires del seu ‘Deforme Semanal’

Lucía Litjmaer i Isabel Calderón, durant la seva actuació a 'Deforme Semanal', al Parc del Fòrum de Barcelona.
Lucía Litjmaer i Isabel Calderón, durant la seva actuació a 'Deforme Semanal', al Parc del Fòrum de Barcelona.

Els rius es veuen, capten la nostra atenció amb les seves capritxoses riberes, el seu cabal i aquests útils meandres on el corrent arracona el que cal sense que ningú se senti ofès. No cal mirar gaire per veure un riu. Per contra, hi ha altres corrents d'aigua invisibles, són sota la superfície, anònims, omesos com tantes coses que ens amaguen, que no volem veure o ens incomoden. Dimarts a la nit, un d'aquests corrents subterranis va brollar al Fòrum, on 1.200 persones el van fer visible omplint-lo atretes per dues dones que, lluny de surfejar en l'èxit de la ràdio convencional, han trobat encaix en els podcasts, un jaç que han anomenat Deforme Semanal. Un diàleg de dues amigues en Les Nits del Primavera, al Parc del Fòrum, a Barcelona.

Són Lucía Lijtmaer i Isabel Calderón, que, com a dones, mostren un punt de vista escassament representat en un món de veus masculines. Quin món? Tots: l'humor, la narrativa, el pensament, el discurs polític, la sexualitat, certs tipus de periodisme, l'emotivitat, la parella…I de reflexionar satíricament sobre aquests mons viu Deforme Semanal, un espai en què l'humor s'expressa àcid i al mateix temps equilibra la magnitud de cavil·lacions que ben bé podrien fer plorar, ja que a ningú se li escapa que la nostra societat és sexista, injusta i racialment discriminatòria. Sí, això ho sabem, però poques veus ens ho diuen a la cara en un format d'entreteniment, poques veus reboten en la cavitat cranial mentre el riure dibuixa una línia corba al rostre. Un humor que no s'acaba en si mateix, sinó que serveix per arrencar el vol. En el podcast, aquest humor s'equilibra amb aportacions culturals que obren finestres, oferint pistes i suggeriments sobre els temes més dispars. I sempre, tema crucial, amb mirada de dona.

Al Fòrum el format d'espectacle no va ser l'habitual, ja que totes dues van defugir tractar un tema monogràfic i van apostar per un repàs a l'actualitat per mitjà dels seus personatges més populars. Algun podrien ser qüestionables per obvis, de la mateixa manera que la dinàmica del repàs era predictible, encara que tot això no era rellevant quan a partir de personatges tan reiteratius com Casado i Rivera s'establia la teoria dels falsos guapos, una paràbola sobre l'estratificació social per dret de bressol. O aquesta sàtira del món indie i la seva actitud abstreta que ha fet perdre tant de temps emocional a dones que ara passen de la trentena. No calia preguntar per notar que elles, les espectadores, sentien que parlaven de la seva vida (“sembla que han mirat la meva agenda”), comentava una, mentre ells, els espectadors, es podien veure ben retratats en conductes tan interioritzades com la lectura de David Foster Wallace o Jonathan Franzen per a un indie/hipster (la literatura masculina del jo torturat va rebre tants pals com l'arracada de coco que ara porta Pablo Iglesias, l'amor romàntic o certs columnistes que si utilitzessin rapè no serien tan emfàtics en els seus textos i pesats en la curta distància).

En definitiva, més que posar l'accent en un format que s'estrenava davant de grans audiències, el més rellevant de Deforme Semanal és la seva pertinència, la necessitat d'arraconar el llenguatge anestesiat per dirigir un humor incitant cap a qualsevol tema, incloent-hi el reggaeton, un estil que va rebre una arremesa tan física com ell mateix, en considerar-lo la nova panacea d'uns moderns que ara descobreixen que el seu cos, vet-ho aquí!, existeix. Per cert, per donar carta de naturalesa al cos, l'espectacle va començar i es va tancar amb Calderón i Lijtmaer ballant i cantant amb el Freed from desire de Gala i el Run to you de Whitney Houston. Ballar és també polític. I divertit. I si balles malament fins i tot et pots riure de tu mateix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >