Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Parlant d’estil

Magí Camps apel·la a un concepte propi dels mitjans per promoure un ús més conscient de la llengua

La Setmana del llibre en català.
La Setmana del llibre en català. EL PAÍS

La proppassada Setmana del Llibre en Català ha afavorit una coincidència feliç: la publicació de fins a cinc novetats editorials sobre la llengua catalana: dues reedicions de tot un clàssic com són els articles de Joan Solà a la premsa, Parlem-ne i Plantem cara, tots dos a l’editorial Empúries; una posada al dia de la diagnosi sobre la situació de la llengua catalana, El futur del català depèn de tu, signat per Carme Junyent i publicat per La Campana; un Curset de llengua catalana que actualitza amb humor clàssics com el Digui, digui, elaborat en la part lingüística per Míriam Martín Lloret i publicat per Blackie Books; i l’aportació de Magí Camps Parla’m amb estil, a Eumo. Que prenguin nota les editorials, perquè treure novetats de llengua per Sant Jordi equival a enterrar-les sota tones de paper, mentre que a la Setmana aquests mateixos llibres hi troben una bona placenta per prosperar.

Entre aquestes novetats crida l’atenció la proposta original de Magí Camps, que enceta un camí fins ara inèdit en el tractament de la llengua. El seu llibre s’insereix en el corrent d’altres que, poc o molt, miren de donar consells lingüístics al lector des de l’autoritat acadèmica o mediàtica, sempre basant-se en els dos pilars fonamentals de la correcció i l’assessorament lingüístic: el respecte i seguiment de la normativa com a element sòlid (i sòlid no hauria de voler dir rígid) i l’adequació al registre com a element líquid, en haver d’adaptar el discurs a la situació comunicativa canviant. I així com fins ara la prescripció lingüística ha basculat entre aquests dos pols, Camps obre una tercera via que els supera: l’estil.

No és l’estil, però, un concepte intuïtiu, ni tan sols és propi de la filologia; d’aquí que calgui disposar de tot un llibre per definir-lo. Quan Camps demana que li parlem amb estil (atenció a l’ús del pronom, perquè amoroseix un imperatiu que podria resultar comminatori), fa una apel·lació a la responsabilitat del parlant perquè sigui conscient de les tries lingüístiques que fa i perquè traslladi a la llengua el mateix zel que posem en altres elements del nostre jo aspectual. Podem tenir cura de com ens vestim, del tallat de cabells, de si ens escau l’arracada o de si l’ombra d’ulls és suficient, però tot això se’n pot anar en orris davant una mala tria lingüística. Com aquell que fa el currículum amb faltes d’ortografia.

Si bé és nou que es demani al parlant que es comporti amb estil, el concepte és habitual als mitjans de comunicació, que defineixen la seva manera de fer amb un llibre propi. Un llibre d’estil és el recull de convencions amb què un mitjà es dota per assegurar una certa unitat en el missatge i, a la vegada, diferenciar-se lingüísticament de la competència; tan important és distingir-se’n gràficament com en l’ús de la llengua. Per tant, com a tria convencional, el llibre d’estil sol exposar l’elecció conscient i fonamentada (de vegades, per què no dir-ho, també arbitrària) no entre formes vàlides i no vàlides, la qual cosa és relativament senzilla, sinó entre formes vàlides i formes també vàlides. Un diari, per exemple, haurà de triar entre II República i Segona República, i a la vegada aquesta elecció ha de ser coherent amb III Reich o Tercer Reich.

Camps, doncs, trasllada aquest comportament al parlant interpel·lant la seva consciència, i li dona uns quants consells que aquest farà bé de retenir. No és necessari utilitzar paraules que no fem servir mai només perquè les hem sentides i ens sembla que queden bé. Hem de ser crítics amb els eufemismes de la política i l’economia perquè comporten una manera esbiaixada de veure el món. Podem transgredir la norma sempre que ho fem amb un cert criteri i la situació s’ho valgui. No hem de permetre que paraules ben vàlides quedin arraconades per d’altres que també ho són però s’assemblen al castellà. Podem fer un ús no sexista del llenguatge sense caure en desdoblaments grotescos. I també podem prescindir, per què no, del que sempre han prescrit els mestretites de la llengua; de fet, no teníem motiu per no dir-ne xampany.

A veure si així, amb una mica de sort, l’estil esdevé tendència i ara els lingüistes ens convertim en influencers.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >