Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

Que potser no maten la Scoopy?

Amarg comiat de la fidel i vella motocicleta ara que es comencen a multar els vehicles contaminants a la ZBE

Una Honda Scoopy SH 100.
Una Honda Scoopy SH 100.

Avui és l'últim adeu. Soc al costat de la meva fidel Honda Scoopy, acariciant-la per última vegada. La meva vella muntura defenestrada. Sospeso que potser engegar-li un tret serà més piadós que deixar-la morir al carrer o que l'esbudellin quan la porti a desballestar. Que potser no maten els cavalls?, que deia el protagonista de la novel·la del mateix títol (Danzad, danzad, malditos, al cinema, ell era Michael Sarrazin) després de disparar-li a la tan deprimida i malalta Gloria (Jane Fonda), que li havia demanat que posés fi al seu patiment.

Em trobo en un estat d'ànim entre trist i enfadat. Amb molta amargor. Me la fan deixar. Ens separa la zona de baixes emissions (ZBE). Ella és —ja gairebé era— una SH100 del 2002, però estem junts des del 18 de desembre del 2008, un dijous. La vaig comprar de segona mà, i això no va pas en detriment de la nostra relació. Si n'hem vist, de coses. La gran nevada del 2010, les llums del Sónar en matinades de tecno, cremar contenidors més enllà de la plaça Urquinaona. Hem perseguit un llop escapat del zoo, observat com desfilaven vuit consellers de Cultura, anat a jugar a futbol! De caigudes, també n'hi ha hagut, i només han fet que enfortir la parella. Trec l'impermeable del cofre de la motocicleta, a més de molts llibres i memorabilia diversa, i m'emociono: tots aquests records s'esvairan com llàgrimes en la pluja, precisament. No ha deixat mai d'engegar-se, excepte quan ens quedàvem sense gasolina, cosa lògica. Me la van robar i va tornar. No hem donat mai positiu en un control, i mira que ens han arribat a parar.

Què hem fet jo i la meva Scoopy, amb tanta vida en comú, tots els papers, assegurances i ITV en regla, rigorosos pagadors d'impostos i taxes, incapaços d'atropellar ningú o d'envair el carril bus o de zigzaguejar o pujar a la vorera, ciutadans i màquines com cal, perquè se'ns persegueixi d'aquesta manera? Avui he hagut de sentir que no només som perversos causants de contaminació letal, sinó poc menys que un vector propagador de la covid. La pandèmia viatja en Scoopy! I jo que pensava que anant amb moto, a més de facilitar la mobilitat, optava aquests temps de constriccions per un mitjà de transport individual amb el qual posava el meu granet de sorra contra el virus. Però, de sobte, som uns malvats, ella i jo, lladres d'aire, criminals. Queda la possibilitat de sortir amb la vella companya Scoopy des del crepuscle fins a la matinada. Vida de vampirs. Les solucions de l'administració (que ha donat pròrrogues a diversos col·lectius en els quals jo, com sempre, no hi entro) són fàcils (per a ella): compreu-vos-en una de nova, si pot ser elèctrica (però pagueu-vos-la vosaltres, és clar), aneu amb bici (repto qualsevol, Bahamontes inclòs, a pujar al meu carrer, Sostres, pedalejant!), utilitzeu el transport públic, idiotes insolidaris.

Mentre grato els adhesius per guardar-los com a relíquies, penso que tant de bo aparegués una fada com a Pinotxo, encara que fos l'Ada, per convertir la meva estimada amiga en un ésser qualificat per circular. Però aquestes coses només passen als contes. A la vida real cal acatar i callar. I pagar. Adeu, Scoopy, adeu. Bang!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >