Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

‘Escenario 0’: HBO trenca la quarta paret

La sèrie que adapta per a la televisió sis èxits teatrals recents és una fusió intel·ligent i impecable de totes dues disciplines

Marcel Borràs i Nao Albet en una escena de 'Mammon'.
Marcel Borràs i Nao Albet en una escena de 'Mammon'.

Oblideu-vos d'Estudio 1. La sèrie d'HBO que adapta per a la televisió sis èxits teatrals recents no té res a veure amb aquella de TVE que tant enyoren els amants de les arts escèniques. Per sort. Perquè ni el teatre ni la televisió actuals són com els de llavors. Tampoc és teatre gravat ni una sèrie basada en textos dramàtics. Això és Escenario 0 i és una fusió intel·ligent i impecable de totes dues disciplines tal com es practiquen als escenaris i els platons d'avui.

Mammón és l'episodi en el qual més s'assaboreix aquesta fusió. El resumeixo perquè se'n facin una idea. L'acció comença amb els actors Irene Escolar i Ricardo Gómez disculpant-se perquè no s'ha pogut rodar l'obra que havien preparat els dramaturgs Nao Albet i Marcel Borràs sobre l'origen de la llegenda de Mammó, conegut com el dimoni de l'avarícia. A canvi, relataran l'esbojarrat viatge de tots dos creadors a Las Vegas per aconseguir diners per a la producció, amb els mateixos Albet i Borràs representant-se a si mateixos a l'escenari, en un recorregut boig per la ciutat dels casinos que culminarà amb la desaparició dels protagonistes (això no és un espòiler, l'espectador ho sap des del principi).

Les actrius Bárbara Lennie i Irene Escolar en un fotograma de la sèrie 'Escenario 0'.
Les actrius Bárbara Lennie i Irene Escolar en un fotograma de la sèrie 'Escenario 0'.

Adaptat per a televisió pels mateixos Albet i Borràs, l'episodi parteix de l'avantatge que l'espectacle original ja contenia una bona barreja de llenguatges: vídeo en directe, projeccions gravades, escenes que se succeeixen sobre l'escenari i en pantalla alhora, passat i present capgirats, actors que s'interpreten a si mateixos jugant amb la ficció i la realitat, adreçant-se al públic directament, trencant no ja només la quarta paret sinó totes les que envolten l'escenari, deixant al descobert els trucs i enginys de l'artifici teatral. Una proesa argumental i escènica que fa cinc anys que es representa a diverses ciutats (les últimes funcions es van veure al gener a Madrid) i que se sofistica encara més en la seva translació al plató, ja que fins i tot els tècnics i operadors de càmera queden integrats en l'acció. La ruptura de la cinquena paret: la pantalla.

El joc metateatral està també molt present a Los mariachis, obra del dramaturg Pablo Remón, dirigida per a televisió per Lino Escalera, que mostra sense pudor els voltants dels diferents espais en els quals transcorre l'obra, deixant clar que són decorats, construïts en una nau enmig d'un paisatge castellà real en el qual també es desenvolupen algunes escenes. Una combinació d'escenaris reals i artificials que trasllada sàviament a la pantalla la poètica que tanca el text original.

Carlos Marqués Marcet i Pablo Messiez aconsegueixen traslladar a la pantalla l'ambient oníric que requereix Todo el tiempo del mundo, obra del segon, combinant escenes en color amb blanc i negre. I si Àlex Rigola va tancar als personatges de l'Oncle Vània en una caixa amb només 60 espectadors quan va portar a escena aquesta obra de Txékhov, Carla Simón els allibera al parc natural per omplir els seus diàlegs d'un paisatge tan extens com els seus conflictes.

També hi ha episodis per a amants de les emocions fortes i les grans interpretacions. Carmen Machi brilla a Juicio a una zorra tant com ho va fer quan el va representar al teatre, dirigida llavors per Miguel del Arco i ara per Clara Roquet. I Bárbara Lennie i Irene Escolar (que, per cert, són les impulsores i productores de la sèrie) ofereixen un recital tan intens sota les ordres de Diego Postigo com el que van fer sobre l'escenari amb la direcció del francès Pascal Rambert. La proximitat de la càmera no entela les seves actuacions, més aviat les engrandeix.

Grans actors, una bona selecció d'obres per a tots els gustos i un bon maridatge de disciplines. Bona aposta. Teatre contemporani, televisió contemporània.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >