Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

Neu que crema en ple agost

La sala Beckett de Barcelona obre temporada amb ‘Todas las flores’, el nou espectacle de Bàrbara Mestanza i The Mamzelles, una obra fosca, ferotge i amb molta força

Escena de 'Todas las flores', a la sala Beckett de Barcelona.
Escena de 'Todas las flores', a la sala Beckett de Barcelona.

Ha començat la temporada teatral a Barcelona amb Todas las flores, de Bàrbara Mestanza, a la sala Beckett. De Mestanza es coneixen, entre d'altres, peces com La mujer más fea del mundo (2018) i Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa (2019), que també es van veure al Pavón de Madrid, i Richard III and they’ve never heard of love, al Grec 2019. La seva nova companyia, The Mamzelles, resident a la Beckett durant la temporada 2019-2020, no va poder estrenar el seu nou espectacle, que van signar Laia Alberch, Judit Colomer, Bàrbara Mestanza i Carla Tovias, previst per al maig, en el cicle Memento Mori. Recordem-nos de morir i ara es troba on calia.

El títol, Todas las flores, podria tenir un perfum romàntic o irònicament gairebé punki. A mi m'ha acabat recordant un relat de gòtic meridional perquè m'ha traslladat, estrany viatge, a l'atmosfera dura i gineceica de Don Siegel a El seductor, però sense seductor. És una peça fosca, ferotge, potser una mica confusa i dilatada (tal vegada convindria retallar una mica), encara que la seva força és innegable. El repartiment el comparteixen ara María Hernández, Georgina Latre, Júlia Molins, Sandra Pujol i, en alternança, Laia Alberch i Bàrbara Mestanza (dijous a la nit la va representar Laia Alberch). Els seus personatges no tenen nom en escena, però al text se les coneix per apel·latius com La Samurái, La Madre, La Niña, La Puta i La Bruja. Al principi costa identificar-les. El seu llenguatge és difícil, a estones naturalista, auster; de vegades sembla que sona com una poesia inesperada, com si parlessin posseïdes; de vegades també rarament humorístic. Altres vegades s'enreden amb elles mateixes o en diàlegs febrils.

Però a poc a poc ens apropen a les seves vides, a les seves morts de cada nit. “Tot comença amb plor, sempre, i sang, molta sang a les mans”, diu una. Viuen en una barreja de gineceu i falansteri, algunes l'anomenen “el convent”, potser irònicament; d'altres ho diuen com qui ha abraçat una fe. Un món sense homes. Bé, no del tot: “Aquí només hi entra el carter. Als altres els deixem fora”. Una certesa: “Nosaltres hem construït aquestes quatre parets amb les nostres mans, pedra a pedra”. Vaig pensar: “I el sostre?”. La Samurái podria haver dit això. O La Puta.

No són heroïnes meravelloses. Hi arriben embarassades, per tenir o perdre la criatura. Un enigma fosc: Qui ha creat la residència? Qui paga les despeses? Una diu: “Us acollim, us cuidem. Doneu a llum i després marxeu. I tot de franc”. Una altra: “Tenim certes persones interessades que això existeixi, però nosaltres posem les normes. No espereu trobar-hi ni ràdio, ni llum elèctrica, ni aigua calenta”. Postguerra? Sempre hi ha una guerra. Pot passar en un temps llunyà o demà mateix. La sensació, en escoltar-les, és que els temps se superposen. Aquí em vaig fer una mica d'embolic. Però les actrius defensen amb intensitat la història. I evoquen o encarnen imatges poderoses: La Niña, regalimant sang, porta la seva filla en braços. Cauen ocells morts. I alguna cosa passa amb els nadons. Amb tothom passa alguna cosa. Ecos de la negritud onírica de La mort i la primavera, de la Rodoreda. Algú ha d'anar al poble: no porten menjar. Però el camí al poble no és fàcil. I alguna cosa els espera. Una d'elles alça una barreja d'anhel i conjur. S'assembla a això: “Hi haurà un dia en què arribaràs a un convent, i aquest convent no estarà fet de pedra ni de fang. Hi arribaràs per donar a llum, i el que donaràs a llum no serà ni una nena ni un nen. Serà el futur, i aquest futur el decidiràs tu”.

A la sortida, al bar del teatre, alegria per les funcions que ja s'anuncien: Pedro Páramo, de Juan Rulfo, amb versió i direcció de Gas, amb Vicky Peña i Pablo Derqui, al Matadero de Madrid; 53 diumenges, la nova comèdia de Cesc Gay, amb Pere Arquillué, Marta Marco, Àgata Roca i Lluís Villanueva; la tornada de Golfus de Roma, el clàssic de Sondheim, dirigida per Daniel Anglès, amb un repartiment de 20 intèrprets. I dos muntatges en mans d'Iván Morales: La cabra o qui és Sylvia?, la garrotada d'Edward Albee, amb Emma Vilarasau i Jordi Bosch, obrint el cartell, i Asesinato en el Orient Express, d'Agatha Christie, amb Eduard Farelo com a Poirot. I una comèdia agredolça de Jordi Casanovas: Alguns dies d’ahir, encara flamant el Max per Jauría.

De camí a casa, trist missatge d'Elena Hevia: “Ha mort Diana Rigg”. I Mario Gas reverencia la reina: “Se'ns n'ha anat la nostra adorada Emma Peel. Diana Rigg ja habita en el record. Bella, atractiva, intel·ligent, rebel, boníssima actriu. Que en pau descansi”.

Todas las flores. Bàrbara Mestanza, Laia Alberch, Judit Colomer i Carla Tovias. Sala Beckett. Barcelona. Fins al 4 d'octubre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >