Selecciona Edició
Connecta’t

El retorn del catalanisme pragmàtic

Jordi Pujol va proporcionar l'argument inicial: cal escollir entre la independència o la irrellevància. Deu anys més tard, Mas-Colell ha donat la resposta pragmàtica a una formulació binària i simplista

Andreu Mas-Colell i Artur Mas surten d'una reunió de Govern, el 2013 Ampliar foto
Andreu Mas-Colell i Artur Mas surten d'una reunió de Govern, el 2013

Festa gran entre escèptics i adversaris de la independència. Andreu Mas-Colell ha llançat intel·lectualment la tovallola. Ho va dir amb tota claredat: "No hi haurà independència ni referèndum vinculant d'independència". Per què?: "Espanya, monàrquica o republicana, no acceptarà sota cap circumstància la separació de Catalunya". El matís és molt important: ni tan sols sent republicana l'acceptaria. És a dir, tota la gesticulació i tot l'esforç per coincidir amb el republicanisme espanyol al camí i com a aliat són inútils. Mas-Colell no se cenyeix a Espanya per accentuar la seva afirmació: "En aquest tema, Europa està i estarà de la part d'Espanya". Per una raó: "El compromís de la UE amb el principi de la immutabilitat de les fronteres és absolut".

Ho va escriure al diari 'Ara' fa quinze dies. Les reaccions que es podien esperar davant d'una veu tan potent i autoritzada diguem que han estat discretes. Només hi ha diàleg entre els qui estan d'acord. Aquest és un país que ha deixat de conversar amb si mateix. Són els inconvenients d'una opinió pública anorèxica, corroïda per l'unanimisme oficial.

Mas-Colell fa temps que ho pensa. Del mateix article es dedueix que ja ho pensava abans del 27 d'octubre de 2017. Probablement ja ho pensava el gener de 2016, quan va deixar la conselleria i el Govern, just amb l'arribada de Puigdemont. Però ha volgut acompanyar moralment els seus amics polítics i dirigir la seva veu dissident més de cara endins que cap enfora. Fins ara.

Entre els arguments de l'article, el que més compta, per al meu gust, és el que desmenteix la tesi fundacional d'aquest independentisme del segle XXI, que és la teoria del congost tan ben formulada per Jordi Pujol fa uns deu anys, després de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut de 2006. Catalunya, va dir Pujol, es troba en un camí que es va estretint i que obliga a optar entre acceptar l'assimilació o la independència. La formulació és brutal i em sembla que els seus efectes no estat prou valorats, seguint el mètode de minimitzar el paper de Pujol en el procés independentista: "El que Espanya vol imposar és la residualització de Catalunya. La seva difuminació gradual. La pèrdua de la seva identitat i de la seva capacitat de construir una societat de qualitat per a tots els seus ciutadans".

Mas-Colell resol el problema gràcies la seva mentalitat matemàtica: "Certament, si la valoració de les diferents situacions és que la independència val mil i la resta val zero, llavors no s’hi perd res, o fins i tot es guanya autoestima donant-nos cops de cap contra la paret". I reivindica, en conseqüència, el pragmatisme, la virtut política probablement més notable de Jordi Pujol quan era president.

Els motius que van portar Pujol a convertir-se en un tossut idealista són difícils de dilucidar. L'entorn familiar? El cansament polític? O potser també comptava la possibilitat del que els anglesos anomenen un ‘gran bargain’, o un ‘campmàs’, com diem els catalans, és a dir, una negociació ‘amb Madrid’ en què entrés tot, tant els interessos privats com els objectius polítics públics?

No tinc resposta a cap d'aquestes preguntes i són els interessats, el mateix Pujol i el seu entorn, inclòs Artur Mas, els únics que en tenen. Mas-Colell, partidari del pragmatisme, ha contribuït poderosament a la clarificació, no amb la informació que probablement no té, però sí amb arguments a què un nacionalista no pot ser insensible, en cas que sigui honest: "Seria estrany que el sentiment patriòtic ens hagués de portar a violentar l’intel·lecte sobre el que és o no és possible. Es pot ser un patriota de pedra picada i alhora ser pragmàtic".

L'article de Mas-Colell hauria de portar a la rehabilitació immediata del catalanisme moderat i pragmàtic, sense necessitat d'afegir lamentacions retrospectives. "Per a mi, patriota és el que està compromès, fermament i activament, amb la causa de la pervivència i la prosperitat de la nació", diu. Qui no s'adhereix incondicionalment a aquest antic i modern programa? "La història de Catalunya n’està admirablement farcida", afegeix.

Queda clar, doncs, que el perímetre del patriotisme sobrepassa àmpliament el de l'independentisme, i en molts casos amb la destacada virtut de la paciència estratègica, gairebé sempre absent entre els independentistes: "Potser la tasca a la qual invito és difícil, i segur que és esgotadora, però és la que toca. No n'hi ha d’altra. En particular, no accepto que ser patriota signifiqui colpejar-se contra la paret un dia sí i un altre també". Necessitem patriotes incansables, en lloc d'irrealistes impacients i interessats.

No és la tornada del pujolisme. És la superació del pujolisme, amb la seva ambigüitat, els seus negocis familiars, els seus fills, i el retorn al catalanisme decent que ha construït la Catalunya real que tenim. I qui estigui temptat inútilment amb l'inútil retret del 'jo ja ho havia dit', que recordi la paràbola evangèlica del fill pròdig: la festa que organitza el pare no és pel que s'ha quedat, sinó per celebrar el que torna.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >