Selecciona Edició
Connecta’t

Un festival ‘viu’, en diferit

La gravació del concert inaugural del Mercat de Música de Vic, que s'emet diumenge, mostra el nou espectacle del duo Maria Arnal i Marcel Bagés

Concert de Maria Arnal i Marcel Bagés. Ampliar foto
Concert de Maria Arnal i Marcel Bagés.

Al mal temps, bona cara: “Aquest any estic encantada, he pogut veure tots els concerts oficials”, diu Montse Portús, directora executiva del Mercat de Música Viva de Vic, abans d'iniciar-se el darrer enregistrament dels 40 concerts que, a partir de dimarts, s'oferiran des del web d'un certamen que aquest any, en la seva 32a edició, serà per primera vegada virtual. Música viva, en diferit: coses dels temps del coronavirus.

Portús era a les portes del teatre Atlàntida, on dijous, a última hora de la tarda, es gravava el concert inaugural, que a més del web del festival s'emet simultàniament pel Canal 33 (22.00). El Mercat no podia tenir més bon començament, ja que Maria Arnal i Marcel Bagés hi presenten el seu nou espectacle, delicat i suggestiu, avenç d'un disc que la pandèmia ha retardat fins ves a saber quan. Coses d'avui. Parafrasejant Buenafuente i Berto Romero, “nadie sabe nada”.

Un centenar de persones ocupaven les distanciades butaques de la sala petita del complex, totes ben convidades per l'organització o pel grup. Davant de la seva mirada, un escenari esglaonat en quatre grades, un set d'electrònica a mà dreta i un set de guitarra a l'esquerra, la de David Soler, aleshores productor del disc. Al mig, només espai diàfan. Els parlaments de benvinguda, avantatges de la virtualitat, van ser més breus que un haiku i la música va començar a sonar ben aviat. Ho va omplir tot. Les noves cançons del duo, que va sorprendre fa tres anys amb el seu disc de debut, un cançoner d'arrel popular adaptat i sàviament interpretat per uns joves que seran la tradició del demà, ara estan embolcallades per tocs electrònics, ampliant els registres del que es mostra en la deliciosa Tú que vienes a rondarme, tema que sembla un punt de partida plausible d'aquesta sonoritat que el grup vol explorar en un disc que, per no tenir, no té ni nom.

Bona part del repertori, 10 temes dels quals la meitat eren nous –incloent-hi una versió sui generis com a reconeixible d’El cant de la Sibil·la, “la cançó més vella del nostre repertori”, va dir Maria, constatant els segles d'història de la peça–, va ser interpretat amb la col·laboració de Tarta Relena, un més que prometedor duo de veus femenines a cappella que ocasionalment enllaçaven subtils coreografies amb Maria Arnal, que portava voluminoses mànigues amb volants. Els vestuaris de les tres dones eren clars i els llums eren blancs durant gairebé tot el concert fins que al final van irrompre els vermells i taronges. Espectacle ben cuidat per a una proposta en què la gran veu de Maria Arnal juga a favor de les cançons, mai en clau de pirotècnia que tapa la melodia amb la intenció de lluir-se.

Acabada l'actuació (en la qual els pares d'Arnal van fer cors amb ànim, com els altres rere la mascareta), Xavi Caparrós, Xavi Torrent i Cesc Maymó –que van descartar l’streaming perquè era inestable, així que van gravar els concerts–, comentaven la jugada als camerinos. Ho havien passat malament: “Tanta llum blanca i els canvis bruscos de lluminositat han tornat bojos els sensors de les càmeres”, deien, tot i que ja sabien que l'espectacle seria així.

Van fer servir quatre càmeres: dues en plans frontals i dues angulades als laterals, més una GoPro (càmera lleugera d'alta definició) al set de Marcel Bagés. Sense tocar mai l'escenari (“només ho hem fet en un parell de concerts”), sense canvis de pla constants (“tret que ho demani la dinàmica sonora del grup en qüestió”), ha plantejat l'altra nova normalitat. Com assenyalava Caparrós, “aquests concerts es veuran per televisió però també en mòbils, i un pla general en una pantalla petita no comunica, tot es veu petit”. Arribarà el dia en què els artistes hauran de pensar en com oferir espectacles no només per als presents a les sales de concerts. El directe també ha de regnar en la virtualitat. Tot ho mou un virus.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >