Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El separatisme segons Macron

Pretén el president definir com a separatisme l’allunyament moral i mental de determinats grups socials que trenquen la cohesió social republicana?

El president francès, Emmanuel Macron.
El president francès, Emmanuel Macron. AFP

Divendres, 4 de setembre es complia el 150 aniversari del dia que “un jove diputat de 32 anys”, León Gambetta, va proclamar la República francesa des del balcó de l’ajuntament de París. Amb aquest motiu el president Macron va convocar al Pantheón, lloc on hi ha enterrades algunes de les grans personalitats de França, la cerimònia de naturalització de cinc nous ciutadans d’entre 35 i 48 anys. Tot estava mil·limetrat: El Matthew, la Noura, la Patricia, la Catherine i la Rana, fills d’immigrants com Gambetta, són procedents del Regne Unit, Algèria, el Perú, el Camerun i el Líban. Una selecció que parla per si sola. I sobre aquest esdeveniment el president va construir un solemne discurs per proclamar la seva visió de la pàtria republicana.

Les primeres notes assenyalaven la música del discurs: la França de la diversitat, en uns temps en què la qüestió de la immigració batega de manera permanent en el conjunt d’Europa, sense que els governants estiguin a l’altura dels valors que Macron proclama i no sempre atén. De manera que el traç central de les paraules del president es trobava en l’aportació a la República dels francesos nascuts fora del país. Cada pas estava carregat de missatge. I la llista de personalitats franceses que no ho van ser per herència, va precisar el president, sinó pels combats que van liderar, no tenia pèrdua: Marie Curie, que va néixer i créixer a Polònia; Josephine Baker, que va venir de les Amèriques; Félix Eboué, descendent d’esclaus del Tchad; Gisele Halimi, nascuda Zeiza Taïeb, a Tunísia, que “va lluitar per l’emancipació dels pobles i per la causa de la dones”. De la mateixa manera que van ser Péguy, Jaurès, Blum i Mendès France els seleccionats pel president com a referents de la República social. Tot això, per descomptat, amanit amb aquesta inevitable i insuportable pulsió supremacista (que probablement no sigui més l’expressió dels dubtes sobre la consistència del mite) que tenyeix totes les proclames nacionalistes, i que li permet citar impunement l’abbé Gregoire: “El francès és l’idioma de la llibertat”.

I va ser precisament a partir d’una reflexió sobre la llibertat com a ensenya i singularitat de la República francesa, “un règim únic al món que garanteix la llibertat de creure i de no creure”, que el president Macron va deixar anar una inesperada aposta que caldrà seguir amb atenció, perquè pot tenir conseqüències no només a França. La llibertat, deia el president, “no és separable d’una llibertat d’expressió que arriba fins al dret a la blasfèmia”. Podria semblar, simplement, una al·lusió al judici per l’atemptat a la redacció de Charlie Hebdo que té lloc aquests dies. I, efectivament, ho era: “ser francès és defensar el dret a fer riure, la llibertat de burlar-se, de mofar-se, de caricaturitzar que Voltaire afirmava que era la font de totes les altres”.

Però el president no es va quedar aquí i va deixar un missatge inquietant, sens dubte carregat d’intenció, que va portar cua perquè, si l’ha dit, és perquè hi pensa recórrer, encara que costi saber com. De la llibertat, Macron va passar a la igualtat, i dels drets als deures, “les regles de la República són sempre superiors a les regles particulars”. I va venir la sentència sorpresa: “Per aquesta raó a França mai no hi haurà lloc per a aquells que, sovint en nom de Déu, de vegades amb l’ajuda de potències estrangeres, intenten imposar la llei d’un grup. La República, ja que és indivisible, no admet cap aventura separatista”. Una sentència que va rematar amb un anunci: “Aquesta tardor es presentarà un projecte de llei contra els separatistes”.

La sospita se situava sobre les religions –l’islam, per descomptat–, però no només sobre aquestes. Però què pretén el president en assenyalar unes institucions i unes maneres de comportament social que acostumen a rebre el nom de comunitarisme, definint-les ara com a separatistes. La paraula separatisme comporta dimensió territorial: separar-se de la República. Pretén el president definir com a separatisme l’allunyament moral i mental de determinats grups socials que trenquen la cohesió social republicana? Està parlant de territoris urbans que s’autosegreguen socialment de l’entorn? Què significa l’al·lusió a potències estrangeres? El president pensa només en França o també al·ludeix a les forces centrifugadores que amenacen la Unió Europea? Amb Macron el separatisme entra en el llenguatge polític de la nació menys qüestionada d’Europa. Un cas ben estrany.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >