Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Temporada de fitxatges

El dia que vaig sentir algú dir que havia estat fitxat en una agència de publicitat important com a dissenyador gràfic i que el seu contracte no arribava als 1.200 euros bruts, em va semblar inquietant

Un edifici d'oficines.
Un edifici d'oficines.

Setembre de fitxatges. Alguns són fitxats i qui no són fitxats fan d’espectadors dels fitxatges dels altres. Un dia em vaig despertar i alguna gent em felicitava pels meus fitxatges. Ho deixen així, en un plural gloriós i impressionant. Gràcies, gràcies.

Potser per la meva experiència en empreses unicorn, amb tobogans i caps que et regalen vambes, detesto profundament les llicències retòriques en l’àmbit de l’empresa. M’encanta que es diguin les coses pel seu nom. Estic a favor que a la feina li diguin feina, per exemple, i no projectes; i per als contractes laborals m’agrada molt contractes laborals. Renego de les metàfores esportives (sempre acaben malament, és un abisme segur) o de l’èpica triomfalista que només em fa pensar en narcisistes trastocats.

Per això, el dia que vaig sentir algú dir que havia estat fitxat en una agència de publicitat important com a dissenyador gràfic i que el seu contracte no arribava als 1.200 euros bruts, em va semblar inquietant. En quin moment ens hem cregut que som fitxatges i hem passat a dir-nos així a nosaltres mateixos? En quin moment ens ha semblat natural i raonable que es parli de les nostres relacions laborals com si fóssim superestrelles del futbol o de la política? Ho han aconseguit, un altre cop. La idea (èpica, testosterònica) subjacent a un fitxatge és que algú es mereix una feina perquè és millor, o més valuós. En el periodisme és molt habitual, per això cada setembre el replà de Twitter s’omple de fitxatges; alguns són, en realitat, col·laboracions, i n’hi ha de tan petites que amb prou feines arriben als 50 o 60 euros mensuals. Però s’anuncien els fitxatges (i es confonen els cars amb els barats) i ens saludem i ens donem els colzes virtualment perquè és setembre una altra vegada, i de fet, no ser fitxat podria resultar alarmant. Celebrem els fitxatges, enmig d’un dels anys econòmicament més devastadors, en un aplaudiment col·lectiu que sona tendre i desesperat.

Alguns fitxatges tenen tant glamur que es resolen en una trucada telefònica, amb un tipus dient que un altre (el seu cap) li ha dit que aquesta temporada ha de fitxar “veus joves i femenines”. I que si vostè vol ser fitxada! Com dir que no! Irresistible. I després, si us plau, anunciï el fitxatge a les xarxes que per això la fitxem també, perquè ho expliqui. L’antropòleg nord-americà David Graeber, que va morir fa tot just una setmana, no parlava en el seu best-seller Treballs de merda dels fitxatges de merda. Però m’atreveixo a utilitzar la seva regla per detectar-los: si tenim la intuïció que hi ha fitxatges de merda, possiblement tenim raó. També diu que “si la història demostra alguna cosa és que no hi ha millor manera de justificar les relacions fonamentades en la violència (de fer que aquestes relacions semblin morals) que redefinint-les en el llenguatge del deute, perquè immediatament es fa veure que és la víctima qui està fent alguna cosa malament”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >