Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Una vida és una novel·la

Al mercat de Sant Antoni és on el protagonista de l’obra d’Albert Forns troba uns curiosos dietaris

El mercat de Sant Antoni.
El mercat de Sant Antoni.

Un “picatecles precari”, nascut al Vallès, que va fer la comunió el 1991 i que el 2000 va veure una pel·lícula sobre un escriptor que el va trasbalsar tant que el va fer concloure “jo he nascut per a això, és el meu futur”, té el costum de voltar els diumenges pel mercat de Sant Antoni “remenant llibres vells”. El 21 de juny de 2015, en una parada, al costat de primeres edicions de clàssics catalans introbables, d’uns pamflets de la Segona República i d’una col·lecció de manuals d’excursionisme, hi troba “una pila de llibretes relligades amb una goma de pollastre”, “els diaris personals d’algú, venuts de qualsevol manera”. Els compra i, de retruc, compra també el personatge que protagonitzarà Abans de les cinc som a casa, premi BBVA Sant Joan 2020, una novel·la on Albert Forns (Granollers, 1982) revisa i reactualitza la força i la validesa d’una antiga convenció literària, la del manuscrit trobat.

Contràriament al que passa, per exemple, en un altre llibre d’aquesta temporada, La companyia nòrdica, d’Albert Vilaró —l’autor diu que era arxiver municipal a la Seu i que va rebre el dietari d’un soldat prussià, botànic i violinista, que va participar en la Primera Guerra Carlina—, els diaris d’Hilari Miralpeix Martí, comptable de la Companyia Telefònica des del 1929, són només els “quinze anys del dia a dia d’un barceloní anònim”, propietari d’una sèrie d’immobles, aficionat a la vida metòdica i ordenada, sense fills, cinèfil, excursionista dominical, que aprofita les vacances per fer turisme i que no es casa amb la seva companya italiana —Grazia— fins a l’any 1977.

El comprador dels diaris del senyor Miralpeix no triga a adonar-se que són, sobretot, un desesperant calendari de notes —la constatació de l’etern retorn dels dies i dels costums, les despeses quotidianes, el tedi dels fets, els mals del cos i el triomf de les petites alegries—, que no hi ha cap reflexió sobre les coses, que l’artífex de les llibretes no dialoga amb ell mateix, que les anotacions tampoc no es poden considerar un aplec d’apunts solts, que topa només amb un seguit d’agendes —una acumulació ingent de dades—, i, en fi, que Elias Canetti no s’equivocava gens quan escrivia el següent: “Una cosa es pot dir amb seguretat d’aquestes agendes: no incumbeixen a ningú. Per a un foraster són incomprensibles; i, si no ho són, la monotonia de la seva fixació lingüística les converteix en un avorriment”. I és una sensació que el lector d’Abans de les cinc som a casa no es treu de sobre a pesar que Forns s’esforça a compartir l’entusiasme que li provoca embarcar-se en la “investigació novel·lística” que realitza en rescatar els papers personals de les etapes vitals d’algú empresonat en una existència tan obscura i aclaparant com la de qualsevol altre individu.

Certament, no hi ha cap més novel·la que la vida de qualsevol persona, perquè, vist d’amagat, tothom sembla boig o sospitós d’alguna cosa, però el lector enyora que Forns no s’hagi atrevit a novel·litzar les aventures d’un treballador de Telefònica, que hi ingressa als disset anys i que s’hi acaba jubilant: al cap i a la fi, amb una matèria narrativa no gaire més noble ni èpica, John Williams va armar una obra mestra com Stoner. I, en comptes d’una vida, en comptes de la vida en una ciutat determinada al llarg d’una època concreta, el lector d’Abans de les cinc som a casa llegeix un text que replanteja teòricament els límits de la novel·la i la ficció, que especula sense cap aportació nova sobre el grau zero de l’escriptura i el pacte autobiogràfic, que recopila accions d’artistes plàstics que també van inspeccionar la vida rutinària de la gent normal, que recorda el nom d’altres escriptors —Georges Perec— que també van enderiar-se a inventariar, en una agenda de notes, la topografia física i sensorial d’un lloc, d’un barri, de la mateixa manera que Hilari Miralpeix constata els fets de la seva vida.

Mentrestant, el lector pensa que l’enginy de Forns per descobrir arguments literaris d’altura —era el que passava a Jambalaia i a Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)— queda desfigurat per l’ànsia del somriure divertit, com si la seva visió del món hagués de passar pel color d’una conya marinera —benigna, inofensiva i una mica passada de moda, a la manera dels hàbits del senyor Miralpeix— que s’infiltra en la seva prosa trontollant i poc treballada.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >