Selecciona Edició
Connecta’t

El Picasso de Tarradellas

'Quadern’ descobreix el dibuix del pintor malagueny que el president de la Generalitat tenia a la seva pinacoteca i la peripècia per vendre’l

Palau i Palau i Fabre a Cannes el 1965.
Palau i Palau i Fabre a Cannes el 1965. Fundació Palau

En començar 1961, la desesperació va empènyer Josep Tarradellas a desprendre’s del seu picasso. Sis anys i mig després de ser elegit president de la Generalitat a l’exili, la seva economia feia aigües. Per surar, havia decidit vendre la casa que en començar els anys trenta havia regalat a la seva mare, Casilda Joan, a Cervelló. Entrebancs legals i familiars, però, ho demoraven. A finals de 1960 havia optat també per vendre’s la peça més important de la seva pinacoteca, l’Eco antropomòrfic de Salvador Dalí, que havia enviat a Nova York perquè Jaume Miravitlles, íntim seu i del pintor, trobés comprador.

A partir de la tardor de 1937, quan havia intuït que la Guerra Civil es perdria, Tarradellas havia començat a comprar art com a inversió futura, conscient que els diners republicans perdrien valor i la pintura podia ser una salvaguarda. Havia gastat més de 115.000 pessetes en quadres, molts dels quals adquirits en galeries barcelonines com Syra i La Pinacoteca, o la parisenca Castelucho, amb vincles catalans. Eren obres d’Eliseu Maifrèn, Marià Pidelaserra, Iu Pascual, Francesc Labarta, Ramon Casas, Isidre Nonell, Pere Pruna o Anglada Camarasa.Dibuix per a ‘El Liberal’També, com a mínim, dos dalís, l’enviat a Miravitlles i un altre, Noia de Figueres, que tal com va explicar Quadern (20 de juny de 2019), el 1947 el va regalar al seu amic Joan Casanelles.

El present era també una manera d’agrair ajuts econòmics i garantir-ne de futurs. Tal com consta a la documentació de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, en un moment indeterminat de 1937-1938, per mitjà del seu col·laborador i amic escriptor Melcior Font, que era qui li feia totes aquestes gestions a París, va adquirir per valor de 6.000 francs un dibuix de Pablo Picasso a Castelucho. La galeria la regentava Rosita, esposa del periodista Just Cabot. El pintor n’era client habitual. Hi comprava teles, pintura i pinzells.Fins ara es desconeixia de quina obra del pintor malagueny es tractava. La recerca d’aquest suplement a l’Arxiu Tarradellas i a l’Arxiu Nacional de Catalunya i la col·laboració de la responsable de la biblioteca del Museu Picasso de Barcelona, Margarida Cortadella, han permès treure’n l’entrellat.

El picasso de Tarradellas és un dibuix poc conegut, que no apareix al Zervos, el catàleg raonat de l’obra pintada de més abast de l’artista, de mides 30,5 x 23,5 centímetres. Ploma sobre paper, el va pintar a Barcelona el 1902. Josep Palau i Fabre, estudiós del pintor —que ignorava que havia pertangut a Tarradellas—, el va titular Figura de la cavalcada de Barcelona.

Malén Gual, conservadora del Museu Picasso, explica a Quadern que Picasso “després de passar uns mesos a París, on comença un nou estil que anomenem època blava, va tornar a Barcelona el gener de 1902 i hi va romandre fins a l’octubre del mateix any. En aquest període es reunia amb els seus amics al Quatre Gats o al Guayaba i sovintejava la merceria dels germans Juñer Vidal al carrer Argenteria”. Precisament, va ser Carles Juñer Vidal, aleshores responsable artístic d’El Liberal, “qui li va encarregar la il·lustració de la coberta del diari per commemorar la cavalcada de les festes de la Mercè”, que es van fer amb retard. El dibuix va aparèixer a l’edició vespertina del diari del 5 d’octubre de 1902.

Moltes poblacions catalanes van enviar representants amb motius particulars a la cavalcada, com explica Palau i Fabre a Picasso i els seus amics catalans (1971). L’estudiós considerava que aquest fet podia haver inspirat el pintor, barrejant-hi motius d’indumentària de les seves estades per la comarca de la Terra Alta o de Mallorca. L’hi havia preguntat, però l’artista no ho recordava, tal com explica Palau a Picasso Vivent (1881-1907) (1980). I és que, segons Gual, el dibuix que tenia Tarradellas “i uns altres dos en què trobem estudis de cavall i d’espardenyes i estudi de dona amb nen sobre un cavall guarnit, són probablement estudis preparatoris per al dibuix de la coberta del diari, realitzats durant el setembre de 1902”.

Joan Alavedra, al rescat

Picasso amb Gala i Dalí
Picasso amb Gala i Dalí

A mitjan gener de 1961 l’escriptor, periodista i exsecretari de Francesc Macià, Joan Alavedra, i la seva esposa, Montserrat Moner, van visitar el seu amic Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau. Retornaven de Mèxic, on, a finals de desembre, havien assistit a l’estrena mundial del poema d’Alavedra El Pessebre, musicat pel violoncel·lista Pau Casals. El 25 de gener, després de passar-hi uns dies, el matrimoni va deixar Clos Mosny per anar al Clos Saint Jean d’Aiguallonga, a Montpeller, per visitar la seva filla i el gendre. L’escriptor cercava un lloc tranquil per donar una empenta definitiva a la seva biografia de Casals.Durant les converses, el president va exposar la seva situació pecuniària. Aquells dies, tal com queda palès en la correspondència creuada que es conserva a l’Arxiu Tarradellas, el president va donar a Alavedra un Joaquim Mir, un Hermen Anglada Camarasa i un petit quadre de Ramon Casas per tal que els vengués a Barcelona, i van acordar que li enviaria una fotografia del dibuix de Picasso perquè també li cerqués comprador.Continuava preocupat perquè no tenia notícies del dalí. “Cada dia que passa soc més pessimista —va expressar l’1 de febrer de 1961— i tant que ens refiàvem del resultat de la venta del dalí”. Cinc dies després, Alavedra li va reiterar que sabia a qui podia interessar de París, Londres o Barcelona. El 8 de febrer, Tarradellas va anar a l’encontre d’Alavedra aprofitant un dels seus viatges pel migdia francès. El 23 d’aquell mes hi va tornar en el marc d’un viatge a Tolosa de Llenguadoc i Marsella.

Van passar la nit en vetlla, conversant à bâtons rompus, com solien dir. El president va explicar, tal com va anotar el periodista al dietari que es conserva al seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que havia comprat el dibuix de Picasso a Jaume Sabartés —que feia de mitjancer amb l’artista— a través de Melcior Font. El secretari del pintor des de 1935 era un gran amic d’aquest darrer, però no sembla que sabés per a qui l’adquiria. Al dibuix, la firma de Picasso no es veia gaire clara i Font va demanar a Sabartés que l’artista el tornés a firmar.El 25 de febrer d’aquell 1961 va morir Just Cabot a París. El president va anar a l’enterrament. Poc després va enviar a Alavedra una reproducció del dibuix i la doble pàgina del número del 25 de desembre de 1948 de La Humanitat, portaveu parisenc d’Esquerra Republicana de Catalunya, en què apareixia el dibuix per il·lustrar poemes de Nadal de Joan Maragall, Àngel Guimerà, Antoni Rovira i Virgili, Màrius Torres i Josep Maria de Sagarra, entre altres. Només s’esmentava al peu que era un dibuix de Picasso de l’època barcelonina, sense fer esment que qui havia cedit la reproducció era Tarradellas, aleshores secretari general del partit i director a l’ombra del diari.Barcelona, París, Londres

El temps corria

A mitjans d’abril, Tarradellas tenia “una gran urgència” per vendre el picasso i els altres quadres —que l’esposa d’Alavedra va entrar a Catalunya de sotamà—. Continuava sense notícies de la venda del dalí. Fins i tot li demanava si seria possible obtenir algun avançament d’un possible comprador. “Pensa que quan ara et demano això —afegia Tarradellas— és que en tenim una gran necessitat”.Alavedra va fer sis còpies de la pàgina de La Humanitat. En va donar una a Tarradellas, que encara es conserva al seu arxiu. Tres més les va enviar a una galeria francesa, a la londinenca Sotheby’s i a un tal Lloberas (ignorem a qui es refereix), a Barcelona. L’escriptor, ara convertit en marxant, el 22 d’abril, encara a Montpeller, volia saber quant en volia treure el president. Considerava que el dibuix “no té les característiques d’estil que la gent cerca en aquest artista” i veia difícil saber què se’n podia demana; a més, manifestar un preu elevat per correspondència li feia témer que pogués malbaratar l’operació. “Els compradors —deia—, així que endevinen que portes pressa, miren d’escanyar-te. Això, tu que, com jo, has fet comerç ho saps”.

Aquell mateix dia va rebre resposta de Sotheby’s. Interessava, però “com sigui que no figura en cap catàleg de l’obra de Picasso, és a dir, en cap llibre ni en cap recull de la seva obra”, la casa de subhastes demanava si podien enviar la pàgina de La Humanitat al crític d’art Christian Zervos per tal que en verifiqués l’autenticitat. Alavedra no expressava estranyesa pel fet. “Jo sé de molts dibuixos de Picasso, a Barcelona, que no consten enlloc”, i tampoc era rara la petició atès que era “un pintor del qual s’han fet tantes falsificacions”.De tota manera, va demanar al president dades que en garantissin l’autenticitat, bo i pensant que, si no, sempre podien acudir al mateix Picasso. Tarradellas, tres dies després, li va tornar a explicar la compra via Sabartés. Va admetre que la peça no entrava en el que “la gent busca de Picasso”, però tanmateix considerava que tenia “una determinada posició dintre l’evolució d’aquest, que al meu entendre és ben interessant, car de l’infantilisme o d’un cert esperit naïf que hi batega fins a arribar a la posició que avui dia té en el mon de les arts, és una evolució que no te’n parlo perquè tu la veus més clara i curiosa que jo mateix”.

Tarradellas va reiterar que, a diferència de Miravitlles, li feia confiança en el preu i que volia que es quedés la comissió corresponent. “Soc formal, és a dir, per damunt de la nostra amistat hi ha que el que es fa és una operació comercial i per tant uns beneficis clars per a tu”. Era també la manera d’aconseguir que Alavedra s’esmercés en la venda.La venda i el destíDurant tot el maig el president va mostrar-se intranquil. Del dalí no en sabia res. Del picasso tampoc. “No et parlo avui de les altres coses doncs no dubto que faràs tots els possibles per a resoldre-les al més aviat possible”, expressava a Alavedra. “Confio que has tingut una mica de temps per tal de veure si hi ha possibilitats positives per a resoldre els encàrrecs que em vaig permetre donar-te”, reiterava en una nova carta aquell mes.

L’escriptor va tornar finalment a Barcelona a mitjan mes de maig. En aquest moment ni la correspondència ni el dietari d’Alavedra detallen quan va fer els múltiples contactes per vendre el dibuix. Hi va anotar, per exemple: “veure Junyer (Picasso)”. Es referia a algun dels germans Junyer-Vidal. En el dietari va escriure també que Leiry li oferia 15.000 francs, però que esperava resposta de Londres. Cortadella explica a Quadern que es referia “segurament als Leiris, Michel i Louise. Aquesta regentava a París la galeria que portava el seu nom i que havia inaugurat Daniel-Henri Kahnweiler (Galerie Simon). Louise era filla adoptiva de Kahnweiler, el gran marxant de Picasso”.El dia 29 de maig, Alavedra va anunciar que tenia de París una oferta de 13.000 francs i que de Barcelona esperava dues respostes en breu. A Tarradellas, després de parlar-ne amb la seva esposa, Antònia Macià, li semblava bé, malgrat que volia saber si podrien rebre ofertes millors. El 2 de juny constatava: “Estem enfonsats cada vegada que pensem en New York, doncs continuem sense noves concretes del nostre amic. Quin error vàrem cometre de no pensar en el moment oportú en tu [per vendre el dalí]”.

Alavedra es va moure, i a finals de maig va viatjar fins i tot a Madrid per millorar el preu. Allí va entrevistar-se amb uns estrangers i, a darrera hora, l’operació va fallar per culpa d’un intermediari. No queda clar amb qui es va reunir. En el seu dietari va anotar també que es va entrevistar amb l’artista Joan Vidal Ventosa i amb Mr. Delefebre [ignorem qui és]. Els va donar una de les còpies del dibuix i en va demanar 300.000 pessetes.El 8 de juny al dietari Alavedra certificava: “he venut el Picasso”. I el 17 de juny va anunciar a Tarradellas que a Barcelona havia aconseguit “signar un compromís magnífic segons el qual, àdhuc descomptant les despeses del meu viatge a Madrid, he aconseguit treure’n més d’allò que tu saps”. Per “no crear noves despeses”, però, volia vendre’l a França. Considerava que el preu, que no va esmentar en cap carta, era el millor que podien esperar. “He temptejat tres mercats —i, a través d’un d’ells, àdhuc el d’Amèrica— i m’he quedat amb el millor”. Tarradellas el va felicitar el 22 de juny “de tot cor”.

El dia 25 Alavedra va reiterar al dietari: “he venut el Picasso” i el 28 de juny que “els Gaspar de París” havien de deixar 15.000 francs a Perpinyà pel dibuix. Gràcies a l’amistat amb Sabartés, els Gaspar havien esdevingut galeristes de Picasso a Espanya a partir del 1956. Anaven sovint a París, a negociar amb Kahnweiler. En l’adquisició, per tant, potser hi van intervenir diversos galeristes. Cortadella explica a Quadern que “sovint és molt complex seguir el rastre d’algunes obres de Picasso”.

L’1 de juliol Tarradellas es va desplaçar a Montpeller per cobrar. És probable que aquesta fos només una part del pagament, perquè en començar l’agost Alavedra va tornar a Saint-Martin-le-Beau i va anotar: “he vist i venut el Picasso”. Aquell va ser un gran estiu per a Tarradellas. Miravitlles va aconseguir vendre el dalí per 8.000 dòlars, dels quals el president en va rebre poc més de 6.000. També es va encarrilar la venda de la casa de Cervelló.Pel que fa al destí del picasso, és incert. Segons la informació que en dona en l’actualitat la sala des subhastes Christie’s, el dibuix va formar part de la col·lecció dels germans Sebastià i Carles Junyer-Vidal, molt amics i grans col·leccionistes de l’obra de Picasso. En tot cas, no és clar quan van fer aquesta adquisició. Després el dibuix s’hauria venut a través de la galeria M. Knoedler & Co, de Nova York, a la filantropa i col·leccionista novaiorquesa Joan Whitney Payson. Els seus hereus el van vendre al col·leccionista Sidney F. Brody en una data indeterminada. A la mort de l’esposa de Sidney F. Brody, Frances Lasker Brody, el 2009, els hereus van organitzar la venda de la seva col·lecció a través de Christie’s el maig de 2010. L’obra va ser valorada en 150.000-200.000 dòlars, però no es va vendre.

Un altre 'Picasso'?

En el seu dietari, Joan Alavedra constata —a partir d’informacions que li hauria facilitat el periodista d’ERC Julià Gual, secretari de Pau Casals i informador del president a l’exili de les seves activitats— que Melcior Font va comprar per a Tarradellas “el Dalí [no sabem a quin dels dos quadres coneguts es refereix] i el Picasso”. Però que també “n’havia comprat un altre, amb el qual, quan el revengueren, guanyaren 200.000 francs cada un. Costà 150.000 i en tragueren 700.000 al cap de molt poc. Era un quadre de l’època rosa”. De moment, no se sap quin.

Joan Alavedra davant d'un micròfon de Radio Barcelona,al Palau de la Generalitat, als anys trenta
Joan Alavedra davant d'un micròfon de Radio Barcelona,al Palau de la Generalitat, als anys trenta
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >