_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Començar pels fonaments

S’està veient un altre procés, el de descomposició del bloc de dretes de l’independentisme, que el té, i és més accentuat del que ells mateixos són capaços de reconèixer

J. Ernesto Ayala-Dip
Quim Torra i Pere Aragonès al Parlament.
Quim Torra i Pere Aragonès al Parlament. David Zorrakino (Europa Press)

No estic tan segur que el procés estigui liquidat, com ha deixat entreveure en alguna entrevista l’exmembre de Podem a Catalunya Xavier Domènech. El que sí que crec és que s’està veient un altre procés, el de descomposició del bloc de dretes de l’independentisme, que el té, i és més accentuat del que ells mateixos són capaços de reconèixer. Declarada aquesta “guerra civil” dins de l’independentisme, com la va qualificar el mateix vicepresident del Govern, Pere Aragonès, no queda més que esperar a veure amb quines alforges recorrerà l’esquerra catalana a les properes eleccions, donant per fet aquest opinador que Esquerra Republicana pertany encara a aquesta esquerra.

Crec que ha quedat clar que en la bravata unilateral de l’independentisme del 2017, ERC va col·laborar (Junqueras i Rovira) molt activament en l’inici de la construcció de la casa per la teulada. Potser fins i tot hi va haver algú que va intentar evitar l'enfilada i encarar unes eleccions que ens haurien portat probablement al mateix punt on ens trobem, però sense les traumàtiques conseqüències institucionals i personals que aquella gravíssima imprudència estratègica i política va portar als seus actors. Ni els danys col·laterals que tot plegat va portar per a tot Catalunya, incloent-hi els no independentistes.

En aquests mateixos dies en què s’està parlant i considerant aliances i acords de cara als Pressupostos que el Govern de Pedro Sánchez (i la ciutadania tota de l’Estat) necessita aprovar al més aviat possible, i en què el fugat de Waterloo anomena la “confrontació intel·ligent amb l’Estat espanyol”, es publica Tornarem a vèncer (i com ho farem), d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, precisament els mateixos que van impedir que Puigdemont convoqués eleccions aquell infaust matí d'octubre. (El títol del llibre, per cert, té tela, i tant. El subtítol es fa una mica difícil d’entendre. Si has vençut una vegada (“Tornarem a vèncer”), que diu el títol, per què has d’explicar com ho tornaràs a fer (“Com ho farem”). Si ja has vençut un cop, se suposa que aquella estratègia et servirà per a la segona vegada, suposant que calgui tornar a repetir-ho, tenint en compte que ja has vençut la primera vegada). Doncs bé, els autors s’enroquen en la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, com a eix central, juntament amb l’amnistia als polítics presos, en la imminent taula de negociació entre el Govern i l’Executiu central per desbloquejar el conflicte territorial que plana sobre la política espanyola (i catalana) des de fa gairebé una dècada.

El llibre assenyala alguns errors tàctics, entre els quals hi ha el de no haver aspirat a obtenir més pes electoral a l’àrea metropolitana de Barcelona. Donen per fet que el referèndum és una exigència democràtica. Jo ho deixaria en una exigència (per exigir que no quedi), però que sigui democrática ja és una altra cosa. Potser Junqueras i Rovira entenen i senten que no respecten els seus drets com a subjectes d’un poble anomenat Catalunya. Però haurien de saber, si aquest fos el cas, que la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles estipula, dins de les diverses accepcions que té el concepte d’autodeterminació en el llenguatge jurídic internacional, per exemple, que el dret d’autodeterminació no s’ha d’articular exclusivament amb la fórmula de la independència. També existeixen l’autogovern, el govern local, el federalisme, el confederalisme, però respectant sempre la sobirania i la integritat territorial. La pregunta sorgeix pel seu propi pes: A Catalunya no hi va haver una mena de referèndum quan es va votar l’Estatut del 2005 i el Tribunal Constitucional “lo cepilló” per raons electoralistes del PP de llavors, amb l’alegre aquiescència de l’anomenat socialista Alfonso Guerra?

Tornem al que ens depararan les properes eleccions. Si jo fos Rovira i Junqueras, donaria suport als Pressupostos de Pedro Sánchez i deixaria ben enfocada aquesta delicada matèria econòmica social que tant necessita que es resolguin Espanya i Catalunya, siguin els seus ciutadans del partit que siguin. Si jo fos Rovira i Junqueras encararia les properes i inexorables eleccions catalanes que venen –no deixant de nomenar un nou president en cas que Torra sigui inhabilitat per la Justícia– amb l'aspiració de formar un nou tripartit i començar l’edifici per on han de començar, pels fonaments. Amb el PSC i els Comuns, ERC podria començar a guanyar-se a pols el seu futur (dues o tres generacions) com a partit de govern, en una Espanya federal o una Catalunya independent. Així es començarà a guanyar amb més arguments socials, econòmics i ètics, aquella àmplia base electoral que es necessita, si s’insisteix en el somni de la independència, per exigir legítimament un referèndum d’autodeterminació. I si jo fos Rovira i Junqueras, l’amnistia la deixaria en indult. Amb l'indult sortiran, més aviat que no pas tard, els polítics presos.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_