Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“Si no fem res, al català li queden vint anys de vida normal”

Carme Junyent, professora de lingüística i especialista en llengües amenaçades, dedica el seu darrer llibre a la situació del català, amb esperança malgrat el pessimisme

Carme Junyent a la Universitat de Barcelona.
Carme Junyent a la Universitat de Barcelona. EL PAÍS

Un no pot sinó amoïnar-se quan la principal estudiosa de l’extinció de les llengües treu un llibre sobre el futur del català. Carme Junyent (Masquefa, 1955) alerta a El futur del català depèn de tu (La Campana) del perill d’abandonar la llengua en un context de substitució lingüística generalitzat. Però ofereix un antídot: no canviar de llengua i mantenir el català malgrat tot.

Pregunta. Al final del segle XXI, quantes llengües quedaran al món?

Resposta. Els càlculs optimistes diuen que unes 3.000, i els que s’acosten més a la realitat, unes 300. Es calcula que el 95% de les llengües del món ja estan en alguna fase del procés d’extinció.

P. En el seu llibre parla de tres fases de desaparició de les llengües: primària, decadència i mort. El català on el tenim?

R. A la primera fase, perquè encara no s’ha interromput totalment la transmissió intergeneracional. Per això tenim esperança, però ens hi hem de posar.

P. A Catalunya hi ha conflicte lingüístic?

R. Penso que no, la veritat. Tenim un 15% de militants, un 15% d’hostils, i un 70% d’indiferents. Els hostils no cal ni fer-los cas. Els militants ja hi són, i hem de treballar amb el 70%, que són clarament la immensa majoria.

P. I com ho podem fer per atraure aquests indiferents?

R. Crec sobretot en la conscienciació: si la gent sap el que s’hi juga, pot actuar en conseqüència. I també és molt important la convivència. Això que el català és una llengua que serveix per trobar feina tots sabem que és una entelèquia, rarament passa així, però en canvi sí que és evident que és una llengua per conviure. Aquells que l’aprenen tenen molts beneficis en aquest sentit, a l’hora d’incorporar-se a la societat.

P. Per què canviem al castellà tan sovint?

R. Això és un comportament descrit en molts parlants de llengües subordinades, no només els catalanoparlants. Ho fa tothom. En bona part, hem purgat tant la nostra llengua que canviem com una mena d’automatisme.

P. Però molta gent té el català com a segona llengua, i llavors el canvi potser no és tant una renúncia com un retorn a la pròpia llengua.

R. Jo em refereixo als parlants de català com a llengua inicial, que són els que tenen la responsabilitat d’aguantar-la. Els altres seran un moviment solidari a partir de la convivència, però els que tenim la responsabilitat són els que tenim el català com a primera llengua.

P. Vostè aposta per la conscienciació dels que tenen el català com a primera llengua, i dels que no, per la solidaritat. Com ho fem per captar aquesta solidaritat?

R. Justament és aquí on juga el seu paper la informació. Actualment el 96% de la humanitat parla el 4% de les llengües, i a l’inrevés; ja veiem que aquí hi ha un problema d’equilibri claríssim. Les llengües que han anat desapareixent han alimentat llengües més grans. Aquesta estadística, fa vint anys, era del 95%-5%; per tant, això va molt de pressa. Si no hi ha aquesta solidaritat de part de les llengües dominants, la diversitat lingüística se’n va en orris.

P. Parlar català és un acte de rebel·lia?

R. És així, en el sentit que tot ens porta a parlar la llengua dominant, a no complicar-nos la vida, a seguir el corrent i no plantar-nos. Doncs pel fet de parlar català ens estem rebel·lant. Sobretot contra el mercat, que és el més interessat que desapareguin les llengües. És la mecànica del capitalisme: ells han d’acumular més perquè així ens controlen més fàcilment. Si no volem deixar que ens controlin, ens hem de rebel·lar.

P. El lingüista Pau Vidal diu que el bilingüisme mata, però vostè afirma que el multilingüisme pot salvar el català. Si la convivència amb una llengua ja és un problema, com és que tenir-ne gairebé 300 ens pot salvar?

R. En general, les llengües amenaçades d’Europa han mort de bilingüisme: una llengua oficial arriba i ocupa l’espai d’una altra fins que la substitueix. Però la diversitat es preserva en zones que són molt multilingües. Si estàs acostumat a funcionar en moltes llengües i n’arriba una altra, llavors la nova n’és una més. A més, quan hi ha contacte de moltes llengües, cadascuna aguanta més diferenciada i es frenen els processos de dialectalització; en les comunitats bilingües, la interferència pot fer que una llengua s’assimili a l’altra.

P. Hem de corregir els que aprenen català?

R. Depèn. Moltes vegades pots voler que et corregeixin, tots hem après altres llengües i si et corregeixen n’aprens. Hem de tenir clar que ara el català té molts parlants que n’estan aprenent, molts parlants nous, i els errors són inevitables. Però és de sentit comú saber quan pots fer una correcció i quan no la pots fer, hi ha contextos en què una correcció pot tallar totalment la comunicació. Aquesta moda de les correccions a Twitter em sembla una mena d’humiliació pública que no serveix de res. I pot crear rebuig, o un “ja us ho fareu”. A més, les reaccions puristes són un símptoma claríssim que la llengua s’està extingint, és un dels fenòmens descrits: en totes les llengües, quan s’aguditzen aquestes reaccions, és perquè la gent percep que això se’n va en orris i aleshores ho volen apuntalar.

P. És crítica amb la immersió lingüística...

R. La immersió va funcionar molt bé als anys vuitanta. El que passa és que es van preocupar de fer immersió a primària però ningú va tocar la secundària. Tot l’esforç es perd, i els nanos que han funcionat en català a primària acaben seguint la dinàmica de l’institut. Ernest Maragall [exconseller d’Ensenyament] explicava que al principi van pensar que era cosa de quatre i que ja ho arreglarien, però va anar a més i no ho ha canviat ningú. Ara et pots trobar amb instituts on de vegades ni la professora de català parla català. Aquest és el fracàs, no de la immersió, sinó del sistema. És el mateix cas de les aules d’acollida: ensenyen català als nanos, però després van a l’aula i resulta que els fan les classes en castellà.

P. Els joves fan servir menys la llengua. Com els podem recuperar?

R. Això és complicat, perquè no tenen referents en català. Treballaria molt més l’àmbit de l’oci, tant les indústries audiovisuals com els esports, el lleure en general, els esplais. Totes aquestes coses que segurament són més fàcils de treballar.

P. En el títol del llibre ja diu que el català “depèn de tu”, és a dir del parlant. L’Administració no hi pot fer res?

R. Hi pot fer coses. Ens pot protegir quan ens conculquen els drets lingüístics, cosa que no fa. Em conformo que l’Administració almenys faci complir la llei, no demano res més. Ells mateixos han fet les lleis, doncs que les apliquin. També pot fer que la llengua sigui responsabilitat de tothom, no d’una direcció general i ja està, sinó que tothom hi estigui implicat.

P. Potser als vuitanta sí que hi havia aquesta responsabilitat col·lectiva... Ara això s’ha perdut?

R. Sí. Als vuitanta sobretot hi havia il·lusió. Marina Subirats deia que el català no resistiria una altra onada migratòria; jo crec que sí que la pot resistir, però no sé si pot resistir una segona pèrdua de la il·lusió. Amb el procés independentista hi va haver un moment de molta il·lusió, però els líders polítics no tenien precisament clara la qüestió de la llengua. Era un moment que es podia aprofitar, i crec que molta gent s’hi hauria sumat, però ara ja no ho podrem saber.

P. És doncs més greu per a la llengua la pèrdua d’aquesta il·lusió que no pas que pugui arribar una altra onada migratòria d’aquí vint anys?

R. Totes les persones que han vingut i han incorporat el català són un regal, és el millor que tenim. Si només fos pels que tenen el català com a llengua inicial, ara seríem molt més residuals. Per tant, si tenim esperança és per això. Els que han fet l’esforç es mereixen que la llengua sobrevisqui; el contrari seria menysprear aquest esforç o fer-lo inútil. La supervivència de la llengua podria ser un projecte de país, cohesionador, perquè llavors no diràs que la llengua és d’aquells que els hi han transmès, sinó de tots, perquè tothom se n’ha fet càrrec.

P. Perquè un escriptor o un youtuber ho tenen millor si fan servir el català i no una llengua dominant, tot i que sembla que hagi de ser el contrari?

R. Si tens alguna cosa a dir, la diràs millor en la teva llengua que no copiant, i segur que t’escolten. David Carabén, el cantant de Mishima, deia que quan cantava en anglès estava imitant, i que quan es va voler expressar, va començar a cantar en català. Es pot tenir èxit en les llengües que vulguis, però el cert és que si vols arribar, normalment arribes a qui t’és proper. Quan optes per una llengua gran entres en un mercat saturat on és molt difícil fer-se un forat.

P. Afirma que en dos mesos es pot perdre l’hàbit de canviar de llengua...

R. Són dos mesos de comportament conscient i militant. És tenir clar que vols parlar català per defecte, que no vols canviar de llengua. I costa, però si aguantes dos mesos, després ja ho fas automàticament.

P. Quants anys li dona a la llengua catalana si no fem res?

R. Recordes l’afirmació aquella dels 50 anys? [el 1989, els lingüistes August Rafanell i Albert Rossich donaven 50 anys perquè el procés d’extinció fos irreversible] Continua sent vàlida. Crec que s’hauria de mirar atentament la generació que ara té deu o dotze anys, a veure què passa. Són aquests, tenint en compte que ara la gent té els nanos a partir dels trenta. Al català li queden vint anys de vida normal. Serà el moment en què passarem a la segona fase del procés d’extinció.

P. Caldria un canvi de rumb de la política lingüística?

R. A mi sempre em pregunten: i tu, si fossis directora general de Política Lingüística, què faries? El primer que faria seria suprimir la direcció general, perquè crec que ens ha creat el miratge que ja hi ha algú que s’ocupa de la llengua i no cal que nosaltres fem res.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ