Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La crisi dels quaranta

Hi ha una correlació força consolidada entre l'augment de les pràctiques simbòliques lligades al procés (tant del Govern com de la majoria independentista que li dona suport), la polarització parlamentària –que dificulta els acords–, i la depressió de l'activitat legislativa i executiva

Acte de comiat de Joan Raventós com a president del Parlament, amb Jordi Pujol i Joan Rigol.
Acte de comiat de Joan Raventós com a president del Parlament, amb Jordi Pujol i Joan Rigol.

Aquests dies –ajornats per la cruesa de la pandèmia al març– s'estan multiplicant els actes commemoratius dels 40 anys de recuperació de l'autogovern català després de la dictadura franquista. La reivindicació de les institucions d'autogovern va ser al llarg de la dictadura una de les característiques específiques i compartides per les forces antifranquistes. La democràcia, en el cas de Catalunya, tenia dues significacions clares: la derrota del franquisme i, alhora, la recuperació de l'autogovern. S'entén d'aquesta manera que el suport a l'Estatut del 1979 fos tan ampli que aconseguís fins i tot atreure les forces que tenien vinculació amb la dictadura, com la UCD i AP.

El Parlament i també la presidència de la Generalitat –en part gràcies a la complexa i escenogràfica operació del retorn de Tarradellas– gaudien en el moment de la seva recuperació d'un prestigi inqüestionable. Representaven alhora l'únic vincle amb l'experiència republicana, la concreció d'una llarga lluita antifranquista que havia suposat un sacrifici enorme per a les persones valentes que l'havien protagonitzada, però també les oportunitats de millora de la vida de la ciutadania que obria la possibilitat de tenir institucions pròpies.

I durant molts anys –més enllà de la retòrica fàcil a l'entorn de l'anomenat “oasi català”, una expressió que tendeix a ocultar els conflictes duríssims que també i naturalment es van produir–, el complex institucional de l'autogovern –i especialment la relació entre el Parlament i el Govern– va funcionar. En els seus primers anys de vida va ser caracteritzat pel consens dels partits antifranquistes, amb un primer executiu nacionalista –en minoria– dinàmic però capaç de compartir bona part dels grans projectes legislatius que havien de fonamentar l'autogovern. El cas més evident va ser el de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya: no només perquè no va haver-hi diputats que hi votessin en contra, sinó perquè el Govern va aparcar una part decisiva de les seves posicions (la doble xarxa escolar) per assumir les propostes de l'oposició d'esquerres (la xarxa única), en comprovar que aquestes concitarien un consens molt més ampli.

En la llarga etapa de l'hegemonia pujolista –des del 1984 i fins al 1995–, la vida de les institucions catalanes va estar marcada molt més per la força de la majoria absoluta dels governs nacionalistes. Això va comportar desavinences radicals (com en el cas de les lleis d'organització territorial, aprovades amb els únics vots de CiU), però també acords més amplis en temes decisius com l'escola i la sanitat. En la majoria dels casos, certament els models aprovats responien fonamentalment a les propostes del Govern, però el conjunt del Parlament va voler i va saber participar en la seva definició.

Amb la laminació progressiva de la majoria nacionalista del Govern, i, a partir del 1999, amb el tema de la successió de Pujol sobre la taula, començaria a mutar l'esquema: el PP entrava de facto en la majoria de govern, i l'oposició d'esquerres estrenyia llaços per plantejar una alternativa. No obstant això, també en aquesta etapa es ressenyen acords legislatius amplis, sense anar més lluny (encara que al final se'n despengessin el PP i ERC) per a la renovació de la normativa lingüística el 1998.

Amb els anys els governs catalanistes i d'esquerres va canviar l'agenda, es van prioritzar les polítiques socials –i aquí va haver-hi xocs significatius amb l'oposició– i el Govern va intentar renovar l'autogovern a través d'un nou estatut. No obstant això, l'oposició nacionalista –el PP se'n va apartar ràpidament– va ser un actor decisiu d'aquesta reforma estatutària.

I fins i tot del 2010 al 2012 el complex institucional català va continuar funcionant. Enmig d'una crisi econòmica sense precedents i amb el primer govern d'Artur Mas aplicant retallades draconianes, va ser certament qüestionat profundament per la ciutadania (només cal recordar les imatges dels diputats entrant en helicòpter a l'hemicicle), però el que estava passant no era gaire diferent del que passava a altres llocs de l'Estat, d'Europa i del món.

Va començar a gripar-se seriosament a partir del 2012. La situació es va agreujar el 2015 i va tocar fons a partir del 2017. Hi ha una correlació força consolidada entre l'augment de les pràctiques simbòliques lligades al procés (tant del Govern com de la majoria independentista que li dona suport), la polarització parlamentària –que dificulta els acords–, i la depressió de l'activitat legislativa i executiva. El Govern i la seva majoria parlamentària es perden en els seus plets interns, mentre que les divisions en l'eix nacional dificulten debats i possibles consensos. Això impacta de ple sobre la percepció de la utilitat de les institucions i les periclita perquè posa en dubte la seva legitimació. Aquest 2020, les institucions catalanes viuen una terrible crisi dels 40. Queda per veure si unes eleccions en el breu període seran l'antídot per superar-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >