Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Nova normalitat

El desconcert deriva fàcilment cap a la desconfiança i l’hostilitat davant de les prohibicions, les normes i les institucions

Usuaris del metro de Barcelona amb mascareta.
Usuaris del metro de Barcelona amb mascareta. Efe

Comencem a aprendre a conviure amb limitacions. Les autoritats procuren combatre la covid-19 amb recomanacions d’autoprotecció que, realment, són crides a la desconfiança sanitària recíproca. Si els clàssics definien la desconfiança amb la fórmula homo homini lupus (l’home és un llop per a l’home, és a dir, qualsevol em pot atacar), ara podríem parafrasejar els clàssics: homo homini virus, qualsevol em pot contagiar. Però com que la ciutadania no sempre accedeix a acceptar de bon grat recomanacions d’autolimitació, ha estat necessari, a més, dictar disposicions normatives limitadores de drets, que són incompatibles amb la normalitat normal d’abans de la pandèmia. Per evitar els possibles contagis és obligatori dur mascareta, se suprimeix el públic al futbol, es prohibeixen les corrides de toros, es limita el nombre d’assistents als casaments i enterraments, es tanquen els locals d’oci nocturn, els prostíbuls, i a més es prohibeix fumar. Aquestes mesures generen, lògicament, malestar a empresaris i usuaris d’aquestes activitats que eren la manifestació de la pràctica quotidiana de la normalitat normal.

Ja estem inevitablement immersos en el que s’ha volgut anomenar la nova normalitat. L’anomenen nova per distingir-la del mode de convivència que hi havia abans de l’arribada de la covid-19. La nostra convivència fins llavors no era, precisament, un desideràtum, però ara enyorem aquella forma de convivència, de relacions interpersonals, de feina i de lleure. La pandèmia està sent un cataclisme interminable amb desenes de milers de morts i una ruïna econòmica insuportable. El confinament ha deixat ferides gravíssimes en el nostre teixit laboral, empresarial, social, que trigaran molt a cicatritzar. Sobre aquest erm comencem a construir l’anomenada nova normalitat.

A les autoritats els correspon dictar recomanacions i prohibicions quan les estimen imprescindibles per protegir la salut pública, tot i que amb això limitin drets de les persones, fins i tot drets fonamentals. Però no està assegurat que aquestes autoritats l’encertin sempre en les seves decisions, o que, de vegades, no s’excedeixin en l’exercici de la seva autoritat. Per aquesta raó la llei estableix un control judicial que correspon als tribunals contenciosos administratius. Aquests han d’autoritzar o ratificar les mesures de les autoritats sanitàries que impliquin privació o restricció de la llibertat o d’algun altre dret fonamental, aplicant en el seu judici criteris de necessitat i proporcionalitat. A diverses comunitats autònomes han proliferat resolucions judicials, unes autoritzant o ratificant les decisions de les autoritats sanitàries, i d’altres desautoritzant-les. I és normal, perquè els casos jutjats eren diferents, tot i que també perquè els jutges són diferents i tenen un criteri diferent de la necessitat i la proporcionalitat. Trigaran a posar-se d’acord entre tots i a consolidar una doctrina homogènia. Hem de reconèixer que el nostre sistema de control judicial, davant d’aquest problema, no funciona amb la promptitud, certesa i seguretat jurídica que caldrien. A més, hi ha un debat interminable de polítics i juristes sobre si n’hi ha prou o no amb l’estat d’alarma per dictar ordres prohibitives, si les lleis sanitàries vigents són clares i suficients, o si fan falta altres lleis. És raonable que la gent expressi el seu desconcert i insatisfacció. No sap, amb seguretat, quan pot obrir el seu local, com funcionarà l’escola dels seus fills, o on pot fumar.

El desconcert deriva fàcilment cap a la desconfiança i l’hostilitat davant de les prohibicions, les normes i les institucions. Els desconcertats, els perjudicats econòmicament, els incomodats per no poder gaudir de l’antiga normalitat, a més dels negacionistes de tota mena, són un caldo de cultiu òptim en el qual les ultradretes pesquen les seves hosts. A Berlín gairebé 30.000 i a Madrid escassament 3.000 antidemòcrates van exercir el seu dret de manifestació democràticament, però amb un provocador menyspreu vers les disposicions sanitàries obligatòries.

El delegat del Govern espanyol a Madrid no podia prohibir aquella manifestació anticipadament, i quan es va fer evident l’incompliment calculat i massiu de la legalitat sanitària no va estimar convenient dissoldre-la amb la Policia Nacional, amb l’argument que l’ús massiu de la força pública no hauria estat proporcionat ni necessari. És un argument que no s'allunya del que, recordem, va esgrimir el major Trapero a Barcelona. A més, hi havia el precedent del mateix delegat, que no va prohibir ni dissoldre la manifestació feminista del 8-M, cosa que el va col·locar en situació d’investigat en una causa penal. Els denunciants van disposar del suport d’un estrany informe amb intenció incriminatòria, carregat d’afirmacions i suposicions infundades, distorsionant la realitat, impropi d’un informe tècnic de policia judicial, tramat per la Guàrdia Civil, dirigida pel coronel Diego Pérez de los Cobos. Ja en tenia experiència. Nihil novum sub sole.

José María Mena és exfiscal en cap de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >