Selecciona Edició
Connecta’t

El refugi de les màquines arcade

L'associació catalana que restaura jocs recreatius conserva peces úniques a la nova seu, com el primer videojoc espanyol o una pel·lícula interactiva d'Álex de la Iglesia

Associació catalana de restauració de màquines Arcade, a Cornellà.
Associació catalana de restauració de màquines Arcade, a Cornellà.

En una nau industrial de Cornellà de Llobregat es guarden amb cura més de 130 màquines de jocs arcade, testimonis d'un passat recent que es va extingir amb la irrupció de les videoconsoles. Els prop de 70 socis d'ARCADE (Associació per a la Restauració i Conservació d'Arcade i Altres Dispositius d'Entreteniment) reten homenatge als antics jocs de sales recreatives i de bars que durant gairebé mig segle, i fins a l'arribada de la Play Station i consoles similars, van entretenir legions de joves d’arreu del món. A ARCADE, el principal col·lectiu especialitzat a Catalunya, hi ha joies que fins i tot s'exposen a museus i que, si no fos per l’associació, haurien desaparegut.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha mostrat algunes màquines de l'associació a l'exposició Cultura del videojoc, entre les quals hi ha els clàssics Pac-Man [el “Come Cocos”], Donkey Kong i el primer videojoc desenvolupat a Espanya, el 1980, Destroyer, de l'empresa Cidelsa. A banda del Destroyer, a ARCADE tenen joies úniques: en un racó de la nova seu de l'entitat –estrenada al febrer– passa desapercebut Marbella Vice, un joc amb laserdisc que Álex de la Iglesia va dirigir el 1994, entre les pel·lícules Acción mutante i El día de la bestia.

Marbella Vice és una paròdia de la sèrie de televisió Miami Vice. Els jugadors, armats amb un revòlver, són agents sota les ordres de l'actor Álex Angulo, que a la pel·lícula videojoc assumeix el paper d'un comissari de policia que s'assembla clarament a Torrente, el personatge que quatre anys més tard faria cèlebre l'actor i director Santiago Segura. De fet, Segura és coprotagonista del joc, i amb ell noms tan coneguts com l'actriu veneçolana Catherine Fulop o l'aristòcrata Jaime de Mora. Óscar Nájera, president d'ARCADE, assegura que aquesta unitat és l'única màquina de Marbella Vice que està activa.

Per provar punteria amb Ángulo i Segura cal ser soci d'ARCADE –25 euros al mes. A diferència d'una altra entitat de referència a Espanya, Arcadeplanet, a Sevilla, que està oberta al públic amb un model de negoci, la catalana és un col·lectiu sense ànim de lucre, i sense intenció en el futur de comercialitzar els seus actius. Per als majors de 40 anys, la seu d'ARCADE és un viatge a un món de monedes de 25 i 50 pessetes als bars al costat de l'escola, o de sales recreatives al poble d'estiueig. Es pot tornar a fer cops amb Street Fighter, conduir amb el descapotable de l'Outrun de Sega i el seu inconfusible habitacle vermell dissenyat per Unidesa, o disparar ràfegues de metralleta a Thunderbolt, de Taito.

Oriol Martín, soci fundador d'ARCADE, assegura que dels 70 socis, només dos són menors de trenta anys. De dones, només n’hi ha dues. “Els jocs arcade aquí eren una afició de nois; als Estats Units sí que es veien noies jugant-hi”, diu Martín. Una de les dues sòcies d'ARCADE és Gwen García, una madrilenya de 37 anys que viu a les Franqueses del Vallès. Quan té temps lliure, s'acosta a la seu d'ARCADE per fer unes partides de pinball o del seu joc preferit, el Bubble Bobble (1986). “Jo vaig créixer amb aquestes màquines. Aporten sensacions diferents que les consoles perquè permeten interactuar amb altres persones d'una manera més pròxima”, explica García.

Els aparells més bonics estèticament són potser els pinball clàssics, de la companyia de Chicago Gottlieb & Co.; el Swing Along, del 1963, o el hawaià Paradise, del 1965. També hi ha màquines del milió antigues i fabricades a Espanya, de les marques Sportmatic, Centromatic o Petaco. “Les empreses espanyoles eren molt potents amb els pinball i els exportaven a tot el món”, recorda Martín.

La moda retro dels vuitanta, alimentada per sèries de televisió com Stranger things, ha elevat la demanda i encarit el preu de les màquines d'arcade existents, lamenta el soci d'ARCADE Jonathan Muñoz. Edgar Solé, membre de l'associació, defensa la necessitat de comercialitzar aquests jocs perquè és la manera que no acabin a la deixalleria. Solé acaba d'adquirir al Japó 70 màquines per revendre a Espanya. Apunta que hi ha màquines genèriques –les que no estan dedicades a un sol joc– que es venen a internet per 600 euros, i hi ha pinballs que arriben als 6.000 euros. Els compradors poden ser locals d'oci o particulars.

Solé corrobora que el Japó i els Estats Units són la referència del mercat, països en els quals, a diferència d'Espanya, no es piratejaven els jocs per instal·lar-los a màquines genèriques. Una diferència important amb el Japó, visible en alguns dels aparells preservats a ARCADE, és que allà és costum que els jugadors estiguin asseguts. “A Espanya, com als Estats Units, es jugava dret perquè hi hagués més rotació de persones, perquè la gent no s’hi arrepapés”, comenta Martín.

A ARCADE lamenten que no hi hagi més ajuts públics per preservar una tecnologia i uns dissenys que també són cultura. Parlen amb admiració del Museu del Videojoc Arcade Vintage d'Ibi, un referent que ha tingut el suport de l'Ajuntament d'aquest municipi d'Alacant. L'equip d'ARCADE també fa un esforç de documentació a través del web Recreativas.org i aporta el software, per preservar-los, a la base de dades internacional de programes informàtics històrics MAME. “Si encara avui es llegeixen llibres escrits fa 300 anys, potser d'aquí a un segle es jugarà amb aquestes màquines”, suggereix, optimista, Muñoz.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >