Selecciona Edició
Connecta’t

Isabel Coixet, Premi Nacional de Cinema 2020: “A mi el que m’importa és la coherència”

La directora catalana, una de les realitzadores més populars, acaba d'enllestir el seu nou film, ‘Nieva en Benidorm’, i ha rebut la notícia des de França, on passa les vacances: “El guardó m'ha fet sentir una noia gran”

La cineasta Isabel Coixet, en una imatge d'arxiu.
La cineasta Isabel Coixet, en una imatge d'arxiu.

Isabel Coixet ha obtingut el Premi Nacional de Cinematografia del 2020, tal com ha anunciat aquest divendres al migdia el Ministeri de Cultura i Esport, l'organisme responsable de lliurar el guardó. La cineasta catalana (Barcelona, 60 anys) és una de les creadores més conegudes i de trajectòria més llarga del setè art a Espanya, autora d'una vintena de llargs com Coses que no et vaig dir mai, La vida secreta de les paraules (Goya a la millor pel·lícula el 2006), Mi vida sin mí o La llibreria (Goya a la millor pel·lícula el 2018). Coixet també ha signat sèries com Foodie love, diversos documentals (ha guanyat dos Goyas en aquesta categoria gràcies a Invisibles i Escuchando al juez Garzón), té cinc altres premis Goya –dos a la millor direcció per La llibreria i La vida secreta de les paraules; i tres més com a guionista per Mi vida sin mí, La vida secreta de les paraules i La llibreria– i llibres com No te va a querer todo el mundo. La creadora succeeix la també directora Josefina Molina i la productora Esther García, guanyadores el 2019 i el 2018, respectivament.

Coixet ha respost a la trucada d'EL PAÍS des de França, on passa les vacances: “Fa 12 dies que vaig acabar el meu últim llargmetratge, Nieva en Benidorm [s'estrena a les sales el 13 de novembre]. Per això he parat ara”. Sobre aquest drama, amb Timothy Spall i Sarita Choudhury, reflexiona: “L'estava veient i m'ha sortit misteriosa i bonica. Se m'escapa... S'ha anat fent al llarg de tot el seu procés de creació, al contrari que en altres ocasions, en què sentia que arribava ja al rodatge amb un guió molt determinat. Encara sento que puc aprendre”. Sobre el premi, després de confessar que està flipant, creu que la converteix en “una noia gran”. Més seriosament, reflexiona: “Les persones com jo, quan no ens donen alguna cosa, pensem que és lògic, perquè no ens la mereixíem. I quan ens la donen, creus el mateix, que no te la mereixes”. I sí, el recollirà presencialment: el Premi Nacional de Cinematografía acostuma a lliurar-se el primer dissabte del festival de Sant Sebastià, que aquest any serà el 19 de setembre. “Em ve molt de gust, hi seré”.

A Coixet se li acumulen els plans professionals de futur: “Doncs sí, m'arriben coses molt interessants. Fins i tot com a productora, avui he rebut un guió d'un novell amb un tractament meravellós, i em plantejo si tinc recursos per ajudar tota aquesta gent que té coses fascinants per explicar. També hi ha una sèrie documental en perspectiva”. Sobre Light on broken glass, amb Patricia Clarkson i Chris Cooper, confessa que és un projecte que l'acompanya “des de fa anys”, així que no serà el seu següent treball.

En els últims tres anys el guardó ha recaigut en la productora Esther García, en la directora Josefina Molina i en aquesta edició en Coixet. El premi sembla reconciliar-se amb les cineastes, després de dècades de cert menysteniment: “En els últims anys hem vist una collita exhuberant de pel·lícules de directores. No parlo de quotes, sinó de realitats. I són, a més, les que més m'han arribat i emocionat”. Per a García i Molina només té bones paraules: “Són d'una carrera esplèndida, coherent. I a mi m'importa moltíssim la coherència. Encara queden dones sense premi, al Ministeri no es quedaran sense candidates”. Sobre aquest aspecte, el jurat del guardó ha assenyalat en la seva acta: “El seu suport a una nova generació de cineastes, el seu compromís amb la igualtat i les causes socials, la converteixen en un estímul i un referent imprescindible”.

A Coixet li agrada riure's d'ella mateixa, i l'exemple és l'anunci que protagonitza aquests dies d'Ikea, en el qual recorda amb humor que va rebutjar dirigir Million dollar baby: “Soc la primera que ric de mi mateixa. La gent té tendència a posar-te en caixes i a mi m'han posat a la d'intensa. I per més que jo rigui, s'entesten que no. Bé, no passa res, tampoc és greu”.

Abans de marxar de vacances, ja va tornar a Barcelona a veure cinema en sales: “Soc fan de Fabrice Luchini, i sempre que aquest actor apareix en una pel·lícula, la miro. Em va produir una gran tristesa perquè només érem dues persones. Alhora ho entenc... Això sí, anar a veure una pel·lícula en una sala és molt diferent de fer-ho en un ordinador. Fins i tot nosaltres, com a professionals en teoria acostumats a aquests visionaments en petita pantalla, la sentim diferent”.

Fe d'errades

uw

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >