Selecciona Edició
Connecta’t

Una família secreta: Dalí, Gala i Joan

La parella va incorporar al seu univers íntim un nen de Cadaqués, entre el 1948 i el 1982. Un llibre revela aquesta història inèdita, que canvia la imatge freda i poc afectuosa del pintor i la seva dona

Gala agafa en Joan de la ma mentre Dalí els mira a la terrassa de l'hotel Portlligat a principis dels anys cinquanta.
Gala agafa en Joan de la ma mentre Dalí els mira a la terrassa de l'hotel Portlligat a principis dels anys cinquanta.

Salvador Dalí i Gala són dues de les persones més mediàtiques de la història de l’art. Des que es van conèixer, el 1929, van ser fotografiats milers de vegades a gairebé tots els actes en què van participar; tant en inauguracions d’exposicions com en trobades amb personalitats del món polític, social i cultural de Nova York, París, Londres, Roma, Madrid i Barcelona. A Dalí i a Gala els agradava aparèixer als diaris, a les revistes i a la televisió. El pintor va concedir centenars d’entrevistes, perquè sabia que els mitjans de comunicació eren un gran aliat per poder vendre les seves obres. Durant anys, Gala va col·leccionar aquestes imatges en àlbums i caixes, i després de morir se’n van comptabilitzar més de 13.500, que van acabar al Centre d’Estudis Dalinians de Figueres, situat al costat del Teatre Museu, l’última obra surrealista del pintor, que es va inaugurar el 1974.

Després de morir, Dalí i Gala han continuat apareixent als mitjans de comunicació i protagonitzant exposicions i nous llibres. Semblava que se sabia tot d’aquesta parella tan inclassificable com irrepetible. Però hi ha històries que han quedat al marge de les seves biografies, de les quals no s’ha escrit ni una sola línia ni se n’ha publicat cap imatge.

Com la d’en Joan Figueras, una persona que es va vincular amb la parella durant gairebé quatre dècades. Hi va conviure, any rere any, des de l’abril o el maig, quan Dalí i Gala s’instal·laven a la casa de Portlligat, fins a l’octubre o el novembre, quan tornaven a Nova York per passar-hi l’hivern, el millor lloc per vendre les obres que ell havia pintat al llarg de l’estiu anterior.

La relació entre Dalí, Gala i Joan va començar el 1948, quan ells van tornar d’una estada als Estats Units de gairebé deu anys. El pintor renegava del surrealisme i estava decidit a iniciar una nova etapa misticoreligiosa. I quina manera millor de fer-ho que pintant una Verge, que seria Gala. Necessitava un nen Jesús i en aquell moment en Joan, que tenia cinc anys, voltava per Portlligat en companyia del pare, Jaume Figueras, amic de joventut del pintor, que en la seva absència havia participat en els treballs per condicionar la casa de Portlligat. En Joan va ser l’escollit. Va passar aquell estiu amb ells i ho va repetir el següent, mentre Dalí pintava La Madona de Portlligat. També l’estiu del 1950, quan el creador va fer la versió definitiva d’aquesta obra; uns estius en què aquell nen simpàtic, entremaliat, guapo i despert se’ls va acabar posant a la butxaca, malgrat la fama de freds, distants, poc afectuosos i, fins i tot, d’odiar els nens, que sempre ha acompanyat Dalí i Gala.

Dalí i Joan juguen a espases a Portlligat el 1951, en una imatge de Ricard Sans.
Dalí i Joan juguen a espases a Portlligat el 1951, en una imatge de Ricard Sans. DRETS D'IMATGE DE GALA I SALVADOR DALÍ RESERVATS. FUNDACIÓ GALA-SALVADOR DALÍ, FIGUERES, 2020

Des del primer moment en Joan va conviure amb la parella de manera quotidiana, amb qui compartia les llargues jornades d’estiu, i entrava i sortia de la casa i de l’estudi del pintor al seu aire. Menjava amb ells, jugava amb Dalí a espadatxins al jardí o a futbol a la platja, i a les cartes amb Gala, mentre Dalí pintava; sortien tots tres a navegar, a banyar-se i a prendre el sol per les recòndites cales del cap de Creus. En Joan va fer de model del pintor i d’ell va aprendre a dibuixar. També s’estava a Portlligat quan la parella va rebre personalitats com Walt Disney —que li va regalar a en Joan un uniforme complet de jugador de beisbol i un exemplar signat de Peter Pan, el conte que acabava de portar a la gran pantalla— i membres de la reialesa, com Humbert de Savoia i els ducs de Windsor. També va viatjar a Barcelona amb ells en una pila d’ocasions, i allà es van allotjar al Ritz i van anar a actes públics, on era presentat com el “fillol”.

“El nen de can Dalí”

Ni Dalí, ni Gala, ni en Joan són vius, però d’aquesta relació mai explicada n’han quedat un bon nombre de fotografies, que permeten reconstruir aquesta història, que no ha transcendit mai més enllà de l’entorn familiar i del cercle més pròxim a la parella, sobretot a Cadaqués. Quan els mitjans de comunicació es van fer ressò, a mitjans dels anys vuitanta, que l’italià José Van Roy Dalí assegurava que era fill de Dalí i Gala, a Cadaqués tothom tenia clar que si algú podia considerar-se fill de la parella, aquest era en Joan. De fet, si avui es pregunta en aquesta localitat a les persones de certa edat qui va ser en Joan Figueras, la majoria responen que “el nen de can Dalí”, que era com tothom coneixia en Joan a Portlligat.

Entre els milers d’imatges que va conservar Gala a les caixes, en més d’un centenar, inèdites, apareix en Joan. La majoria són fotografies casolanes, fetes per Gala i fins i tot Dalí, en què tots apareixen relaxats i somrients, lluny de la imatge sofisticada que solien mostrar, i sempre abraçant, acaronant i afalagant el petit. Una naturalitat que no es perd davant de fotògrafs com Francesc Català-Roca, Melitó Casals, Juan Gyenes, Daniel Farson i Charles Hewitt, que van visitar el pintor, des dels anys cinquanta, per il·lustrar reportatges de revistes, setmanaris i diaris de l’època, majoritàriament internacionals. En aquestes publicacions, si en Joan apareixia al costat de la parella se l’identificava sempre com “el model de la Madona” i com el “fill d’un pescador de Cadaqués”, però res més.

Gala va triar unes 300 fotografies per decorar les portes del seu vestidor, que dona pas a la sala oval, el seu sancta sanctorum a Portlligat. Va fer-ne un collage de la vida i dels èxits de Dalí i d’ella mateixa, en el qual apareixen personalitats de l’art, la societat i la política, i persones anònimes que van compartir el seu dia a dia. En 11 apareix en Joan, sol o en companyia de la parella; cosa que sorprèn si es comprova que, de la Cécile, la filla que Gala va tenir amb el seu primer marit, el poeta Paul Éluard, i dels seus tres nets, no en va triar cap.

La relació entre Dalí, Gala i Joan també ha quedat reflectida en un bon nombre de cartes i postals creuades entre la parella i el jove, inèdites també, que fins ara havien passat desapercebudes per als investigadors. Es conserven a casa dels familiars d’en Joan Figueras, al Centre d’Estudis Dalinians i als arxius i col·leccions particulars. Les missives estan escrites pel pintor i per Gala, en castellà, català i italià, o tot barrejat, i van ser enviades des d’Amèrica, Roma o París. En totes és evident la proximitat entre la parella i el jove, a qui en molts dels casos anuncien l’arribada a Cadaqués, li avancen els regals que li portaran o li pregunten per les classes de francès a què la mare el va apuntar, ja que era l’idioma que es parlava a can Dalí. En la gran majoria li demanen que no s’oblidi d’ells i, sobretot, que els escrigui més. En una, Gala fins i tot li diu que té una foto d’ell sobre el tocador de l’habitació a Nova York i que Dalí i ella parlen d’ell gairebé cada dia.

Joan Figueras fa de model per a Dalí, el 1951, a Portlligat, en una foto d'André Ostier-Heil.
Joan Figueras fa de model per a Dalí, el 1951, a Portlligat, en una foto d'André Ostier-Heil. DRETS D'IMATGE DE GALA I SALVADOR DALÍ RESERVATS. FUNDACIÓ GALA-SALVADOR DALÍ, FIGUERES, 2020

Dalí i Gala tenien plans per a en Joan. No només van voler que viatgés als Estats Units per estudiar-hi i viure amb ells durant l’hivern, cosa que els pares d’en Joan no van voler, sinó que el pintor també volia que protagonitzés algun dels seus projectes. Ho va explicar en cartes i postals a en Joan, als seus pares i als mitjans de comunicació. Després de tornar de la seva etapa americana, no va parar de donar voltes a la idea de fer una pel·lícula misticosurrealista, L’ànima, de la qual volia que en Joan fos el protagonista. Als periodistes fins i tot els va dir: “He començat a fer-li classes d’interpretació”. La pel·lícula no es va arribar a fer, com tantes altres en què estava immers Dalí en aquells anys, però el pintor va anunciar, en diverses ocasions, l’imminent començament del rodatge i, fins i tot, que el film participaria en el Festival de Cinema de Venècia.

Amb el pas del temps, la relació entre en Joan, Dalí i Gala no va desaparèixer. Als 16 anys, el jove va començar a treballar amb el pare a l’empresa que aquest tenia com a pintor de parets. La seva nova activitat li impedia de passar tantes hores amb el matrimoni, però va continuar anant gairebé cada dia a la casa de Portlligat quan hi havia la parella, de manera que es va convertir, juntament amb l’home que els ajudava en tot, Arturo Caminada, en l’únic vincle de la parella amb l’exterior. El dibuix d’una creu que encara es pot veure en una de les parets de l’estudi del pintor de Portlligat no és de Dalí, sinó d’en Joan. Durant anys, a la part inferior del paper hi havia apuntat el telèfon de la casa d’en Joan, on trucaven cada vegada que era necessari. “Que vingui el nen. Que els senyors el volen veure”, deia de manera lacònica el personal de servei de Portlligat a la persona que agafava el telèfon.

Als Dalí no els va agradar que en Joan tingués parella i menys que fos de Barcelona, perquè van pensar que acabaria a la capital, lluny d’ells. Però quan en Joan els va assegurar que es quedaria a viure a Cadaqués, la relació va continuar després que es casés i fos pare, poc després. Als anys setanta, durant les tasques de condicionament del teatre de Figueres per convertir-lo en el Teatre Museu, el pintor fins i tot va oferir diverses vegades a en Joan ser-ne el primer director, però ell ho va rebutjar.

Malgrat la distància i el control que marcaven, cada vegada més, els secretaris amb l’entorn de la parella, en Joan va continuar al seu costat fins que Gala va morir, el juny del 1982, i Dalí es va traslladar al castell de Púbol, on es va tancar i va començar el seu aïllament. Com no podia ser de cap altra manera, va ser present a la cerimònia que es va celebrar a Cadaqués i al Teatre Museu Dalí de Figueres després que el pintor morís, el 23 de gener del 1989, sempre en un segon pla.

Ni explicada ni publicada

En Joan, a diferència d’altres persones vinculades amb el pintor, com el col·leccionista Albert Reynolds Morse; Amanda Lear, acompanyant de Dalí durant 15 anys, i els secretaris, John Peter Moore, Enrique Sabater i Robert Descharnes, no va explicar ni va publicar mai la seva relació amb el matrimoni. Per sort, queden persones que poden aportar llum per reconstruir-la: familiars d’en Joan i del mateix Dalí, personal de servei de Portlligat, companys d’escola i amics de tota la vida d’en Joan, així com veïns de Cadaqués.

Mercè Cabanes, la muller d’en Joan des del 1966 fins que aquest va morir, el 1999, als 57 anys, conserva a la casa de Cadaqués cartes, fotografies i postals, dibuixos fets per Dalí i acolorits per en Joan, i altres de dedicats pel pintor. També conserva alguns dels regals que tant Dalí com Gala li van portar al marit dels Estats Units i després a les seves dues filles, a banda del record de centenars d’històries i anècdotes que el marit li va explicar de la relació que tenia amb el matrimoni.

—Quan va morir Dalí, va venir un periodista d’una revista francesa a casa i li va dir a en Joan si volia explicar la seva història a canvi de molts diners, però ell s’hi va negar. Deia que els devia molt a Dalí i a Gala perquè n’havia rebut moltes coses, com l’educació que els pares no li van poder donar mai. Fins i tot deia que Dalí li havia donat molt més afecte que no pas el seu pare.

—I creu que ara en Joan parlaria d’aquesta relació?

—Ara sí, perquè ja han passat molts anys i és bo que es conegui aquesta història. La llàstima és que gairebé tots els protagonistes ja no hi són, perquè han mort i no poden explicar-la ells.

El niño secreto de los Dalí, llibre de José Ángel Montañés, es publicarà el 2 de novembre a Roca Editorial.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >