Selecciona Edició
Connecta’t
ECONOMIA

La tensió política a Catalunya propicia el ‘sorpasso’ econòmic de Madrid sobre Barcelona

Un estudi de la London School of Economics observa que a la capital catalana hi ha una fractura pel conflicte nacionalista que en perjudica l’economia

Contenidors al port de Barcelona, una de les principals portes econòmiques de Catalunya.
Contenidors al port de Barcelona, una de les principals portes econòmiques de Catalunya.

Ni centralisme, ni dèficit fiscal ni menys inversions en infraestructures: Barcelona perd competitivitat per la manca d'entesa entre les seves institucions. Les estadístiques mostren un augment del pes econòmic de Madrid en detriment de la capital catalana a partir de la dècada dels noranta. La principal raó, segons un estudi d’Andrés Rodríguez-Pose i Daniel Hardy, investigadors en geografia econòmica de la London School of Economics (LSE), és que mentre Madrid ha bastit ponts entre un ampli espectre de sectors socials, polítics i econòmics, Barcelona ha incrementat la seva divisió i ha consolidat grups tancats de poder, determinats pel conflicte nacionalista.

“Una societat més dividida a Barcelona, perjudicada per fractures creixents i profundes, i una manca de confiança, que ha impedit la construcció de ponts entre grups, han plantat la llavor d'una evolució econòmica molt pitjor del que es preveia per a la ciutat”, diu el text de Rodríguez-Pose i Hardy. “Madrid, tot i que no està exempta de problemes, ha aconseguit crear una societat més mal·leable, i això ha permès la creació d’una ciutat més dinàmica econòmicament, més oberta i més connectada internacionalment”.

El treball de la LSE es basa en una àmplia col·lecció estadística de les darreres quatre dècades i en 91 entrevistes realitzades entre el 2007 i el 2019. Les dades aportades retraten un sorpasso econòmic de Madrid respecte de Barcelona “en gairebé tots els àmbits”. L’economia catalana era el 1975 un 25% superior a la de Madrid; el 2018, el PIB per càpita de Catalunya ja era un 15% inferior al de la comunitat madrilenya. Si la regió metropolitana de Barcelona era l’espai més poblat d'Espanya el 1980, segons l’informe, avui Madrid ja la supera amb 6,45 milions d'habitants –respecte als 4,75 milions que sumen la capital catalana i els municipis de la seva regió més àmplia.

La capital espanyola va atraure entre el 2010 i el 2018 un 65% de les inversions directes estrangeres, mentre que Catalunya no arribava al 16%. A principis de la dècada dels vuitanta, Catalunya rebia el 30% del total de les inversions estrangeres. Un exemple és la pèrdua d'indústries japoneses com Nissan. El darrer Llibre Blanc de Sacho Kai, l’Associació d’Empreses Japoneses a Espanya, resumia que si bé Catalunya havia aconseguit als noranta atraure bona part de les companyies japoneses, actualment el 90% de les seves inversions les concentra Madrid. Sacho Kai elogiava la tasca realitzada fa 30 anys per la Generalitat de Jordi Pujol.

Creixement fins als Jocs Olímpics

L’estudi dels investigadors de la LSE indica que el període de la Transició i fins al 1992 va ser positiu per a Barcelona per un esforç de modernització i d’identificació conjunt entre diferents àmbits socials, econòmics i polítics. Des de la transformació olímpica del 1992, segons l’estudi, “grups fortament identitaris i comunitaris que havien promogut el dinamisme econòmic de Barcelona s’han convertit en un llast [...], han facilitat la polarització de les seves ja dividides comunitats, i això ha perjudicat la inclusió. Tot plegat està afectant l’ús del talent, entorpint el desenvolupament i la promoció de l’activitat econòmica, i conduint cap a un proper conflicte, que ja va ser evident a la ciutat, i entre part de l’àrea metropolitana i la majoria de la resta de Catalunya, durant la recent acceleració proindependència”. El document fa èmfasi en el creixent predomini d’elits més tancades que estan definides per la seva elevada posició social i per ser més proclius a l’independentisme, una tesi que esgrimeix al seu darrer llibre el cèlebre economista francès Thomas Piketty.

Madrid, segons aquesta anàlisi sorgida del Departament de Geografia Econòmica de la LSE, va aprofitar la unitat entre els nous líders regionals que va portar la democràcia per construir la comunitat autònoma. Hi va ajudar, indica l'estudi, que els seus diferents governs fossin del mateix color polític, el del PSOE. El posterior predomini del Partit Popular a la regió va canviar les prioritats però en va heretar la mecànica. Rodríguez-Pose posa com a exemple la ràpida expansió madrilenya com a ciutat de fires en detriment de la capital catalana: “El recinte de Montjuïc es va quedar petit, i les discussions entre l’Ajuntament, la Generalitat i els agents privats van endarrerir-ne l’ampliació. Barcelona va trigar a posar-se les piles i això l’ha fet perdre mercat. Hi ha hagut fires que han optat per Madrid quan fa 10 o 15 anys s’haurien instal·lat a Barcelona”. Rodríguez-Pose adverteix que Madrid està ara “alentint el seu dinamisme econòmic i l’ampliació de consensos”.

Crisi industrial com a origen

“No és tan simple que el que ha passat es degui a un consens de forces locals en el cas de Madrid i una divisió en el cas de Barcelona”, diu Paloma Fernández, professora d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona. Fernández subratlla que Barcelona va iniciar amb desavantatge el període analitzat per la crisi industrial dels vuitanta, en els primers compassos de la globalització de mercat. Fernández creu, a més, que el model polític de Madrid la beneficia: “És una comunitat amb una sola província en què predominen els interessos urbans. A Barcelona es reprodueix allò que deia [l’hispanista] John Elliot, la vella Catalunya rural que resta forces a la Catalunya urbana. L’elit barcelonina es veu bloquejada en moments de crisi. El sistema electoral a Catalunya beneficia l’elit rural respecte a la metropolitana”.

El Llibre Blanc de Sacho Kai incidia en el conflicte nacionalista, però indicava altres raons per explicar la fortalesa de Madrid: “Centralització de seus d’empreses, un nou model inversor en forma de participacions en societats ja existents i el clima d’inestabilitat política a Catalunya”. Els investigadors de la LSE assenyalen que Espanya és un dels països més descentralitzats del món i conclouen que el disseny de l’Espanya radial, amb Madrid com a centre de les connexions de transport, ha quedat superat amb infraestructures com la xarxa d’autopistes entre regions, o amb el tren d’alta velocitat. “Espanya té les millors infraestructures del món”, afirma Rodríguez-Pose a EL PAÍS. “El sistema radial pot haver beneficiat Madrid, però actualment no hi ha cap regió que tingui dèficit en inversions d’infraestructures”. Rodríguez-Pose aporta dades de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF) que estableixen que Catalunya és la comunitat espanyola que rep més inversions brutes, també per habitant, en infraestructures. Tampoc creu que l’absència del corredor mediterrani ferroviari d’ample de via europeu sigui un obstacle significatiu per a l’economia de Barcelona, tenint en compte, a més, que Catalunya és l’única porta d’alta velocitat entre Espanya i la resta d’Europa. “Hi ha altres colls d’ampolla que hi poden influir més, com la xarxa de rodalies de Barcelona”, diu Rodríguez-Pose.

Segons aquest professor de la LSE, el precedent més similar, el de Toronto i Mont-real, demostra que en un Estat federal com el canadenc la capital va guanyar poder econòmic a la principal ciutat del Quebec durant un llarg període que va començar fa 40 anys, a partir de les tensions que va generar l’independentisme del Quebec. En canvi, en un país amb el poder polític més centralitzat, com Itàlia, Milà –l’equivalent de Barcelona– continua sent capdavantera econòmicament per davant de la capital, Roma.

La catedràtica Montserrat Pallarès es mostra crítica amb el document de la LSE. Pallarès, investigadora principal de Geografia Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura que hi ha afirmacions que no li semblen “sustentades per un estudi rigorós”. Pallarès diu que les variables quantitatives que empren els dos investigadors són correctes, però afegeix que “el nivell d’escala, molt important a l’hora de fer comparacions, a vegades no s’entén; parla de Barcelona com a Catalunya i a vegades de Barcelona com a metròpoli, o de Barcelona com a ciutat. Hauria de ser més precís”. Pallarès opina que l’estudi força conclusions i ho expressa amb la dita catalana “estirar més el braç que la màniga”.

Sense poder financer

Paloma Fernández troba a faltar que l’estudi de la LSE no tingui en compte l’absència de poder financer a Barcelona. Madrid ha consolidat el seu històric domini a les finances espanyoles, una hegemonia que, al seu parer, es remunta als inversors estrangers del segle XIX, que optaven per la capital per ser a prop del Congrés dels Diputats. A Barcelona no es va consolidar cap gran banc i el múscul financer el tenien les caixes d'estalvi. Aquestes han desaparegut i la confiança en Catalunya d’entitats com CaixaBank s’ha vist reduïda arran de la cursa unilateral per la independència, segons Fernández. Aquesta acadèmica de la UB coincideix amb el document de la LSE quan detecta un proteccionisme que perjudica el potencial català: “Molts actors econòmics es consideren exclosos a Catalunya perquè existeix una fortíssima protecció en segons quins actors. En el sector editorial és evident quan es promou qui edita en català”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >