Selecciona Edició
Connecta’t
AVANÇAMENT EDITORIAL

ERC i l’hegemonia cultural

El periodista Manel Lucas publica ‘Les ànimes d’Esquerra’ (Catarata), un recorregut per la història del partit liderat per Oriol Junqueras, amb especial èmfasi en els anys del procés independentista

Oriol Junqueras durant la seva participació a l'acte del 20è aniversari de la Fundació Josep Irla.
Oriol Junqueras durant la seva participació a l'acte del 20è aniversari de la Fundació Josep Irla.

ERC aspira a ocupar la centralitat política de Catalunya. D’ençà que, a la primeria d’aquest segle, va fer un gran salt electoral i es va convertir en una de les dues o tres forces principals del Parlament, Esquerra ha combatut per desplaçar els altres i ser el partit de referència, el pal de paller de la política catalana. El somni de tot dirigent republicà del segle XXI és reproduir allò que va ser als anys vuitanta o noranta el pujolisme, la ideologia que personalitzava Jordi Pujol, és clar, i que incloïa el partit —CiU—, una extensa xarxa d’entitats socials i, sobretot, un marc mental dominant. ERC seria, en aquest somni republicà, una mena de catch-all party, un partit arreplegador, que va del centre a l’esquerra i que és independentista però acceptant que l’estat català no arribarà demà passat. Als responsables del partit els agrada equiparar-lo amb el Frente Amplio, la coalició uruguaiana de centreesquerra i esquerra dels presidents José Mújica o Tabaré Vázquez. Un altre referent habitual que esmenten es l’Scottish National Party, el Partit Nacional Escocès, d’ideologia socialdemòcrata però que agrupa la immensa majoria dels independentistes del territori. Escòcia també és un dels miralls en què es mira el sobiranisme català perquè el 2014 va pactar un referèndum d’autodeterminació amb el Govern conservador britànic de David Cameron.

ERC busca l’hegemonia cultural, segons la terminologia que va establir el teòric marxista Antonio Gramsci. Es tracta de convèncer la majoria de la societat que el projecte sociopolític del partit és el que més convé als seus interessos i expectatives. A la cuina ideològica d’ERC hi treballen des de fa anys alguns intel·lectuals que han dissenyat un model basat en allò que defineixen com a “independentisme no nacionalista”. Com s’entén això? Segons aquests pensadors, voler separar Catalunya d’Espanya no es justifica tant per la història, la tradició, la llengua o la cultura, com perquè, en la societat actual, és el millor camí per aconseguir un Estat del benestar de debò.

El sociòleg britànic Anthony Smith distingia entre el nacionalisme geològic i el nacionalisme gastronòmic. El primer és el que es basa en les essències de la nació, aquell que sorgeix de les arrels de la història i que és anterior a tot Estat. El segon és el que es crea en una societat concreta i en un moment concret per la voluntat dels seus membres d’organitzar-se com a col-lectiu diferenciat. Aquest segon és el que propugna ERC avui dia.

Això no vol dir que, des de les files republicanes, no hi hagi apel·lacions a la llengua catalana, a la cultura, a la tradició o a fets històrics que suposadament han convertit Catalunya en alguna cosa diferent d’Espanya. Gairebé sempre, els dos estils de nacionalisme apareixen barrejats. Però la veritat és que, si més no en el discurs oficial del partit i en els missatges habituals dels seus dirigents, s’insisteix més en la gastronomia que en la geologia. Una altra cosa és que a les bases o a l’electorat també s’hi trobin detalls de nacionalisme clàssic. Sobretot a la Catalunya interior.

Aquest model ideal cuinat pels intel·lectuals d’ERC també inclou les característiques principals del tipus d’Estat en què somien: un Estat de classes mitjanes, progressista en termes generals i integrat a la Unió Europea (UE). I, segons va afirmar explícitament l’actual líder, Oriol Junqueras, amb la cooficialitat del català i el castellà (una afirmació que, en el seu moment, va generar molt de soroll en el nacionalisme més pur, defensor del monolingüisme català). Amb aquestes premisses, ERC mira d’allunyar-se dels nacionalismes conservadors, populistes i antieuropeïstes que han anat apareixent els últims anys a diversos països de la UE i que també tenen seguidors dins de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >