Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Amagar-se en la llum

Fins i tot hem descobert on para l’emèrit i, més enllà d’una onada d’indignació tuitaire, la cosa sembla que quedarà en això: en ràbia de sobretaula virtual

Donald Trump amb Jair Bolsonaro a Washington.
Donald Trump amb Jair Bolsonaro a Washington. Reuters

Abans de ser el creador de Breaking Bad, Vince Gilligan va treballar a una de les sèries icòniques dels noranta, The X-Files, en qualitat de productor, guionista i director ocasional. Un dels millors episodis que hi va escriure, “Folie à Deux”, explica la història de Gary Lambert, un teleoperador que s’ensopeix en una franquícia d’impressió de vinils i que ha descobert que el seu cap, el senyor Pincus, és un monstre insectoide capaç de convertir els humans en morts vivents. A banda de l’al·legoria evidentota (el treball corporatiu nord-americà de baixa estofa xucla la vida dels assalariats), el que em va semblar una genialitat de Gilligan és plantejar que el monstre, d’acord amb Lambert, “s’amaga en la llum” i que, per revelar-ne la seva naturalesa autèntica, o bé cal confrontar-lo a les fosques o bé “saber on mirar”. Aquesta segona part (la que confia en la possibilitat de delatar el monstre) em sembla que ha envellit malament; la primera, en canvi, em sembla vigentíssima.

Per als qui vam entrar a l’adolescència als noranta, la ficció conspiranoica és una de les estructures narratives que han tingut impactes afectivoideològics més importants. El plantejament de The X-Files és, en aquest sentit, exemplar: contra la versió oficial de l’FBI (els seus casos resolts, la seva confiança en la ciència i la deducció, etc.), Chris Carter hi oposa els arxius que s’hi guarden al soterrani i que acumulen casos irresolubles, sovint, per intervenció de la cosa paranormal. Només cal que se n’ocupi un paio prou brillant i prou paranoic perquè, de tota aquesta morralla, en sorgeixi l’evidència d’un segon relat, d’una realitat secreta, que l’oficialitat treballa activament per invisibilitzar. Aquesta era la dialèctica soterrada (relat fort hegemònic versus relat fort antihegemònic) que feia de motor de la sèrie sencera i que es basava en una de les seves confiances tàcites, també molt dels noranta: la convicció que exposar el relat secret (la conspiració alienígena i l’existència del repertori sencer de la paranormalitat) desbancaria el relat hegemònic i conduiria a alguna mena de revolució o d’alliberament. Aquesta convicció fa temps que s’ha tornat insostenible.

¿Hi creu ningú, a hores d’ara, que descobrir una veritat vergonyosa d’un poderós li posa en perill l’exercici del poder? Em diran que depèn, i tindran raó, però només en part. Serà que no n’hem descobertes, de veritats vergonyoses; de negligències, de trames de corrupció, de malversacions, de mentides flagrants, d’enganys orquestrats, d’abusos esclatants de poder i de deformacions obtuses de la llei que podrien arribar a concebre els guionistes més retorçats de thrillers d’advocats. Fins i tot hem descobert on para l’emèrit i, més enllà d’una onada d’indignació tuitaire, la cosa sembla que quedarà en això: en ràbia de sobretaula virtual. Potser té a veure amb aquests temps nostres, en què la taca moral no s’amaga sinó que es passeja i se’n presumeix. Aznars, Berlusconis, Trumps, Bolsonaros, Abascals: tots ells exhibeixen el que, en un altre moment, s’haurien afanyat a amagar. Sloterdijk en deia “l’imperi de la raó cínica”, una raó que desactiva la resposta irònica, pròpia dels X-files, per ingènua. També en podem dir amagar-se en la llum, en honor a Greg Pincus. Penso en aquest gest tan habitual, i tan violent, d’un president (o d’un tuitaire qualsevol) que es pot vantar tranquil·lament de ser un sexista, un racista i un xulopiscines de fireta. L’admissió pública, lluny de ser un demèrit, ha passat a ser un signe de valor, la marca de l’honestedat radical. Com a mínim, hi ha qui diu, va de cara. I potser sí que és sincer, però el que revela aquest sinceritat és morralla moral. El problema és que aquesta autoexposició voluntària desactiva la promesa de l’exposició crítica de l’altre, del resistent. Descobrim el sexisme, o l’interès de classe que s’amaga sota un universal, i el descobert ens diu “Sí, i què?”. I encara hi ha qui n’aplaudeix el coratge. Es vertaderament depriment.

A “Folie à Deux”, Gilligan plantejava dues sortides: o bé la violència (Gary Lambert agafava un AK-47 i segrestava l’oficina sencera per obligar el monstre a mostrar-se davant de tothom), cosa que no li acabava de sortir bé; o bé “aprendre a mirar”, cosa que al capítol tenia a veure amb estar disposat a veure. I amb la foscor. La pregunta que em pesa, i que Gilligan no respon, és què cal fer, un cop hem vist que el monstre és monstre. Com apaguem el focus a tots els qui els fan servir per blindar la seva misèria moral, exposant-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >