Reentrada a l’atmosfera
Em sembla que amenacen molt més les nostres llibertats, començant pel dret a la vida i a la salut, els milers i milers de persones (joves i no tan joves) que de ‘botellón’ en ‘botellón’, de festa en festa, mantenen activa la covid
La reentrada a l’atmosfera és un moviment pel qual una nau espacial retorna de l’espai exterior per reintegrar-se a la nostra atmosfera. Si els científics no han calculat amb total exactitud l’angle d’aproximació per fer una reentrada correcta (ni massa vertical ni massa horitzontal), l’artefacte es desintegra, o rebota i retorna a una trajectòria infinita cap a les profunditats de l’espai, i això són males notícies.
L'exemple pot servir per aportar una mirada “final d’agost” a la covid, la pandèmia en curs. L’agost podria haver servit per reflexionar sobre les nostres vivències dels darrers sis mesos, i fer un balanç dels que han (hem) dit o fet uns i altres. En el meu cas, el 8 de març, diumenge, vaig assistir a una convivial calçotada amb 74 comensals, ja es parlava una mica del famós virus que semblava que venia de la Xina, i en general la gent es refugiava en “una grip més, ja se sap...”. Només un dels convidats, metge, se’ns va apropar i va dir que allò que venia ja era aquí, i probablement seria una cosa de grans proporcions. Gens de cas, però el 13 de març ens vam confinar. Després vam entrar en una fase que cada vegada va ser més desagradable, però vista des d’ara va ser grotesca, en què una bona part de la classe política i no pocs opinadors es van dedicar a denigrar el Govern, recordeu un dirigent del PP fent mofa del “ministre filòsof” o un lloctinent de Torra insistint una vegada i una altra que “el Gobierno de España” (to deliberadament petulant amb pretensió de jocós) no ens deixava anar un pas per davant “en el seu afany recentralitzador”.
Quan les xifres van començar a millorar lentament, hi va haver dues reaccions simultànies: d’una banda, d'alleujament; de l’altra, atorgant-se el mèrit (cada govern autonòmic al seu aire). I llavors, dins d’una aprehensió creixent per la dimensió de la covid, es va començar a parlar que “a l’octubre hi hauria un altre brot”, i fins i tot es van organitzar torns de vacances d'estius dels sanitaris amb aquesta perspectiva. El segon brot ja és aquí perquè la covid no se n’ha anat. Han fallat les autoritats? En realitat els que han hagut de prendre decisions no ho han tingut fàcil, i uns i altres han anat fent el que han pogut. Uns millor que d'altres, i no podem deixar de subratllar la portentosa calma i seriositat en la seva gestió de persones com el Dr. Simón i el ministre Illa (i, per descomptat, d'alguns més en altres institucions), així com la visible millora en la gestió mèdica del problema.
Un capítol a banda mereixen força opinadors –i aquest ha estat un fenomen global– que han dedicat des del primer dia molta energia i no poca tinta a advertir que totes les mesures legals que prenien les autoritats en realitat eren una amenaça per a les nostres llibertats, sobretot la individual. S’ha ressuscitat Foucault de manera màgica, o el filòsof italià Agamben dient, quan les fileres de taüts ja omplien el nord d’Itàlia, que tot plegat era més o menys una “trampa mediàtica” per alienar-nos a tots, com aquell filòsof francès que el 1991 va escriure que la Guerra del Golf (contra l’Iraq) “no s’havia produït, havia estat un videojoc”.
A mi, la veritat, em sembla que amenacen molt més les nostres llibertats, començant pel dret a la vida i a la salut, els milers i milers de persones (joves i no tan joves) que de botellón en botellón, de festa en festa, mantenen activa la covid i propicien una nova corba ascendent. Mentrestant, hem vist coses dignes d’esment, com alguna manifestació de l’extrema dreta al barri de Salamanca de Madrid cantant el Bella ciao. El Sr. Torra i el Sr. Puigdemont parlant de confrontacions intel·ligents amb l’Estat i de portar el tema de la independència de Catalunya a... Europa (de moment a Prada de Conflent).
I llavors, el desconcert legítim per sectors d’activitat social. Què passarà en pocs dies amb la tornada a l’escola i les universitats?, què passarà amb molts bars, restaurants i petites empreses?, què passarà amb totes les modalitats que tenim (fins i tot els jubilats) de “reingrés a l’atmosfera” de tardor? El desconcert és el nou paradigma, a una escala sense precedents. Si el que ha passat i el que passarà no mereix una mica més de lleialtat institucional, pleguem.
Malgrat tot, queda alguna espurna d’ironia enlluernadora com aquella pintada en una paret del Carmel: “Per a Juan Marsé, un funeral com el de Durruti!”.
Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Barcelona
