Selecciona Edició
Connecta’t

Cornellà: Caves i Vins Pujol i La Patata

Aquests dos locals comparteixen les virtuts de les seves pròpies creacions: un cava i una salsa per a patates

Una imatge de Bodegas Pujol.
Una imatge de Bodegas Pujol.

A la bodega Caves i Vins Pujol, de Cornellà (Baix Llobregat), gairebé cada dia s'hi senten cançons de Bob Dylan. Qui les interpreta a la guitarra és l'amo, Joan Pujol, i els qui en gaudeixen són els seus clients. Alguns ho són des de fa tants anys que van conèixer el Joan quan encara era al ventre de la seva mare. Ell, enòleg de 58 anys, és la tercera generació que regenta l'establiment, després del seu pare i el seu avi, que també es deien Joan Pujol, sense sorpreses. El 1928 l'avi va construir aquests cellers al costat de la Rambla de Cornellà. Després de 92 anys se segueix peregrinant fins aquí per comprar vi —de qualsevol tipus i de qualsevol lloc— i cava elaborat pels Pujol. L'espumós Gran Cornellà és la joia de la família.

Una escena a Caves i Vins Pujol.
Una escena a Caves i Vins Pujol.

Les fotos que decoren les parets són un bon testimoni per certificar que el lloc pràcticament no ha canviat i que el món sí que ho ha fet, i molt. En una d'aquestes imatges hi apareix el mateix rètol que avui hi ha a la façana —Champaña J. Pujol— i una cua de persones que esperen el seu torn, vestides amb roba d'inconfusible estil postguerra. Duen ampolles buides, sacs o uns gegantins mocadors de tela amb els quals s'embolicaven les ampolles que compraven, aplicant la bin tsutsumi, una tècnica d'origen japonès que en català vindria a ser embolicar ampolles amb un mocador de fer farcells. Encara faltaven uns 20 anys perquè les bosses de plàstic envaïssin els nostres dies.

El recinte és impactant. En primer pla, el mostrador, les prestatgeries plenes d'ampolles i les botes. Sobren metres per aparcar la furgoneta del Joan i entreveure altres racons. En un d'ells, el Joan i la Merche, la seva dona, van habilitar el 2003 un espai de degustació que fa alhora de bar i ha estat escenari de grans vetllades. Aquí és on el Joan, sense necessitat que l'animin gaire, ataca temes com Knockin’ on heaven’s door, el seu gran èxit. També hi ha una màquina tocadiscos que, davant del nostre prec, el Joan ressuscita per posar-hi Dylan. El Quico, un client que ja hi venia de petit amb els pares, fa broma que si el Joan i ell es presentessin per ser alcaldes de Cornellà —88.000 habitants—, guanyarien les eleccions. Però el Joan no vol ni sentir a parlar de política: pensa que el millor que li pot passar a un negoci com el seu és que ningú detecti la ideologia de qui el porta.

El Quico, client des de nen de la bodega Pujol, escolta Dylan en una màquina tocadiscos dels seixanta.
El Quico, client des de nen de la bodega Pujol, escolta Dylan en una màquina tocadiscos dels seixanta.

Tot Cornellà ha passat per Caves i Vins Pujol, però també per La Patata, l'altre bar que visitem. No obstant això, hi ha dos Cornellàs —dues Catalunyes— molt ben representades pels emplaçaments d'aquests locals. El de la bodega Pujol pertany a la zona antiga, nodrida, especialment, per gent amb arrels a la Catalunya profunda; el de La Patata es troba al Cornellà aixecat per immigrants andalusos, extremenys, gallecs i castellans que van arribar a partir dels anys cinquanta. Algú insinua que, en un referèndum d'independència, al Cornellà vell guanyaria el sí i a l'altre el no. Jordi Évole, amic de Joan Pujol, és un il·lustre ciutadà de la segona: és fill d'andalusa i extremeny i a La Patata va celebrar la seva primera comunió.

Boni García, al seu bar La Patata.
Boni García, al seu bar La Patata.

La Patata va néixer el 1955 com a Bar Esteve, el cognom del seu creador. El 1967 va agafar el local la família de Justo García i María Las Heras, un matrimoni de Ventosa de la Sierra, el poble de Sòria on s'havien guanyat la vida amb les ovelles. El Bonifacio, Boni, un dels fills, havia estat pastor des dels nou anys mentre feia classes nocturnes. Cornellà i el bar van ser un alleujament: “Si ja m'agradava xerrar amb les ovelles, com no m'havia d'agradar xerrar amb la gent”, ens deixa anar assegut a la terrassa, acompanyat de Marisa López, la seva dona, gallega, i dels seus fills, el Carlos i la Sandra, que són els que ara cuiden de La Patata. El Boni —“el primer sorià que va néixer amb cesària”— té 69 anys i està jubilat, però pateix aquesta síndrome tan freqüent dels qui s'han passat la vida en un bar: no sap viure sense ser-hi.

A finals dels setanta, la Marisa es va enamorar del Boni i va canviar la seva feina en una companyia d'assegurances per La Patata. Ella es recorda a la cuina amb el Carlos i la Sandra al bressol. Els seus nens es despertaven quan parava el xivarri del bar. Però l'estrella de la conversa és la mare del Boni, la María, que, per cert, havia servit a la bodega Pujol. Acaba de morir als 100 anys, víctima de la pandèmia, i aquest estiu tornaran amb les seves cendres al poble. Ella va ser la inventora de la misteriosa recepta de la salsa que fa que les patates de La Patata siguin úniques: les cues que s'hi formen els caps de setmana fan més d'una volta a l'illa.

La Silvia, cambrera de La Patata.
La Silvia, cambrera de La Patata.

El secret de la salsa no ha sortit mai de la família. Ni tan sols els cambrers n'estan al corrent. Uns hostalers xinesos els van oferir una fortuna i va arribar a córrer la notícia (falsa) que la maionesa Kraft n'havia adquirit la patent. Ells han suportat la pressió amb naturalitat, sense vacil·lar en la seva negativa. No obstant això, aquesta tarda passa una cosa molt còmica. El Boni se sent eufòric i parla sense parar. En evocar la invenció de la seva mare, de cop sembla que es disposi a revelar l'enigma. Encara sort que el seu fill Carlos està a l'aguait i el fa callar a temps: “Papa, papa!”. El Boni, en un atac de felicitat, ha estat a punt d'arruïnar el gran secret del benestar de la seva família.

La Patata és un lloc encantador, amb atmosfera de barri i de poble. Dins d'aquest bar, els modals exquisits queden fora de lloc. Si les serradures estiguessin tolerades, conec pocs terres més adequats per llançar-ne.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >