Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Elogi de la capelleta

Sense l’entramat de coneguts, sense l’activitat comunicacional bàsica (de viva veu i pell, tan estimulant), sense presentacions ni recitals ni fires vaig sentir que aquesta mena de tertúlia col·lectiva se n’anava en orris

Ignacio Vidal-Folch, Jordi Solé Tura i Josep Martí Font, en una tertúlia a la llibreria Laie.
Ignacio Vidal-Folch, Jordi Solé Tura i Josep Martí Font, en una tertúlia a la llibreria Laie.

L’estiu és moment de retrobaments. Alguns coneguts del gremi que no veig durant l’any de cop m’escriuen un missatge, em desitgen unes bones vacances. No és pas estrany que estiuegin a prop, al final a tothom li agraden les mateixes platges i les mateixes valls, i el cas és que amb la pandèmia pel mig (mobilitat reduïda, pors, morts, viatges cancel·lats i estretor econòmica) aquest any he topat amb més coneguts del que seria habitual. S’han multiplicat les trobades de proximitat vacacional —a l’atzar.

Tinc la sort de ser escriptor i la tara de necessitar la gent del gremi per comentar els vaivens de l’ofici. Alguns escriptors se les donen d’eremites, però la majoria necessitem parlar de les nostres coses amb els nostres semblants, malparlar dels nostres semblants amb altres semblants, alimentar la sensació de significar alguna cosa en el jardí de les lletres i agafar, de vegades al vol, possibilitats de treballar. Per sort o per desgràcia, va amb l’ofici. La gatzara extraliterària que té lloc als bars un cop es pon el sol o durant alguns àpats que s’arrenquen de les agendes actuals, plenes a vessar, les converses públiques o privades a les xarxes, crítics, periodistes, poetes, algun músic, editors, dramaturgs, els escassos programes a la ràdio i la televisió, sense aquesta mena de galimaties un sistema literari com el català només produiria llistes d’aforismes queixosos o llibres d’escriptors rendistes.

Com que Catalunya és un país petit que, a més, concentra el nucli literari a Barcelona, i com a escriptor, al cap de pocs anys d’anar a presentacions i recitals i d’assistir a fires i sobretaules tinc la sensació que gairebé tots els que s’hi dediquen es coneixen. Si a això hi sumem que les xarxes socials han facilitat la conversa pública amb tothom, la sensació s’aguditza. Però la pandèmia ha deixat fet miques el sector a Catalunya, i no es tracta només de les vendes. Perquè un sector com el literari es mantingui en ebullició, creatiu, calen intercanvis i capelletes, xerrades, contactes. Han de córrer l’aire i les idees, les notícies i les obres, també és necessari que volin algunes dagues, però el confinament i la posterior desescalada han causat una veritable desorientació. Per dir-ho d’una altra manera, s’ha perdut el toc de la pilota.

La catalaníssima institució de la capelleta sempre ha estat calumniada pels escriptors o aspirants que, en aparença, no en pertanyen a cap. Sigui per llunyania —viuen en un poble on a ningú li interessen les trifulgues d’artista—, sigui perquè són poc donats al tracte afable o perquè consideren que tots els altres conclaves són capelletes menys la seva colleta d’amics, els anticapelletes solen atribuir els mals i els fracassos a aquesta curiosa condició voluntària.

Jo necessito els contactes amb gent del gremi per poder continuar dedicant-m’hi. Si el grup d’escriptors amb el qual tinc tractes (articulistes, poetes, editors, professors...) és una capelleta, doncs necessito la capelleta per treballar. La pandèmia va retallar les ja poques ocasions de què disposava normalment. Van baixar a zero les xerrades informals, els dies i les nits que un torna a casa amb la certesa d’haver escoltat gent intel·ligent. L’aïllament, malgrat les noves tecnologies o gràcies a aquestes, me’n va fer adonar: sense l’entramat de coneguts, sense l’activitat comunicacional bàsica (de viva veu i pell, tan estimulant), sense presentacions ni recitals ni fires vaig sentir que aquesta mena de tertúlia col·lectiva se n’anava en orris. Per si fos poc, la pandèmia va fer més evidents les diferències, les condicions de possibilitat dels escriptors. N’hi ha amb fills petits o gent gran a càrrec. N’hi ha que depenen molt de les feines adjacents que es van cancel·lar. N’hi ha a qui l’aturada els va anar de primera per acabar les novel·les. Etcètera.

Per sort aquest estiu he coincidit amb alguns companys d’ofici. Hem parlat d’avatars, ens hem recomanat llibres, ens hem explicat anècdotes i hem pensat en veu alta sobre projectes que, si no canvia gaire el panorama, passades les vacances serà difícil tirar-los endavant. Capelleta estival, tan necessària per continuar creient que aquest ofici val molt la pena, el millor seria que tornés a posar-se en marxa l’entramat sencer, perquè s’escriu en solitud però som molts els que estimem les tertúlies dels lletrats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >