Selecciona Edició
Connecta’t

Kiko Veneno i les seves petites històries i cançons senzilles

El compositor i cantant va repassar en format acústic el seu etern cançoner a les Nits del Primavera

Concert de Kiko Veneno al Parc del Fòrum.
Concert de Kiko Veneno al Parc del Fòrum.

Ni En un Mercedes blanco, ni Lobo López, ni Pata Palo, ni Bilonguis, ni Reír y llorar, ni Fuego, ni Totupán, ni Dice la gente ni tantes altres cançons de Kiko Veneno com aquestes van sonar l’altra nit a les Nits del Primavera al Fòrum, cançons tocades per la genialitat de carrer que, malgrat tot, no van tenir cabuda en un repertori que es pot permetre el luxe de deixar fora una llista com aquesta. Kiko Veneno té tantes cançons com cabells blancs, un matalà sobre el qual pot saltar sense por que les molles fallin, i per donar aire a la improvisació, se’n va treure de la màniga una d’improvisada, Respeto, per fer cantar el públic després de la preciosa Vidas paralelas, una tendra història de no amor i cert regust trist. Aquí el públic va cantar la tornada d’aquesta impossible trobada entre l’Andrea, que és d’Ikea, i l’Eloy, que lògicament és de Leroy... Merlin. Petits fragments de realitat a la vora de la mar. Amb Kiko i Diego Pozo, El Ratón, rere les guitarres. Res més.

I no calia res més. Cançons escrites per cantar-les en un bar, al pati de casa, al costat del riu o en festes regades amb vi de Chiclana, aquestes vinyetes de cultura popular en cru, tendres, finament humorístiques, quotidianament reals, que són un dels reflexos del que som, i per això només els cal l’amabilitat de la mirada de qui les construeix perquè el públic s’hi senti dins. Mitja entrada al recinte, Kiko Veneno no ha estat mai de masses i, a més, no és particularment expansiu en escena, on sempre sembla que parli amb menys facilitat del que suggereixen les cançons. Mitja entrada, doncs, tot i que captivada, mussitant les lletres, rient-ne els girs i arrupint-se en la certesa d’aquestes cançons, versos que semblen estar escrits des de sempre per a tota la vida. Pura senzillesa. Ni més. Ni menys.

Kiko va voler recordar el confinament amb Hay gente, i va estrenar Días raros, una altra peça que recull el que les nostres vides són ara i que formarà part del nou disc. El va ajudar amb la guitarra elèctrica i la veu una jove catalana, la Kora, amb qui Kiko va fer broma fins que va aconseguir que l’audiència en coregés el nom com si es tractés d’una estrella. Després van interpretar plegats una millorable versió de La leyenda del tiempo. Los delincuentes, Me siento en la cama, la meravellosa Casa Cuartel, feliçment recuperada per a l’ocasió, Coge la guitarra, Echo de menos o Joselito van ser altres vinyetes que van passar per escena al Fòrum, un espai que malgrat les dimensions, Kiko va aconseguir fer petit, dotant-lo de l’aire d’intimitat propi de les seves diminutes històries eternes. Una nit en delicioses minúscules i de cançons sense fer escarafalls, que durant dues hores van tornar a esculpir a l’aire la bellesa de la vida. Malgrat tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >