Selecciona Edició
Connecta’t

Berto Romero: “He estat al marge de l’independentisme perquè la meva actitud, l’equidistància, no s’apreciava”

L'actor parla sense filtres sobre Catalunya i les seves vicissituds, el sexe i les drogues. I sobre una vida, la seva, que gira entorn de la família, les rutines i les fidelitats

Berto Romero.
Berto Romero.

Sense que sapiguem ben bé per què, ja fa molt temps que riem amb ell. La seva fórmula beu dels ecos de Woody Allen, el surrealisme quotidià i l'humor més bàsic procedent de l'escatologia. És un còmic, “com els d'abans”. I en aquesta conversa parla sense filtres sobre Catalunya i les seves vicissituds, el sexe i les drogues. I sobre una vida, la seva, que gira entorn de la família, les rutines i les fidelitats. L'únic segur amb ell és que, malgrat tot el que ens passa, sobren els motius per riure. Els gestos de Berto Romero semblen de xiclet. Conformen un catàleg d'infinites microexpressions que retraten la condició humana. Adopta el gest de l'interlocutor, a l'estil del personatge de Zelig, de Woody Allen, amb qui es reconeix, adaptable, supervivent. Ho observa tot. Mira com si li fes mal. Com si despertés d'un son curt. La primera vegada que va pujar a un escenari, amb 17 anys, es va posar unes ulleres d'attrezzo amb vidre fumat en groc. No se les va tornar a treure. Només les necessitava com a màscara. A partir dels 40 va deixar de ser un impostor de diòptries, de manera que persona i personatge, Alberto i Berto, es van alinear darrere dels vidres. Sempre ha estat fidel al mateix model d’ulleres, als amics, a la seva parella, la il·lustradora Marta Bercebal, des de fa 17 anys, amb qui té tres fills: La Paula, el Lucas i el Tomás; fidel al seu Walter Matthau durant una dècada, Andreu Buenafuente, que promet: “Algun dia farem L'estranya parella, jo el veig com Jack Lemmon, un paio noble i educat, tots l’estimen”.

De nen feia riure. Volia ser dibuixant de còmics, segrestar Ibáñez, espurnejar guspires de nous Mortadelos que se li rebel·laven. Fins que va descobrir que l'escenari “era la mateixa droga però menys tallada... No havia d'esperar que llegissin les vinyetes davant de mi per veure si feien gràcia”.

Alberto Romero Tomás (Cardona, Barcelona, 45 anys) manté un conflicte amb les entrevistes. No li agrada el personatge. Es veu un pallasso o un intens. Ja es buida en els seus monòlegs, històries arrencades de la vida quotidiana de les quals esprem electricitat i absurditat. I l'amor. L'únic adhesiu resistent. La seva sèrie Mira lo que has hecho ha tancat tres temporades amb èxit a la plataforma Movistar +. El mirall de la quotidianitat d'una família corrent. El pas del temps. El fet de ser i el fet de semblar. Quan li vam proposar aquesta entrevista, va murmurar: “Estic esgarrifat”

A vostè li va passar el mateix que a Lord Byron: “Un matí em vaig llevar i em vaig trobar famós”?

Sí, va passar d'aquesta manera, em vaig fer famós d'un dia per l'altre. Això tan cridaner em va passar amb 35 anys, i agraeixo que l'estructura bàsica de l'edifici estigués construïda. La meva escala de valors estava assentada, a punt de tenir el meu primer fill, i això em va ajudar a no prendre’m massa seriosament. Qualsevol que vegi la meva feina pensarà que el que dic és ridícul, perquè em passo el dia creant versions de mi mateix, i és cert. Però també ho és que em descarrega d'haver d'ocupar-me de mi. La fama me la prenc gairebé com un dany col·lateral.

Pot definir la seva professió?

M'agrada l'accepció de còmic, com els d'abans. Hi ha temes als quals t'has d'apropar sense forçar, i no fa falta ser sempre còmic de rialla. M'agrada molt la comèdia, però no en soc un fanàtic. Entenc que el meu propi físic fa riure la gent, demana comèdia. Però al teatre, encara que em peti de riure, sempre tinc moments tendres, des d'una cançó a passatges més profunds.

Vostè agermana l'humor d'idees amb l'humor d'acció, l’slapstick clàssic. Li resulta difícil harmonitzar-los?

El que faig pot semblar que uneix un humor més bàsic, de pet i rot, amb una part més reflexiva, un humor més refinat, però no tinc la comèdia empaquetada en brics i en prestatges. No crec en els gèneres purs, la gràcia està en combinar. Fins i tot en les seves pel·lícules més saberudes Woody Allen no té manies a obrir una farmaciola perquè li caiguin tots els pots. La comèdia no té etiquetes, a mi això em posa molt nerviós.

Què opina sobre el judici públic i el repudi a Woody Allen?

Si dic que és una de les figures que més m'han marcat en la comèdia, faig curt. M'interessa la manera en què retrata els conflictes de l'ànima, les contradiccions, sempre em va atreure la seva sofisticació intel·lectualoide novaiorquesa, aquesta superficialitat chic tan profunda. Els seus llibres, que no són gaire citats, m'apassionen, em semblen divertidíssims. I tot aquest tema de la cancel·lació de Woody Allen em dol. La simple ombra del dubte sobre algú a qui admires és complicada de portar. El seu cas em fa reflexionar sobre la necessitat de diferenciar l'autor de la seva obra. És que no podria escoltar res del jazz dels setanta... Però l'exercici de revisionisme des del món d'avui és una conseqüència lògica d'haver viscut de forma injusta respecte als col·lectius desfavorits, com el de les dones. S’hauria de prendre més temps abans de destruir la vida d'algú. Els judicis mediàtics tan contundents em fan por, són com la pena de mort.

En la seva sèrie Mira lo que has hecho prevalen dues mirades, una d'instal·lada en la tendresa i una altra en les pors. Treu partit d'aquesta contradicció?

La sèrie presenta una mirada molt amable, tendra, que alhora és pròpia perquè jo no soc cínic. El cinisme et resseca. Per això aporto aquest complement de tendresa. No hem fet aquesta sèrie amb el cap, sinó amb les tripes. Per a mi hi ha un trànsit, un canvi de posició que és clau: parla de fer-te gran en el sentit d'ocupar el lloc dels teus pares. Jo no vaig començar a sentir pors fins que vaig tenir el meu primer fill. De sobte, quan comences a témer per la vida d'un altre, la teva escala de valors canvia. Abans de ser pare em comportava com un artista, em començaven a anar bé les coses i escolta, he d'escriure un gag per a dijous, doncs de dilluns a dijous m'inspiraré i faig passejos, i prenc unes cerveses, i mitja hora abans dijous l’escrivia i l'enviava. El meu fill em va obligar a disposar només d'aquella mitja hora. En comptes de lamentar-ho, em va fer millor. I vaig deixar de ser el focus d'atenció. Això em va alliberar. No vaig sentir gelosia del nen, vaig pensar: “Hòstia, tu, que bé”.

Berto Romero. ampliar foto
Berto Romero.

La mort del seu pare va coincidir amb el naixement dels seus bessons, i la de la seva mare amb el rodatge de la mort del pare. Com va ser?

No tan de pel·lícula. El primer any de vida dels meus fills va ser el de l'agonia del meu pare. Un any d'entrada d'un ésser humà i un any de sortida, com maons en un mur, l’un sobre l’altre. Sembla plantejat pel millor guionista de la meva vida. Tu vas creixent al mateix temps que el teu pare es va apagant. La mort de la meva mare va ser com s'explica en la sèrie, d'un dia per l'altre. I just rodàvem l'enterrament del meu pare en la ficció, això sí que va ser metalingüístic de nassos.

Dedica la sèrie als seus pares. Com eren el Juan i la Carmen?

Eren uns pares collonuts, divertits. Van néixer a Cartagena, el meu pare va arribar a Catalunya amb sis mesos. Era molt clown, ens assemblem, tenia aquesta cosa teatral. Va començar a treballar amb 12 anys en una fàbrica de tèxtil, va ser acomodador de cinema, mosso en una caseta de fira, instal·lava antenes pel poble. I va acabar a les mines de sal i potassa de Cardona. No s’enfosquia per res. Un Nadal el van ingressar, ja greu, i quan li vaig trucar em va dir: “Mira, fill, els excessos de les festes”. Va morir de cirrosi. I la meva mare, costurera, estava com oculta per aquesta força tan carismàtica. Després vaig descobrir que la broma final la tenia ella. A la ràdio li vam fer fer de general Aironfix, la vam fitxar, s'apuntava idees en una llibreta durant la setmana. Al mig de ciència-ficció i extraterrestres, sempre hi havia pedals i agulles que es clavaven.

Quins valors li van transmetre?

L'honestedat. Guardo el vincle molt sòlid d'uns pares que s'estimaven molt. Quan ja havia descobert el bloqueig creatiu als còmics, li vaig preguntar a la mare: “De què puc parlar”, i ella em va dir: “Doncs parla d'un nen que estima molt la seva mare”. M'està venint la imatge ara mateix. I li vaig respondre: “Quines ximpleries dius, mama, com parlaré d'això, jo he de parlar d'aventures...”. No havia fet la connexió fins ara. Al final allà hi havia una bona història. Durant molt temps penses que tu ho saps tot i que ells no saben res, però és al revés.

Té somnis com el seu personatge?

He somiat diverses vegades amb un pis, i sempre hi havia una zona que em feia por. Últimament he entrat en aquesta zona i ja no m'espanta.

Ha viscut durant anys en un pis de 70 metres, amb cinc de família, malgrat haver ascendit socialment. Pudor de casta?

Crec que no he arribat a passar de classe, en tot cas de mitjana baixa a mitjana alta. És veritat que he contractat cangurs per als meus fills i això seria una cosa impensable en la meva família. Primer perquè se n'ocupava la mare, el pare arribava de la feina i se n'anava al bar a fer la partida i a beure, després tornava a la nit i preguntava què hi ha de sopar. La veritat, he guanyat pasta, però no tanta per comprar una mansió. Sempre he viscut de lloguer. A casa em deien que comprés quan tingués tots els diners.

És estalviador?

Tinc un fre de mà posat, renuncio a tota la part de l'oripell de la meva feina. A fer de famós. No m'agrada anar a saraus. Els privilegis em desconnectarien del que soc.

I és coquet? Es mira molt?

Sí, soc molt coquetó. Però alhora soc una mica deixat. Combino les dues facetes. Soc una contradicció contínua, una cosa i la contrària. Reconec que en la meva essència és el “no, però”. Prendre't molt seriosament a tu mateix és un problema gros. I el camí més ràpid per convertir-te en un cretí.

Practica el romanticisme?

Sí. Soc un romàntic, m'agrada l'amor i el que significa. És del millor que tenim, l'amor de parella, el fraternal, el paternofilial. L'amor treu les millors qualitats dels éssers humans, i no hi estem gaire acostumats. M'agrada veure'l cru, perquè també té els seus clarobscurs, els seus camins pedregosos...

Les noves generacions de feministes estan en contra del discurs de l'amor romàntic. Què n’opina?

En l'exercici de desmuntar l'amor romàntic hi ha una necessitat òbvia de desmuntar una visió masclista de l'amor, en què la dona és un mer objecte de conquesta i l'home un superheroi. Penso en Fleabag, una sèrie anglesa amb què em sento agermanat.

La seva dona, la Marta, és la seva crítica més gran?

És clar. I no només això. Alguns dels millors acudits de Mira lo que has hecho són seus. Per exemple, el de: “M'han nominat a un Goya, què més he de fer perquè em prenguis seriosament com a actor?”, i ella contesta: “Guanyar-lo”. No pots desitjar ningú millor a casa.

Asseguren que és molt pare, gairebé mare, el nou estil del segle XXI.

El que diferencia el pare que soc del que vaig tenir és que la meva generació es pregunta si ho fa bé i ells feien el que podien. Potser els meus fills reaccionaran contra aquesta paternitat conscient donant-me el contrari. Un psicòleg infantil de l'escola ens va tranquil·litzar: “Vosaltres sou els millors pares possibles perquè us pregunteu si ho sou”. Recordo el primer Nadal amb el Lucas, ell estava en un balancí, sonava Sammy Davis Jr., començava a riure amb tres mesos, i em vaig sentir l'home més feliç del món fins que va sonar un pet; es va fer tanta caca que li arribava al coll. I vaig pensar: és això, és tot, emotiu i fastigós.

Què té de català?

No sé. Què és català? No en tinc ni idea. No tinc gaire sentit de pertinença, sento que pertanyo a la gent que m'agrada. I aquesta gent és de tot arreu. De vegades connecto amb aquesta cosa catalana de la pena, del seguidor del Barça que només era feliç quan perdia. De tradició de comèdia catalana, no he consumit gaire més que els acudits de Capri i Eugenio.

S'ha mantingut al marge de l'independentisme?

Sí, perquè la meva actitud, l'equidistància, no s’apreciava gaire. Vaig estar callat tota l'estona, a veure si paraven ja amb soroll dels pebrots. Em fan molta por aquests episodis de febre col·lectiva i m'agradaria, com a tants, no viure un episodi històric. Els moments històrics cansen molt.

És una persona altament sensible?

Soc hipersensible, també és una cosa amb què intento lluitar. Visc molt per dins. Tinc una relació esquizofrènica amb el pudor, i alhora soc molt exhibicionista. Un conflicte. M'he anat construint un personatge atòmic per protegir-me, és molt resistent, té una escorça forta, està fet a prova de traumes.

D'on li ve l'amor per l'escatologia?

Des de petit em fan molta gràcia els acudits de pets. Fins que un dia algú et diu que s’ha acabat. No hi ha res que et completi més la imatge d'un ésser humà com saber que, després d'haver fet una cosa sublim, cagarà. M'imagino Leonardo da Vinci pintant la Mona Lisa i després dir: “Me'n vaig al bany a plantar un pi com una casa”.

Vostè i Buenafuente, com han sobreviscut a les tensions pròpies d'una relació tan estreta? Alguna vegada es va sentir a la segona fila?

L’Andreu és una persona molt important per a mi. Ell em col·loca en primera línia de foc; jo ja venia fet, amb molta història interna construïda, però ell m'obre la porta perquè ho tregui tot. Després comença a construir-se una amistat molt elegant. Amb espai. M'ha ensenyat una cosa essencial: a fer cas a la intuïció. És clar que hi ha hagut tensions, sempre cordials. Quan vaig començar a despuntar, la gent en to de broma em deia: “Bé, tu aviat li treuràs el lloc a aquest”. I Andreu també va escoltar de tot: “Aquest et farà el llit”. Ja veus com funcionem aquí. De vegades m'ha demanat coses que no hauria volgut fer, mencions publicitàries o molt guió que jo no havia escrit... A mi m'agrada que em manin, no tinc cap problema amb l'autoritat que respecto. Si no hagués trobat una fórmula per a mi, potser sí que hauria tingut un problema.

A la seva feina, els porros apareixen de forma normalitzada, però el seu consum continua sent il·legal. Pren partit perquè es legalitzin?

He volgut introduir el tema per normalitzar-lo perquè la vida és així. Tinc gent que ha mort per beure tantes cerveses, començant pel meu pare, i en canvi no conec ningú tan afectat pels porros. Però no vull liderar cap causa, no vull glorificar una droga, per molt recreativa que sigui, perquè hi ha gent que té problemes i que n’és addicta. Cada ésser humà té una relació molt particular amb les drogues. Jo fumo, tinc una bona relació amb aquesta droga, em serveix per alleugerir i parar una mica. I he volgut que aparegui, donar aquesta imatge de mi. Quant a la legalització, és un debat que s'haurà d'obrir. Les societats han de donar respostes en conjunt.

En la sèrie, el sexe es reflecteix de forma amistosa, amorosa, sense luxúria, diguem.

És que també em fa pudor. Em fa com cosa. No soc gaire erotòman. Visc el sexe d'una forma molt natural, però no soc fetitxista ni sofisticat. El sexe sovint és una relació de poder, i nosaltres volíem normalitzar-lo al màxim.

El fracàs és una escola?

D'una banda, no vull fracassar perquè no m'agrada patir, m'agrada agradar. Però sempre que he fracassat m'ha anat molt bé. He crescut.

Podria acceptar un fracàs a hores d'ara?

Sí, és clar. I si Déu vol, en tindré algun. En aquest ofici només vals el que val el teu últim treball. Això ho has de tenir molt clar.

Berto, amb lupa

Andreu Buenafuente, humorista: “El Berto va arribar a la meva vida amb aquest vici que tinc de buscar talent. Anava pel Passeig de Gràcia escoltant ràdio 4 i allà em vaig enamorar del Berto artista. Em vaig dir: aquests paios són diferents, i El Terrat va contactar amb ells, El Cansancio, es deien. Vam fer un programa a TV3 que no va funcionar, i va ser frustrant. Malgrat tot van brindar amb sidra. Vam reconnectar el 2005 i vam començar a col·laborar en televisió, i es va convertir en un imprescindible. Hi ha un pacte d'amistat professional entre nosaltres que està per sobre de les històries personals. Ha triomfat com a director de ficció però em segueix preguntant: “Escolta, què, que l’any que ve vinc igual a fer les ximpleries?” La nostra relació sempre es manté fins que ens en cansem, no està sotmesa a cap ambició personal. El Berto, si no ho és ja, serà un referent.

Carlo Padial, director de cinema, escriptor: “Sé que li molesta que ho digui, però és una de les millors persones que he conegut, la més generosa, la que dona més joc. El comparo molt amb Jay Z, raper mainstream que és admirat pels altres rapers. No conec ningú que no admiri el Berto. A tots dos ens agrada David Lynch i Andrej Zulawski.

Enric Pardo, guionista: A la writing room, quan fem el guió, és molt ràpid perquè com és còmic, t’ho llança al moment i veus si funciona o no. El personatge, el Berto, és més mesquí que la persona. Ens dona molt joc fer-lo garrepa per generar comèdia, però l’Alberto és súper generós. És un home frugal, però li agrada viure bé, el vi bo, no li dona importància al que és material. Un còmic ha de gaudir, no pot ser un amargat. Ha begut de la tradició de l’stand up comedy, de Larry David i Jerry Seinfield, o Louis CK. Una debilitat? Per dir alguna cosa, li dona molt voltes, i podem estar així ad eternum, ell ha de sentir un foc, una sinceritat...".

Javier Ruiz Caldera, director de cinema i de la sèrie “Mira lo que has hecho”: “Un creador és algú que té alguna cosa per explicar des del seu punt de vista personal, amb un estil propi, i ell ho és, un autor molt complet. En la seva cosmovisió, sota el tapís de la comèdia i sempre amb humor, parla de temes més profunds com la paternitat, la mort dels pares, la malaltia, els límits de l'humor. És un cínic en el sentit de veure que la realitat és tan divertida com terrible. En algunes escenes, com la hidroteràpia de còlon, tot el cos tècnic es partia, i la càmera tremolava pel riure...”.

Eva Ugarte, actriu, parella de Berto Romero en la sèrie “Mira lo que has hecho”: “La química no es treballa, i entre nosaltres hi va haver un enteniment màgic, fèiem la broma que som com els rellotges Flik Flak, llegeixes l'altre, empatitzes, estàs com d'acord amb les seves idees. el seu humor...No, no m'he inspirat en la seva dona, la Marta, som diferents de caràcter i de manera de ser. Ella és com un filtre de veritat, i la seva millor crítica, el que funciona li fa gràcia de seguida. El Berto, com a cap, com a show runner, té un aire zen”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >