El bombo
Ja hem integrat tot el cerimonial que envolta la nostra relació amb el fet infecciós i, concretament, les mascaretes als tombes i gires de cada dia com si fes cent anys que vivíssim socialitzats en pandèmia
Si bé ja se sap que el temps és el tribunal que dona per bons els costums, no em pensava que en caldria tan poc per fundar-ne de nous. Em refereixo a un que, tot i ser recent, ja hem integrat als tombes i gires de cada dia com si fes cent anys que vivíssim socialitzats en pandèmia. Parlo de tot el cerimonial que envolta la nostra relació amb el fet infecciós i, concretament, del vincle que hem creat amb les mascaretes. Una relació que ha passat de ser una unió més que recomanable a un matrimoni que hauria estat bé que nasqués només de l’amor. Sona estrany però és així: hem de felicitar els nuvis i, alhora, desitjar una curta vida a la seva relació. Què hi farem! Esperem que sigui una cosa temporal però mentre duri, la seva és una unió que s’haurà de consumar normativament. Ciutadà travessa en verd pel pas de zebra. Ciutadà transita per la vorera i no pel bell mig de la via. Ciutadà duu mascareta. Però la rebrega quan arriba a casa. Però no sap si aquesta és nova o és la d’ahir, que ja sembla prou neta, qui ho notarà? Però se la treu quan s’instal·la en una terrassa amb el pretext exonerant d’un cafè o d’una cervesa. Una victòria per a l’oci. Llavors és quan el sentit comú, la norma i l’esperit mediterrani fan un ús elàstic de la prudència pel mòdic preu d’una consumició.
I consumim, per tant la vida continua. Com ahir, que vaig continuar la vida amb uns amics, pa i formatge (som de mena epicúria, sobretot des que hem forçat el gust als plaers senzills). Ells, vam constatar, cada dia estan més prims. Nosaltres, en canvi, no. I no ho entenc perquè ells també s’han hagut de menjar moltes coses amb patates, les criatures, per exemple, i això ha d’engreixar per força. Són metabolismes, què hi farem. El cas és que vam descobrir un bar amb una illa interior de cases, ombrívola i airejada, fabulosa. Hi havia poca gent, algun colom dels que sobreviuen a totes les pestes i el més important: la terrasseta tenia un petit parc on els nostres fills van poder fer la cabra mentre els grans intercanviàvem dues paraules consecutives. “Glòria!” “Victòria!” Tots portàvem mascaretes diferents, que vam guardar amb el mateix zel que el mòbil o la cartera dins la bossa. A les ciutats petites ja no deixem les coses de valor damunt la taula. I la mascareta encara menys.
La nostra amiga en portava una del model “economia circular”, de les que cus la senyora Paquita del barri, fetes amb llençols o amb restes de teles de colors. La seva en concret em va fer pensar que hi ha tota una filosofia al voltant d’aquest bocí de drap que exhibim com un carnet de correcció o com una mostra de respecte (als altres en particular, a la vida en general). Perquè segons cada tipus de mascareta que portem, estem parlant de nosaltres mateixos: N’hi ha del model “proïsme”, com les que portava el nostre amic, aquelles que tots sabem que són només per protegir l’altre però que per a nosaltres serveixen de poca cosa. Després hi ha les mascaretes egoistes, que et protegeixen a tu i ja n’hi ha prou. N’hi ha que porten cristalls lluents o bé són fetes amb el noble i transpirable art del ganxet. Sí, “antes muerta que senzilla”. Nosaltres, vam confessar, les havíem comprat al basar xinès, amb la sospita de si serien un producte amb la consistència i qualitat de la resta de productes que hi ha al basar o si realment serien mascaretes xineses, de les que duen a l’altra punta de món per a epidèmies de baixa estofa. Aquestes porten filtre, que s’assembla a una compresa però no. Per dins vas fina i segura, això sí. Per fora, en canvi, tenen l’aire de les que veiem a les notícies des de fa anys. Grans avingudes formigoses, plenes de xinesos amb allò a la cara. I pensàvem “quines coses, aquesta gent”. Nosaltres portàvem aquestes, els nens també. Perquè era diumenge i ja ens havíem polit l’arsenal de sanitàries, tan pràctiques per dur-les sempre al damunt, com els mocadors de paper per als mocs. Amb les de roba, però, ens està passant com amb els mitjons, que un cop usades i perdudes de vista dins la rentadora, s’esfumen. I ja ho entenc, desapareixen dins del bombo de tant donar voltes sobre el mateix tema.
