Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

La potència d’una nova identitat

Queralt Lahoz, una nova veu que aflamenca els sons urbans, es va afirmar a Montjuïc

Concert de Queralt Lahoz al castell de Montjuïc. Ampliar foto
Concert de Queralt Lahoz al castell de Montjuïc.

A grans mals, grans remeis. De vegades aplicar aquesta màxima suposa aprofitar el desglaç per inventar-se noves rutes comercials a l'Àrtic, una conducta molt humana per pragmàtica, tot i que altres cops suposa avantatges gairebé insuperables, com assistir a un concert al castell de Montjuïc, en un capvespre que es va fent nit mentre el port manté, allà a baix, la seva activitat i la ciutat s'encén a l'altra banda. La muntanya, amb el seu paper musical reforçat per la pandèmia, és també un degoteig dominical de famílies que berenen a la gespa, parelles que durant la nit busquen racons per compensar la distància social i corredors que posen a prova la seva forma física mentre al públic del cicle Sala Barcelona li prenen la temperatura abans d'ingressar al pati d'armes de la fortalesa, on es fa el cicle que fa pujar a l'escenari Queralt Lahoz, una artista de les noves urbanitats. Música a l'aire lliure amb nous sons en una muntanya familiar. A grans mals, grans remeis.

Queralt Lahoz és una artista fruit de les noves identitats, amb tanta força com les antigues, tot i que amb altres maneres. De família granadina, amb àvia que com Queralt va recordar en presentar María la molinera, ho va perdre tot al camp –el seu molí–, per la pressió latifundista, atreta pel hip-hop i altres sons corresponents a la seva generació, dels que ara en tenen vint-i-llargs, aquesta filla de l'emigració de Santa Coloma de Gramanet basa la seva música en la veritat d'unes arrels que enllacen el flamenc transmès per la seva iaia amb aquests sons urbans d'avui, a més del son i els tocs de bolero que ja venen d'abans. Noves identitats en constant mutació, un món que no s'atura i una artista per defensar-ho amb potència. Una nova/vella història d'aquesta sopa filla de mil culleres que és la música.

Alta, entallada en un vestit fosc, mata de cabells abundants i atzabeja de reina mora, presència i veu. Tots els arguments de Queralt Lahoz exposats tot just començar, amb Como puñalá, una de les cançons de l'EP 1917, homenatge a l'any de naixement de la seva àvia. Teclats, bateria acústica i disc-jockey per donar forma a unes tonades d'accent meridional, no recitades però tot i així cantades amb respecte a la mètrica del hip-hop i a la seva manera de dir. No a la seva manera de gesticular o de moure el cos, més propi d'una flamenca que pujava la faldilla en ple rampell, picava de peus o alçava els braços abans de picar de mans mentre recorria l'escenari de punta a punta. Records als seus clàssics Lole i Manuel, dels quals va cantar Nuevo día, i cançons com Línea 17, en les quals apareix l'Havana, l'emigració, De las cuevas a los olivos o l'origen obrer, Me gusta. Música que va sonar emocionada perquè, a més, Queralt feia mesos que no podia cantar en públic. Tot té un marcat aire emocional en aquests dies d'incerteses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >