Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’impacte d’un bumerang imprevist

Narcís Molins va ser un periodista català que, com Manuel Chaves Nogales o Josep Pla, va ser a la revolució d'Astúries de 1934 i va escriure una joia oblidada de la crònica periodística

Treballadors detinguts per la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt durant la Revolució asturiana, el 1934.
Treballadors detinguts per la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt durant la Revolució asturiana, el 1934.

A la matinada del 5 d'octubre de 1934, fidels a una convocatòria de vaga general que va fracassar a la resta d'Espanya, els miners d'Astúries es van alçar contra les autoritats i van prendre el control de casernes de la Guàrdia Civil i ajuntaments. El govern de la República va sufocar la revolta amb la màxima duresa, però van tardar dues setmanes a derrotar la “comuna asturiana”. El balanç es resumeix en unes xifres tràgiques: hi va haver prop de 1.500 morts, moltíssims ferits i més de 30.000 presoners que van patir les conseqüències de la repressió.

A Oviedo es torturava en totes les presons i casernes, però el lloc més sinistre era l'antic convent de les monges Adoratrices, sota el comandament del capità de la Guàrdia Civil Nil Tello, que actuava amb l'ajuda de l'agent de vigilància Blázquez, un sergent de cornetes –de nom Manzano–, i un xofer anomenat Abelardo Gómez, que “quan estava cansat de pegar i en plena embriaguesa de sang, arribava a mossegar la cara i el cos dels torturats”. Els turments es realitzaven d'acord amb una espècie de mètode a partir de tres sistemes que variaven segons les fantasies dels autors i segons la resistència física o moral dels torturats. Hi havia, en primer lloc, el trimotor, que consistia a lligar per darrere els braços del pres i penjar-lo del sostre; en molts casos els col·locaven pesos als peus i al coll i els balancejaven. En segon lloc, hi havia el bany maria, que no era res més que despullar el detingut i mantenir-lo diverses hores en un bany d'aigua gelada fins que, abatut pel fred, el treien i li clavaven una pallissa, però també hi havia una altra possibilitat: de sobte, el col·locaven en un recipient amb aigua gairebé bullint. I hi havia, en tercer lloc, el passadís del riure: les víctimes passaven entre dues files de militars, que deixaven caure sobre ells els fusells o els fuetejaven amb un flagell.

Són algunes de les dades que proporciona amargament Narcís Molins i Fàbrega (Beudà, 1901, o 1906, o 1910 – Cuatla, Mèxic, 1964), un periodista català que, com Manuel Chaves Nogales, José Fernández Díaz i Josep Pla –encara que aquest no sembla que sortís gaire de l'hotel–, també va ser allà per descriure la “revolució social a la manera russa” que va poder triomfar a la regió gràcies al front únic de l'Aliança Obrera. El resultat del seu viatge a la zona de conflicte va ser una joia oblidada de la crònica periodística, UHP. La revolució proletària d'Astúries, publicada el 1935 per l'editorial Atena, un llibre que va tenir tant èxit que es va esgotar en pocs mesos: en aquella època tot el que es relacionava a l'octubre asturià es llegia amb passió a Catalunya perquè es tenia el sentiment de no haver estat, amb l'alçament de Lluís Companys contra la República, a l'altura de la gesta dels treballadors asturians.

La versió original no ha estat reeditada mai i, amb sort, es pot trobar encara en alguna llibreria d'ocasió la traducció castellana que va publicar en 1977 Ediciones Júcar amb pròleg de Wilalbaldo Solano. Si algú s'atreveix a recórrer el seu extens catàleg d'ultratges i ignomínia, podrà descobrir un prodigi d'intensitat narrativa, un document estremidor i cru de la violència institucionalitzada, l'abast de la perillositat del pensament ingenu i la moral d'un escriptor autodidacte que explica amb mà mestra el que escolta, sent i ensuma, el dolor d'una societat trencada, la ira desencadenada, la intuïció de l'enquistament d'una crisi: Jordi Amat tenia raó quan en el pròleg a Tres periodistas en la revolución de Astúrias (Libros del Asteroide, 2014) afirmava: “Aquesta és la funció literària, avui, del millor periodisme d'ahir. Rebre l'impacte d'un bumerang imprevist. Fer-nos reviure com a contemporanis fets transcendents del passat”.

La mateixa lírica de la violència es trobarà en els textos mínims, d'una càrrega emocional de potència gairebé religiosa, que il·lustren verbalment els dibuixos que el pintor Josep Bartolí va fer per a Campos de concentración (1939-194...), i cal suposar que el tercer llibre que va publicar Narcís Molins i Fàbrega, El códice mendozino y la economía de Tenochtitlán (1956), quan ja residia en l'exili mexicà i s'havia llicenciat en Antropologia, deu mantenir una part de la seva irreductible passió marxista. Bona notícia per als editors del futur –cal ser optimistes–: sembla que existeixen unes memòries inèdites titulades Quan 3 més tres fan 4.

Ponç Puigdevall és escriptor i crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >