L’enèsima mutació de Convergència

Dijous que ve els militants de Junts per Catalunya, la nova formació —encara que mantingui el nom d’una altra d’anterior— liderada pel tàndem Carles Puigdemont-Jordi Sànchez, coneixeran l’esborrany de la ponència política que s’aprovarà el 4 d’octubre. El text esbossarà la vocació del partit més enllà de l’hiperlideratge de l’expresident, escapat de la justícia. Però Junts és, a més, l’últim intent d’organitzar l’espai deixat per l’extinta Convergència Democrática de Catalunya (CDC), l’enèsima mutació d’un gen que lluita per mantenir l’hegemonia política en aquest territori.

La idea del “gen convergent” va ser encunyada fa anys per la premsa catalana per explicar els canvis dins d’aquest espai, que li han permès mantenir elevades cotes de poder. La màxima expressió d’aquesta hegemonia van ser els anys daurats del pujolisme a la Generalitat i a Madrid, basada a pactar a tort i a dret a canvi de traspassos i arranjaments econòmics.

“El gen convergent és perfectament capaç de destruir el seu propi partit per sobreviure”, va assegurar el 2017 el periodista Enric Juliana. I Junts per Catalunya és aquest últim intent per donar l’impuls final a l’envit contra l’Estat, encara implosionant les seves arrels. Arriba després de transformacions successives de la marca original —CDC—, primer com a resposta forçada a les causes per corrupció i després com a resultat de les lluites intestines derivades del procés independentista.

El successor de Pujol. La mutació estava en marxa en obrir-se el meló successori de CDC l’any 2000, quan el patriarca, Jordi Pujol, va decidir cedir el seu lloc i va apuntar Artur Mas. Sobreviuria el projecte sense el responsable de sis victòries consecutives? El Govern tripartit de PSC, ERC i ICV (2003-2010) va ser una travessia al desert per a Artur Mas, però li va servir per fer evolucionar el partit d’ordre del seu padrí i avançar a una formació amb una política econòmica homologable a la del PP, líder en les receptes de l’austeritat.

El setge de la justícia. Els escàndols de corrupció que ja estaven en l’aire el 2005 (quan socialista Pasqual Maragall va etzibar a Mas el seu cèlebre “Tenen un problema, i es diu 3%”) i els de la família Pujol van acabar per donar l’estocada a CDC. La confessió de Pujol va ser demolidora. Encara més els indicis de corrupció del cas Palau, que el 2015 ja eren clars i van acabar en condemna: el partit va cobrar 6,6 milions en comissions il·legals a canvi de l’adjudicació d’obra pública. L’equilibri entre posar en relleu el llegat dels dirigents històrics i allunyar-se de la pudor de la corrupció està de fons en totes les mutacions posteriors de Convergència.

Les fractures del procés. Trencada la federació de CiU a causa del procés —Unió no va voler acompanyar CDC en la deriva separatista—, van arribar les eleccions autonòmiques del 2016. Convergència va tornar a quedar amagada, aquesta vegada en la fórmula de Junts pel Sí (al costat d’ERC), amb què gran part de l’independentisme va intentar fer el salt definitiu però que va quedar lluny del 50% dels vots. Mas, forçat per la CUP, va cedir la presidència de la Generalitat al llavors desconegut alcalde de Girona, Carles Puigdemont.

Neix el PDeCAT. En plena carrera accelerada del procés, que culminaria amb la fallida declaració d’independència del 2017, Puigdemont va impulsar la creació del Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT). Però un terç dels militants de CDC que van participar en la consulta de maig del 2016 va refusar enterrar l’antiga formació. Les diferents famílies del partit van acabar enfrontades, i la designació de Marta Pascal com a coordinadora va crear una fractura amb els més propers a l’independentisme que se saldaria amb una altra nova marca: la fundació del primer Junts per Catalunya.

El PDeCAT, teòricament l’hereu directe de CDC, no s’ha presentat mai a unes eleccions amb les seves pròpies sigles. En les eleccions del 2017, després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, Pascal va cedir davant de Puigdemont per elaborar aquesta llista anomenada Junts per Catalunya, una fórmula oberta, plena d’independents i amb poc pes de neoconvergents. Una coalició que va acabar sotmesa als designis de l’expresident, escapat a finals d’octubre del 2017 a Waterloo (Bèlgica) per no ser jutjat.

Un partit per a l’expresident pròfug. Puigdemont i Pascal van acabar enfrontats i l’expresident pròfug fins i tot va crear una altra formació, la Crida, per forçar una fusió. L’ara eurodiputat va aconseguir defenestrar Pascal el 2018 i res no impedia per fi alinear a la formació amb les seves idees. Però no va ser així. Puigdemont volia una confluència total però ha trobat una direcció combativa que insisteix a defensar el llegat convergent. Artur Mas guarda un silenci sepulcral. Alguns dels polítics presos per sedició i malversació, històrics de CDC, donen suport a Puigdemont, que va ser ungit president de la nova Junts per Catalunya la setmana passada, amb un 99% dels vots. És l’enèsima mutació, i l’últim CIS català ja mostra una remuntada i un empat tècnic amb ERC per a unes eleccions autonòmiques encara sense convocar.