Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No tot és esquerra

És habitual que polítics i formacions clarament conservadores es defineixin de centredreta, interposant-hi aquest vernís que tot ho difumina, el “centre”

Aragonès (d'esquerres) i Torra (de centredreta) fitxen per la mateixa coalició.
Aragonès (d'esquerres) i Torra (de centredreta) fitxen per la mateixa coalició.

La utilització pública dels conceptes polítics és cosa freqüentment grapejada, vituperada, estirada com un xiclet i deformada com la plastilina, segons interessos i circumstàncies heterogenis. I està també, per descomptat, condicionada per la història de cada societat. Al nostre país (i que cadascú empleni aquest “nostre país” com li sembli millor), el concepte “dreta” comporta una càrrega negativa des de fa temps. A veure, que hàgim patit 40 anys d'una dictadura liberticida de dretes, que va néixer a conseqüència d'un cop d'Estat contra un govern d'esquerres i una guerra civil ideològica, ha contribuït força a aquesta connotació. És habitual que polítics i formacions clarament conservadores es defineixin de centredreta, interposant-hi aquest vernís que tot ho difumina, el “centre”.

A Catalunya, on la dreta —o el centredreta— ha estat dominant durant anys, assistim avui a un “més difícil encara”. Per motius diversos, com ara la competència per l'hegemonia o la demoscòpia o, fins i tot, la necessitat d'allunyar-se del llast de la corrupció, s'han multiplicat els que s'autodefineixen com a esquerrans, així, sense matisos. Tenim una esquerra més àmplia que l'esquena de l'emèrit.

La ‘next generation’ de JxCat rebutja rotundament la definició de dreta o de centredreta. La superficialitat del debat públic ajuda a no haver de donar gaires explicacions

És el que està passant, especialment, amb l'última formació creada a l'entorn de Carles Puigdemont, filla d'aquest ampli espai que es va anomenar pujolisme. La next generation de Junts per Catalunya rebutja obertament la definició de dreta o de centredreta. Però difícilment cap dels seus representants arriba a concretar en què basa aquest esquerranisme sobrevingut: la superficialitat del debat públic ajuda a no haver de donar gaires explicacions. No obstant això, sí que hi ha alguns teòrics que busquen redefinir la idea d'esquerra, intentant encaixar en el concepte elements alternatius als que li corresponen. Al meu parer, aquestes teories contribueixen a desenfocar les diferències i a confondre els objectius.

Concretant: pensem en algú que es mostra com un defensor dels drets civils, el de manifestació o el de reunió, per exemple; o un banderer de la separació de poders o fins i tot un subscriptor fil per randa de la Declaració universal dels drets humans de les Nacions Unides. Tot això el converteix en un demòcrata, cosa que està molt bé, però no en una persona d'esquerres. Serà, sens dubte, un seguidor de l'ideal democràtic, és a dir, convençut dels principis que informen els règims democràtics. Però això no és el que defineix l'esquerra.

L'esquerra, encara avui, es conforma en el pla de l'estructura social, se'n pot dir societat de classes o amb una altra fórmula més innovadora. La ideologia esquerrana, per essència, pretén reduir les diferències socials (utòpicament, suprimir-les) i confia en la capacitat del poder públic per liderar aquest procés. La intervenció per limitar la bretxa social es tradueix en una política econòmica o fiscal, per descomptat, però també en la sanitat, l'educació, l'habitatge o l'atenció social. Per tant, si defenses els valors cívics de llibertat, participació, equilibri de poders, i consideres que una protesta sanitària és un assumpte menor, ets un liberaldemòcrata molt digne, però no ets d'esquerres. Són plans diferents. De la mateixa manera que existeix una esquerra no democràtica: el segle XX ens n'ha donat alguns exemples.

Aquestes confusions terminològiques neixen d’una visió pejorativa de la paraula ‘dreta’ (no tant del seu exercici pràctic)

A Catalunya, a més, els anys del procés han donat protagonisme extrem a un altre element que ha contribuït a la barreja de nivells ideològics, identificant de manera implícita en el discurs públic l'independentisme amb l'esquerra: tampoc hi existeix una relació directa. La història ens dona mostres de projectes esquerrans —és a dir, que pretenen la reducció de les diferències socials— que es basaven en un Estat central fort (el jacobinisme de la Revolució Francesa, origen de la divisió dreta-esquerra, sense anar més lluny: les revoltes regionals contra el poder central defensaven majoritàriament l'Ancien Régime). Al contrari, el carlisme va ser una ideologia defensora alhora dels furs regionals i d'una monarquia absoluta catòlica i tradicional.

Tornant al principi, aquestes confusions terminològiques neixen d'una visió pejorativa de la paraula dreta (no tant del seu exercici pràctic). Per les raons que siguin, alguns polítics i teòrics prefereixen alterar els significats de les paraules en lloc de dignificar-les. Si algú creu que la força del mercat i la iniciativa privada generen un equilibri social que permet que cadascú, des del lloc que ocupa en la piràmide, desenvolupi la seva vida adequadament, que ho defensi sense amagar-se darrere d'una denominació que no li correspon: és millor un outing de dreta liberal que un esborrall confús d'idees.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >