Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Robinson Crusoe, un confinat feliç

Una nova traducció al català més ajustada a l’estil de Defoe recupera una novel·la que el coronavirus dota de renovada vigència

Il·lustració antiga de Robinson Crusoe, de l'editorial Bruguera.
Il·lustració antiga de Robinson Crusoe, de l'editorial Bruguera.

“Estic abandonat en una illa deserta de mala mort, sense cap esperança de salvació / Però soc viu, i no pas ofegat en el mar com tots els meus companys de viatge (…) No tinc ningú per parlar-hi, ningú que em pugui oferir consol / Però prodigiosament Déu va col·locar el vaixell prou a la vora perquè en pogués treure tot un bé de déu de coses bàsiques…”. Són dos punts de la llista de pros i contres que sobre la seva terrible situació fa Robinson Crusoe, en un dels més famosos passatges de l'obra homònima que el 1719 va publicar Daniel Defoe, la primera novel·la anglesa moderna pel seu pioner realisme i aquest punt falsament autobiogràfic. Robinson era un fidel reflex de la intel·ligència pragmàtica del seu creador, que, llavors amb 59 anys, en va fer un esbós a l'editor, William Taylor, abans d'escriure res, per si no li interessava. El seu olfacte mercantil (de jove s'havia dedicat al comerç) el va portar a basar-se en el coetani episodi real d'Alexander Selkirk, abandonat quatre anys i mig a l'illa Juan Fernández, davan de la costa xilena. Un succés d'impacte en l'època.

La funcionalitat de Defoe (autor d'entre 500 i 700 obres, periodista també, mitja Anglaterra perseguint-lo perquè els devia diners) es va traduir en detalls com posar a Crusoe el cognom d'un excompany d'escola o buscar un estil simple que tingués impacte en una classe mitjana tant pel fons del que deia (fe en les pròpies forces, sentit comú, un Déu que socorre, laboriositat…) com per la forma. “És molt senzill, no hi ha cap artifici literari, no hi ha voluntat estètica, tot és molt neutral, col·loquial”, el defineix Esther Tallada, que, 28 anys després de l'última traducció al català, ha traslladat de nou el clàssic per a la Bernat Metge Universal (Alpha).

La versió de la reconeguda traductora (el seu Llum d’agost de Faulkner va ser premi Serra d’Or el 2018) és tan feliç com l'oportunitat de recuperar la història d'un home sol en una illa en aquests temps de confinament i separació pel coronavirus. Però molt més valenta, encara, que algunes de les decisions del protagonista. Perquè hi havia en català dues immenses versions que semblava que feien l'obra intocable per a una nova translació a la llengua de Pompeu Fabra. La primera, del príncep dels poetes Josep Carner (Llibreria Catalònia, 1925); després, una altra del no menys prestigiós Joan Fontcuberta (Barcanova, 1992). “Són dos grans precedents i els admiro com a traductors, però hi ha frases de Carner que ja no entenc”, assegura Tallada. “En la seva versió va desaparèixer del tot el col·loquial, és un estil molt més elevat que el de l'obra en si i això perquè el propòsit de la seva traducció és establir un model literari, la seva prioritat era difondre un model de llengua en el marc de la política noucentista, per això exagera l'experimentació estètica i li dona un to arcaitzant que a l'obra no hi és”.

La traductora n'ha acumulat un bon nombre d'exemples, com quan el pare de Crusoe es refereix a “la part mecànica de la humanitat”. Ho aclareix: “És una referència a la classe baixa, a la classe social que treballa en tot allò manual, la classe treballadora, diguem-ne”. Tallada va comprovar que Fontcuberta també recuperava aquesta expressió, així com molts àdhucs, que no responen al registre de Defoe. “És evident que va treballar amb la versió de Carner, així que va mantenir bona part dels vicis noucentistes”, conclou. Una altra intervenció notable de la nova versió és l'acurada solució que ha trobat per a mesures, distàncies i termes marins, que va portar Tallada a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, on es va reunir amb un capità de vaixell jubilat i amb un aficionat a la mar que fa set anys que confecciona un diccionari nàutic. Entre tot plegat, una feina d'un any de traducció de la novel·la i quatre proves de correcció.

L'assoliment més significatiu i realista potser és, no obstant això, el que es refereix a la parla d'en Divendres, el serf negre de Crusoe, a qui Tallada dona veu amb un ús vacil·lant dels pronoms febles i reflexius, errors de concordança entre gènere i nombre i, sobretot, li fa utilitzar els verbs en tercera persona del singular. “És com una persona aprèn a parlar una llengua: no aprèn a conjugar; tinc un nebot que és ara, amb tres anys, quan incorpora el jo i el tu; al mateix original de Defoe, en Divendres fa malament el plural d'home, dient mans, i Crusoe se'n riu; jo he fet el mateix”.

Més arriscada és l'opció lingüística per la qual el nàufrag es dirigeix a en Divendres com a “macip”, elecció de Tallada que es podria llegir com a políticament correcta avui en temps de Black Lives Matter, i més quan “amo” és la primera paraula que li ensenya Crusoe. “El llibre és un document d'una època de fa 300 anys, tocar res en aquesta línia seria injustificable, pervertir el seu esperit”, assegura. En aquesta línia, defensa la seva elecció: “Crusoe tracta des del primer moment amb respecte en Divendres, que resulta un aprenent magnífic; és cert que li ensenya això d'amo, però li diu sempre my man, amb el possessiu, però mai servent ni criat; jo hi podria haver posat criat, però em va semblar que macip tenia fins i tot regust exòtic i les seves definicions com a jove al servei d'un altre i aprenent m'interessaven; no he volgut maquillar res”, insisteix.

Fora de dubte està la vigència de la lectura de Robinson Crusoe, potser avui d'una trista i absoluta actualitat. “Robinson és feliç amb el que té, sap conformar-s'hi i això xoca amb la nostra societat, que no en té mai prou, som massa àvids i això ens fa uns insatisfets eterns”, extreu Tallada. “Robinson ho ha perdut tot i, a partir del que pot salvar, intenta construir-se una vida plena en una illa deserta. Nosaltres, aquests últims mesos, hem deixat de banda coses bàsiques, com la llibertat de moviments, contactes físics, trobades amb els qui estimem, en honor de la supervivència. Ben aviat ens preguntarem què és la vida plena per a nosaltres, a què estem disposats a renunciar i a què no, i en això Robinson Crusoe sempre ens acompanyarà”, exposa Raül Garrigasait, director de la col·lecció i president de La Casa dels Clàssics que l'acull. En qualsevol cas, “Qui no ha estat alguna vegada perdut en una illa deserta? Una illa de l'ànima, una solitud interior”, s'interroga l'escriptor Albert Sánchez Piñol en el pròleg d'aquesta edició d'una novel·la que és tant relat d'aventures com carta de navegació espiritual. El pragmatisme de Defoe.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >