Selecciona Edició
Connecta’t
FUTBOL OPINIÓ i

El que Messi no ha aconseguit

Aquesta Champions del coronavirus pot ser per al 10 el que el Nàpols, o potser més exactament l’Argentina del 1986, van ser per a Maradona

Leo Messi, durant l'entrenament del Barça previ al viatge a Lisboa.
Leo Messi, durant l'entrenament del Barça previ al viatge a Lisboa.

En l'etern debat sobre qui és millor, Messi o Maradona, no hi ha argument estadístic que no coroni la Pulga. La seva llista de triomfs, tant individuals com d'equip, li dona un avantatge estratosfèric. No obstant això, l'estadística no ho és tot i els crítics del despectivament anomenat “pit fred” sempre tenen a mà una dada que consideren essencial per coronar el Pelusa com a número u de la història del futbol: el triomf de l'Argentina al Mundial del 1986.

I, no obstant això, malgrat tota la seva èpica, és un argument que no resisteix una anàlisi una mica distanciada: la llista de jugadors modestos que han estat campions del món seria llarguíssima i molt avorrida (Arbeloa podria ser un bon començament si comencem per la A) i la de genis del futbol que no han guanyat cap Mundial podria incloure mites com Alfredo di Stéfano, Johan Cruyff, George Best o Cristiano Ronaldo, per citar-ne només uns quants.

El que realment sí que ha aconseguit Maradona, però no Messi, és arrossegar al triomf un equip sorgit del no-res, o gairebé. Que l'Argentina guanyés amb Maradona el 1986 no va ser una sorpresa sense límits, però, deixant a banda els enciclopedistes del futbol (aquests que ens bombardegen amb dades mentre narren partits per televisió com si estiguessin fent ràdio), qui recorda algun dels companys de Maradona a Mèxic 86, més enllà de Jorge Valdano o el seu homònim Burruchaga?

Però l'èxit més meritori de Maradona ni tan sols va ser aquest: va ser el miracle de guanyar per al Nàpols dels anys vuitanta dues Lligues, una Copa d'Itàlia i la Copa de la UEFA, a més d'un d'aquests trofeus menors que comencen amb l'enganyosa paraula súper, la Supercopa d'Itàlia.

Leo Messi, que ha fet moltíssimes més coses durant la seva carrera —d'un nivell, consistència i longevitat colossals—, no ha aconseguit mai el miracle de transformar la ferralla en trofeu. Perquè quan el Barça ha tingut grans equips acompanyant-lo, gairebé sempre ha acabat arrasant. Ha guanyat 10 de les 16 Lligues que ha disputat, algunes amb avantatges escandalosos: 15 punts, 14 punts dues vegades, 11 punts. Ha guanyat quatre Champions (incloent-hi la memorable final de Wembley en la qual va esclafar el Manchester United). Sense sumar-hi Mundialets, supertrofejos o guardons individuals.

Però quan el Barça no ha arrasat, quan ha hagut de lluitar cos a cos, hi ha hagut més derrotes que no pas victòries, des de la Lliga que va perdre per diferència de gols amb el Madrid l'any del Tamudazo (2007) fins a la que es va deixar a casa l'últim dia amb l'Atlètic al Camp Nou (2014) o la que va acabar perdent en el frec a frec amb el Madrid de Mourinho el 2016 malgrat una gloriosa victòria al Bernabéu en l'últim minut (2-3). Per no parlar dels desencisos de Roma, de Liverpool o fins i tot de París, malgrat la pírrica remuntada del 6-1.

No estic entrant en el debat patètic de si Messi és el que és gràcies al Barça (ni a la igualment patètica contraposició que el Barça dels últims 15 anys no hauria estat res sense Messi, com si fossin dos rocs sense cap valor que quan s'ajunten es transformen en un diamant per art de màgia). Vull dir que aquesta Champions del coronavirus pot ser per a Messi el que el Nàpols, o potser més exactament l'Argentina del 1986, va ser per a Maradona.

El Barça, el triomf del qual es cotitza 8 a 1, no compta en les apostes, que lideren el City (2 a 1) i el Bayern (3 a 1). Fins i tot el PSG (5 a 1) està per davant i l'Atlètic ben a prop (8,5 a 1). El Barça hi arriba derrotat a la Lliga, sense moral, no se sap si amb entrenador, amb un equip envellit, amb un vestidor dividit i deïficat, amb el president a la picota. És l'ocasió perfecta perquè Leo Messi s'inventi un campió del (gairebé) no-res i destrossi un dels dos mites als quals s'aferren els qui prefereixen veure assegut al tron del futbol mundial el cabdill Maradona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >