Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Acció 90

L’exposició del Macba es proposa mostrar “una història provisional de l’Acció dels noranta”, un tema summament atractiu per inexplorat en el context museístic espanyol

Una actuació de Xavier Theros y Rafael Metlikovez, Accidents polipoètics'.
Una actuació de Xavier Theros y Rafael Metlikovez, Accidents polipoètics'.

El 1995, a petició de Josep Ramoneda, vaig convidar Allan Kaprow a realitzar una acció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Kaprow (1927-2006) està considerat unànimement el creador del happening i per a Barcelona va idear Clean, en què dos performers netejaven el pati, que ja estava impol·lut, del Centre, mentre dos més netejaven paral·lelament el Hall, tots connectats mitjançant walkie-talkies. A la taula rodona final, que va congregar l’artista i els seus participants –la majoria estudiants d’art voluntaris–, aquests últims van comentar el que havia constituït per a ells aquesta experiència. Recordo que un va dir que havia estat el més important de la seva vida; un altre s’havia adonat de com era d’esgotador fregar i que aquesta tasca gairebé sempre la feien les dones, mentre que un altre es preguntava sobre la naturalesa de l’art, si allò ho era o no. Entre altres coses, Kaprow va dir que “netejar és només desplaçar la brutícia d’una banda a l'altra” i també va afegir: “He après molt de les vostres històries; potser hi ha alguna cosa de zen: l’expressió personal”.

El drama de les accions és que són efímeres i, per tant, sense documentació no existeixen i pràcticament no tenen mercat

En el món de l’art contemporani, les accions són obres en les quals el cos de l’artista és subjecte i objecte alhora. Més senzilles que els happenings, poden ser des de comportaments o gestos de la vida quotidiana fins a una imbricació amb música, textos, objectes o imatges filmades, tot plegat el desig d’ampliar la percepció de l’espectador i de suscitar tota mena d’emocions i reaccions.

L’exposició del Macba, oberta fins al 7 de febrer del 2021, es proposa mostrar “una història provisional de l’Acció dels noranta”, un tema summament atractiu per inexplorat en el context museístic espanyol. Per això és tan important que s’editi una publicació que reculli tot el que s’hi mostra (i tot el que s’hi “actuï” d’aquí al febrer) si és possible amb assajos especialitzats sobre el tema, ja que si no és així tot aquest esforç es perdria. I es perdria doblement perquè el drama de les accions és que són efímeres i, per tant, sense documentació no existeixen i pràcticament no hi ha mercat per a aquesta mena d'obres.

En realitat els performers dels anys noranta a Espanya van ser molts, treballant de vegades en xarxes autogestionades, utilitzant espais alternatius i qüestionant la noció d'art i de mercat. Però això mateix ho havien fet els seus predecessors dels anys setanta, presents també a l’exposició: s’hi poden veure obres de Jordi Benito, d’Esther Ferrer (el seu Homenatge a Mallarmé, ella dempeus amb un enorme dau al cap), d’Isidoro Valcárcel Medina, Àngels Ribé, Carles Santos, Carles Hac Mor, Juan Hidalgo i Nacho Criado. Una sala reconstrueix l’exposició Acció directa, organitzada per Joan Casellas el 1996 a partir del seu immens Arxiu Aire, que documentava, des del 1992, totes les accions realitzades per aquests artistes al nostre país. Aquest arxiu, fonamental per a l’estudi d’aquest tema en aquest període històric, hauria d'acabar, per cert, en una institució pública.

L'Arxiu Aire, de Joan Casellas, és fonamental i hauria d'acabar en una institució pública

Algunes accions exploren la resistència física del cos, o “experiències límit”. Així, el Muskeletron de Marcel·lí Antúnez, amb elements robòtics i la possibilitat que l’espectador actuï (fins i tot agressivament) sobre el seu cos, o bé l’obra I was ready to jump, de Tere Recarens, on proposava llançar-se al buit des de la cornisa del PS1 de Nova York i de qui també veiem La gallineta cega, un autoretrat amb una bena als ulls, un marc amb nanses i rodes en què el visitant està convidat a passejar, a riure, a abraçar… D’altres tracten amb l’atzar i un cert humor de l’absurd, com la peça d’Óscar Abril Ascaso, composta mentalment per a algú que no sàpiga tocar el piano. L’humor va ser un ingredient fonamental en el grup Los Rinos, format per Marcel·lí Antúnez, Sergio Caballero i Pau Nubiola, de qui contemplem el seu Vestit d’os, unes costelles reals cosides al dors de les seves jaquestes i un vídeo divertidíssim en què parodien una Pietà, canten i ballen. En el límit d’allò parateatral podem apreciar el treball precursor d’Albert Vidal i el del duo Accidents Polipoètics amb una magnífica obra, Van a por nosotros (“Bébete el jarabe, cásate con ella, cósete la manga…”), que jo vaig voler programar en la inauguració d’un ARCO a l’estand de la Comunitat de Madrid. Davant la possibilitat que la Reina Sofia s’aturés a l’estand van decidir no fer-ho, una llàstima perquè crec que no hauria passat res, potser hauria somrigut lleugerament.

L’exposició, amb abundantíssima documentació (i amb algun error important) finalitza amb una esplèndida obra de José Antonio Sarmiento: 180 ràdios que sintonitzen totes les emissores de la ciutat fins al seu emmudiment total.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >