Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sospirs de bilateralitat

Fa mesos, i amb més afany des de la seva absència en la conferència de presidents, que Quim Torra clama per una reunió bilateral amb Pedro Sánchez, però no té forma de concretar-la

Jordi Pujol, el passat febrer en la presentació del llibre d'Artur Mas.
Jordi Pujol, el passat febrer en la presentació del llibre d'Artur Mas.

Clinc-clinc, clinc-clinc. Nit del diumenge 4 de febrer de 1980, Palau de la Generalitat. Josep Tarradellas presideix el sopar de rebuda a Jesús Sancho Rof. El ministre d’Obres Públiques i Urbanisme visita Catalunya per primera vegada després de deu mesos en el càrrec. El president està molest per la demora, per les migrades inversions i per l’absència de política respecte al transvasament d’aigua de l’Ebre al camp de Tarragona. La visita, ha expressat, promet ser “interessant al mateix temps que preocupant”.

En el sopar els acompanyen el conseller de el ram, Lluís Armet, i mitja dotzena d’alts càrrecs de les dues administracions. Clinc-clinc, clinc-clinc. Com que l’amfitrió no parla, els comensals romanen muts. Concert de forquilles i ganivets amb la porcellana. Primer plat. Clinc-clinc. Segon plat. Clinc-clinc. Acabades les postres, Tarradellas s’aixeca. La seva figura, metre vuitanta llarg, es projecta sobre el seu convidat. “Benvingut a Catalunya, senyor ministre” i, teatral, se’n va.

Pujol va tractar sempre de situar Catalunya com una mena de primus inter pares respecte als altres territoris

Armet, quaranta anys després, encara es veu rebent a l’aeroport del Prat —com era preceptiu en el govern Tarradellas— el ministre, anticipant l’enuig del president. Durant el sopar, recorda, “la violència del silenci era brutal”. L’episodi, que no mera anècdota, formava part de la modulació de la relació bilateral que l’aleshores mandatari català s’esforçava a mantenir amb el govern d’Espanya. El moment era complex. Adolfo Suárez es feia el ronsa amb el traspàs de competències preestatutaries a les portes de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.

Entre 1977 i 1980, no sense dificultats, els governs català i espanyol van mantenir una relació bilateral, de tu a tu, sota la concepció tarradellista que la Generalitat era Estat, l’Estat a Catalunya, i que, encara que no tingués les competències transferides, se l’havia d’informar, consultar i escoltar, i que sota cap premissa el seu president i govern havien de quedar al marge de la presa de decisions de tot allò que estigués sota el seu mantell.

Amb el triomf de Jordi Pujol i durant les més de dues dècades que va liderar Catalunya, aquesta idea va canviar. La Generalitat va deixar de concebre’s com a part de l’Estat per situar-s’hi sovint enfront. L’arquitectura d’Espanya també es tancava. Catalunya deixava de veure’s com la promotora de l’autonomisme per ser una autonomia més. No obstant això, Pujol va tractar sempre —per camins completament diferents als de Tarradellas— de situar Catalunya com una mena de primus inter pares respecte als altres territoris. De vegades amb cert èxit pel que fa a obtenció de competències i inversions, en altres ocasions com a mera representació per projectar i mantenir l’anomenat “fet diferencial”.

Quan la proposta es reitera en excés, la imatge s’inverteix i allò que s’evidencia és que la veu demandant no es fa escoltar

La bilateralitat del primer model va funcionar gràcies a l’autorictas de l’ancià president, la del segon en gran mesura a causa de l’hàbil grup parlamentari de Convergència i Unió —i a la necessitat d’aquest— a les Corts. Sense una cosa o altra, mantenir una relació de tu a tu en el marc autonòmic estatal no és possible.En aquesta situació es troba avui precisament el govern de la Generalitat. Fa mesos, i amb més afany des de la seva absència en la conferència de presidents de San Millán de la Cogolla, que el president Quim Torra clama per una reunió bilateral amb Pedro Sánchez, però no té forma de concretar-la. Quan el lehendakari aconsegueix certes prerrogatives per a Euskadi ho fa perquè parteix del factor diferenciador del concert basc, sí, però també perquè té un equip de cuiners que li preparen els plats —per exemple Pedro Azpiazu, diputat a Corts 2000-2016, ara conseller d’Hisenda i Economia i negociador de l’objectiu de dèficit que va obrir la porta del monestir de Yuso a Íñigo Urkullu.

Per bilaterals que siguin les relacions intergovernamentals, fins i tot quan són en clau federal, l’executiu central sol tenir més eines per implementar els seus designis. Precisament per això en aquestes circumstàncies cal saber on trepitjar. Les dues primeres ocasions en què hom demana una reunió de tu a tu i no li concedeixen pot aconseguir certa empatia (com són els de Madrid!). No obstant això, quan la proposta es reitera en excés, la imatge s’inverteix i allò que s’evidencia és que la veu demandant no es fa escoltar, que no hi ha grup, ni autorictas. I llavors a la ciutadania, fins i tot la de les pròpies files, l’agombola una enorme sensació de desemparament. Clinc-clinc. Sospirs (de Catalunya).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >