Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Monarquia, Convergència i corrupció

La mateixa setmana en què un ple extraordinari del Parlament escruta la partida de Joan Carles I, la Generalitat no veu oportú actuar com a acusació particular en el ‘cas 3%’

Quim Torra, en el ple del Parlament d'aquest divendres.
Quim Torra, en el ple del Parlament d'aquest divendres.

Nits temàtiques a TV3, plens monogràfics del Parlament... la corrupció a l’Espanya borbònica és motiu de reflexió, crítica i anàlisi allà on l’independentisme és majoritari. N'hi ha per a això i per a molt més. La sortida del rei emèrit, els regals generosos de la despòtica monarquia haiximita, les amistats perilloses o els comptes a Suïssa amb destinació a paradís fiscal donen per a una sèrie o per a un curtmetratge, depèn de si els guionistes són del Govern català o del central. Per a alguns és una prova més del corrupte Règim del 78, una mostra que la democràcia espanyola necessita una esmena a la totalitat. Però, des de sempre, sucumbir a les temptacions de la corrupció és un pecat reservat a aquells que han gestionat el poder d’una o una altra manera. La virtut dels sistemes democràtics consisteix, sobre el paper, a portar davant dels tribunals els qui trenquen les lleis, ja siguin del rei o del seu porquer.

ERCa ha sol·licitat sense èxit que el Govern recuperi fins a l’últim euro d’aquestes comissions en obra pública

El cas és que, en aquesta setmana convulsa, enlluernats pel protagonisme gens menor de Joan Carles I, Junts per Catalunya ha trobat oportú que el Parlament es reuneixi per abordar la situació de la Monarquia espanyola, però no ha vist prudent que la Generalitat es personi en la causa del ‘cas 3%’, que afecta la corrupció sistèmica de Convergència. Esquerra Republicana havia sol·licitat sense èxit que el Govern provi de recuperar fins a l’últim euro d’aquestes comissions en obra pública que suposadament van dopar els mecanismes de CDC i probablement, de retruc, van beneficiar-ne els hereus. Segons el jutge, hi ha 227 milions d’euros i 31 obres públiques sota sospita d’adjudicació irregular entre el 2009 i el 2015, amb les corresponents donacions posteriors de les empreses al partit. Un total de 32 persones s’asseuran al banc dels acusats per delictes de corrupció: empresaris, càrrecs públics de les administracions d’Artur Mas i quatre exresponsables de CDC. Les obres esquitxades per la sospita estan repartides per tot Catalunya: des de la plaça de les Glòries Catalanes a Barcelona –durant el mandat de Xavier Trias– fins a un ambulatori a Mataró, passant per l’estació ferroviària de l’AVE a Girona. Els tresorers de CDC Daniel Osàcar –condemnat pel cas Palau– i el seu successor Andreu Viloca venien suposadament influències en les adjudicacions sota la presumpta direcció i centralització de Germà Gordó, que successivament va ser gerent del partit, secretari del Govern d’Artur Mas i conseller de Justícia. Francesc Sánchez, excap jurídic de CDC i home que havia de deixar impol·lut el nom del PDeCAT després de l’herència de Covergència, també està imputat.

Artur Mas –ha explicat Jesús García en aquest diari– de moment se salva de l’incendi. Les bales volen sobre el cap de l’expresident des del ‘cas Palau’: 6,6 milions en comissions a CDC. Però Osàcar, aleshores tresorer del partit, no el va acusar. Tanmateix, quan la policia va efectuar el registre al Palau de la Música, era Mas qui trucava insistentment al telèfon mòbil del condemnat Félix Millet. Ara un testimoni protegit del cas 3% es refereix a una presumpta reunió al despatx de Mas amb Germà Gordó. En aquells temps era freqüent que al visitant que abordava “temes delicats” se li requerís amablement que deixés el telèfon mòbil a l’entrada a les dependències presidencials de la Generalitat.

A hores d’ara és ridícul fer filigranes per no airejar la xacra de la corrupció i els seus beneficiaris

I és que a l'independentisme hiperventilat postconvergent tampoc cessa de perseguir-li l'ombra d'aquest Règim del 78 amb el qual vol insistentment marcar distàncies. CDC, des dels anys vuitanta, va tenir certa estima per decorats més aviat propis de països de socialisme real: Pujol n’era el guia, la família del líder era indiscutible –amb dret a privilegis– i el partit es greixava amb comissions procedents de l’obra pública. Qualsevol dissidència o crítica a aquest lideratge s’interpretava com a traïció a la pàtria. Els anys s’han encarregat de corcar el decorat, però encara queda molt figurant amb afecció a les velles maneres. Ha passat exactament el mateix amb la monarquia. Callar en vista dels desvaris reials era considerat als anys vuitanta i noranta una obligació patriòtica per no desestabilitzar la democràcia espanyola.

Amb la tramoia a la vista, la premsa internacional ha descrit com ningú –i sense la beneiteria i prejudicis de l’espanyola– la nuesa del Rei i la monarquia. A hores d’ara és ridícul fer filigranes per no airejar la xacra de la corrupció i els seus beneficiaris. Finestres obertes, doncs. I posats a republicans –com va aprovar el dia 7 el Parlament–, “els nostres espolis” haurien de ser mereixedors almenys d’una nit temàtica a TV3.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >