Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Guitarricadelafuente, l’èxit silenciós dels qui creixen a la xarxa

El cantautor de Benicàssim va esgotar les entrades al Fes Pedralbes i va esbalair una platea joiosament inerme

Guitarricadelafuente en la seva actuació al Fes Pedralbes.
Guitarricadelafuente en la seva actuació al Fes Pedralbes.

Entrades esgotades a Pedralbes, de moment l'únic artista que ho ha aconseguit al festival, però si es preguntés per Guitarricadelafuente a les Rambles, a Capità Arenas o al Clot, només els més joves, particularment les més joves, el coneixerien. Figura crescuda a l'ombra d'Instagram, aquest jove de Benicàssim és una de les revelacions de la temporada, un artista que ha crescut amb la velocitat d'un fong en l'humus de la xarxa. Nit de vint-i-un botons, com correspon a un festival que fa olor de perfum, l'únic al costat de Peralada, i Cap Roig a restauració sense salsitxes i que es deixa veure en racons distingits com aquest pontarró il·luminat amb llumetes per deixar seca la càmera del mòbil en posats de nit estival sota les cuques de llum. Això sí, igual que als festivals més despentinats, cues llargues als lavabos de dona, punt d'unió de gairebé tots els festivals que divideixen els lavabos per sexe.

Platea del festival. Han desaparegut les grades del seu germà gran, el Festival de Pedralbes. Aquest és només Fes Pedralbes per allò de la reducció d'aforament, que aquí ha tingut una plasmació curiosa: les cadires s'alineen en files de dues localitats separades per un passadís, així que a la cadira contigua pot seure qualsevol i, per definició, es convertirà en convivent. Abans del començament del concert, el director del certamen, Martín Pérez, va fer una al·locució de la qual es va desprendre que l'heroïcitat resulta avui molt assequible: només s’ha d’anar a un concert, segons s'ha repetit en gairebé tots els festivals del covid. Ximpleries, devia pensar la multitud de jovenetes que majoritàriament poblaven el recinte, disposades a donar-se la mà i celebrar, amb un moviment lateral compassat de tronc, que Álvaro Lafuente, Guitarrica, és avui el seu veritable heroi.

L'artista, descalç entre càntirs, així cantava a l'escenari, reforçava un caràcter popular que ja evidencien les seves versions (“Lágrimas negras” de Miguel Matamoros, “Albada”, de Labordeta i “Tu frialdad”, de Triana), els comentaris aragonesos sobre el poble dels seus avis, Cuevas de Cañart a Terol, el reconeixement que escoltava jotes durant el confinament i l’estil de les seves cançons, en les quals barreja flamenc, pop, cançó d'autor i el que es posi per davant. Tot això cantat com si fes mal fins i tot respirar, amb un fraseig en ocasions entretallat i sinuós i una veu gairebé implorant que sempre aplicada de la mateixa manera pot semblar fins i tot la sostinguda paròdia del cantautor sensible que utilitza paraules inusuals com “Conticinio”, títol d'un dels seus millors èxits. I proximitat, començant per una manera de tocar la guitarra a l'abast de gairebé qualsevol, molta proximitat de jovenet descalç a qui encara no li ha pujat la popularitat al cap, amb unes lletres d'amor que van caure com aigua de tarongina en una platea entregada i còmplice que se sabia totes les galanteries d'un artista pel qual ningú ha apostat fins que els fans el van fer portaveu de les seves penes i esperances.

Hi ha molts mons en aquest món.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >