Selecciona Edició
Connecta’t

Esclaus de la inseguretat i la incertesa

Quatre professionals de sectors afectats per la pandèmia expliquen com han sobreviscut al confinament i continuen resistint

Ramón Mas, a la seva discoteca, Wolf, tancada des del 13 de març per la pendèmia.
Ramón Mas, a la seva discoteca, Wolf, tancada des del 13 de març per la pendèmia.

“Ser esclau de la inseguretat és molt fotut!”, exclama Alfons, propietari dels cinemes Boliche, a Barcelona. Coincideix amb Felipe, actor i gestor de la Sala Fènix, al Raval, que s'ha reinventat professionalment; amb Ramón, amo de la discoteca Wolf del Poblenou, i amb Eva, sòcia i cambrera de Las Marías, un bar d'esmorzars i vermuts d'Horta. Quatre exemples d'alguns dels sectors que ho estan passant pitjor amb la crisi del coronavirus.

Alfons Mas, propietari dels Cinemes Boliche.
Alfons Mas, propietari dels Cinemes Boliche.

“Obrir les sales amb un 50% de l'aforament i un 100% de les despeses és complicat”, diu Alfons Mas, propietari dels cinemes Boliche, quatre sales dedicades al cinema d'autor, a la Diagonal més cèntrica de Barcelona, entre Balmes i Tuset. Té cinc treballadors a compte de l'ERTO a què es va acollir al seu moment i, a causa de problemes familiars, no va poder obrir les sales quan la Generalitat va permetre fer-ho en aquelles condicions. No es tractava tant d'una decisió econòmica (“no era absolutament rendible”, reconeix) sinó més aviat d'amor a l'art i a la professió. Sap que si hagués obert, les coses no haurien anat bé: “De dilluns a dijous, la nostre clientela és gent del barri que majoritàriament ja té una edat i, per tant, és la que més por té dels contagis”, afirma. I confia que obrirà el 28 d'agost o el 4 de setembre, en funció de les estrenes que hi hagi i de la situació sociosanitària. “La inseguretat és el problema més gran”, insisteix. “No tenim ni idea del que hi haurà a la cartellera d'aquí a un mes”, admet, i fa referència a les grans estrenes promeses per a primeríssims de juliol que encara no hem vist (Tenet i Mulan, les grans produccions americanes). “Aquestes pel·lícules a mi no m'interessen, perquè nosaltres som més aviat un cinema d'autor, tenim un públic més constant i fidel que ens permet no dependre dels pics d'audiència que donen algunes estrenes”, explica. “La qüestió és que les pel·lícules van canviant cada setmana; ja veurem que hi ha el mes que ve”. Però recorda el pitjor moment de tots: “Quan t’adones que la cosa va per llarg però no tens idea fins a quan; de fet, encara no ho sabem”. No veu gens clar el futur: “Crec que l'últim tancament [el de mitjans de juliol] va fer molt mal perquè la gent ja no se sent còmoda, malgrat les mesures de seguretat de totes les sales”. No s'atreveix a posar data a la recuperació. Potser, amb tanta incertesa, encara no és el moment de plantejar-s’ho, però té clar que “costarà moltíssim arribar a les xifres d'espectadors d'abans de la pandèmia”.

Ramón Mas, a la seva discoteca, Wolf. ampliar foto
Ramón Mas, a la seva discoteca, Wolf.

Els menys joves deuen recordar el Psicódromo; els més joves van a la discoteca Wolf, al carrer Almogàvers. És el mateix lloc, una discoteca de tota la vida que des del 13 de març està tancada i barrada. “Si m’hi poso a pensar, em venen ganes de plegar”, diu, amb més indignació que aflicció, Ramón Mas, que és el propietari de la sala –que compta amb 30 treballadors (actualment acollits a l'ERTO)–, secretari general del Gremi d’Empresaris de Discoteques de Barcelona i Província i president d'España de noche, que vindria a ser la patronal del sector de l’oci nocturn. Sap perfectament del que parla i qualifica la situació de “dantesca”. Assegura que el sector està vivint un via crucis: “Vam plantejar sectoritzar les pistes de ball, obligar a portar mascareta, prohibir beure a la pista, agafar les dades dels assistents... Semblava que havíem arribat a un acord però el Procicat no ens ha fet ni cas”, es queixa, posant èmfasi en què tota possibilitat d'acord amb els escalafons tècnics del Govern, “quan arriba al nivell polític, se la carreguen”. “Hem aportat solucions, hem protestat, ens hem manifestat i al final hem anat per la via judicial per impugnar les prohibicions a què ens han sotmès”. Però considera que l’oci nocturn, amb els locals tancats des de fa mesos, “queda tocat de mort”. Fins a aquell 13 de març del toc de queda, les coses estaven anant excepcionalment bé: “Si ho hagués sabut abans, probablement hauríem tancat”, reconeix. “Jo he tingut la sort d’aconseguir una rebaixa del 50% en el lloguer, però continua sent molt dur aguantar aquesta situació. Tot està dimensionat a la situació de febrer del 2020: les plantilles de treballadors, els pagaments de la Seguretat Social, els lloguers, els subministraments... Caldrà negociar una ampliació dels ERTO perquè no podem adequar les plantilles.” Considera que “la meitat dels locals nocturns no sortiran endavant” i que “la cosa no es normalitzarà abans de cinc anys, ni de broma.” “Serà brutal la quantitat de concursos de creditors que hi haurà a partir de setembre. Sens dubte, serà la crisi econòmica més gran en la història de Catalunya”. I fa una advertència: “El dia que remunti el turisme i no hi hagi oci nocturn, ja veurem què passarà”.

Felipe Cabezas, en la Sala Fènix. ampliar foto
Felipe Cabezas, en la Sala Fènix.

Felipe Cabezas, barceloní de Xile, com sol dir ell, acabava d'entrar en la prestigiosa Compañía del Corral de Comedias de Almagro quan es va decretar l'estat d'alarma. A sobre, el que semblava que duraria un parell de setmanes, de seguida es va veure que anava per llarg. Tant com per anular l'estrena de Cabezas en un Grec on havia de representar la seva obra Bitácora de ida y vuelta, sobre el periple de Miguel de Molina. “Allò d'Almagro ho reprendré, n’estic segur, i l’anul·lació del Grec va ser una pena, perquè era una obra amb set actors que fora del festival resulta difícil plantejar-se, però l’he convertit en una versió de radioteatre i n’estic content”, diu Cabezas, tot un exemple de com afrontar l'adversitat: “Quan vam prendre consciència que el teatre patiria durant molts mesos, em vaig reinventar”, explica. “Vaig estar fent classes online en una escola de teatre de Xile, vaig fer ‘podcasts’, lectures de teatre i de poesia, continguts en streaming... No és un escenari, que és el que més m'agrada, però hem venut entrades, i això ens obre una porta nova al futur. He explorat altres terrenys durant el confinament i segur que els trauré rendiment”. D'altres es van quedar en estat de xoc... “Sí, és cert, però cadascú és com és i jo soc una persona amb molta empenta, potser per instint de supervivència.”

Eva Martínez, a Las Marías. ampliar foto
Eva Martínez, a Las Marías.

Eva Martínez és sòcia i cambrera de Las Marías, un bar petit, bufó i divertit a Horta, gairebé a la cantonada de Llobregós amb passeig Maragall. Serveix esmorzars i vermuts, canyes, vins, flamenquines, croquetes, embotits i altres perdicions delicioses. Al març feia un any i mig que estava obert... “El primer any és, sobretot, de despeses”, subratlla Eva. “Al principi de la crisi tot era tan incert que al cap d'unes setmanes, amb tota la pena del món, ens vam plantejar tancar. I aquest bar és el meu somni! Però és que, sense poder obrir, ja només hi havia despeses: llum, subministraments, lloguer... Un desastre. Per sort, soc molt tossuda i vaig voler aguantar..." Durant els mesos de tancament es va dedicar a agitar les xarxes socials. El bar té una clientela fidel que va respondre donant suport en el que podia, donant ànims, veient que Las Marías seguiria allà... I va reobrir en les condicions imposades per la pandèmia: “Dues taules al carrer, o sigui, quatre persones, i 10 dins”, compta Eva. “Va ser molt dur. Vaig compaginar el bar amb una feina en una rostisseria per tirar endavant...", diu. “Per descomptat, les vacances que tenia pensades se’n van anar en orris”. Ara el bar obre a les tardes i els caps de setmana, en funció de com evoluciona la situació: “La majoria dels negocis per aquí estan tancats i això influeix. L'escola [Safa-Horta] està tancada des de març, és clar... A mesura que vagin reobrint, millorarem... Segur. Que jo soc molt tossuda, ja t'ho he dit”.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >