Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El perill borbònic

El que es juga el Govern actual —en la seva totalitat— és molt: el perill d'una involució amagada sota la capa d'una reclamació d'estabilitat institucional de cartró pedra és real

El rei Joan Carles I en una imatge del 2014.
El rei Joan Carles I en una imatge del 2014. EFE

Les últimes notícies que s'han conegut entorn de la decisió de l'anterior cap d'Estat, Joan Carles I, de sortir del país com a mesura tallafoc per protegir el rei actual, Felip VI, i a la institució monàrquica ressonen amb ecos de passat llunyà, d'un passat més pròxim i obren tota una sèrie d'incògnites pel que fa al present i al futur.

Als diaris i a les xarxes el paral·lelisme amb el destí d'altres monarques ha estat immediat. Sense anar més lluny ha vingut a la memòria de molts la vicissitud d'Alfons XIII que, després de les eleccions municipals del 1931, va sortir del país i va precipitar la proclamació d'una República. Malgrat tots els seus defectes i la forma criminal, terrible i abrupta en què va acabar, la República va representar un avenç decisiu per a la democràcia, la igualtat i la llibertat a Espanya i una feliç excepció en una Europa dels anys 30 cada vegada més travessada per dictadures autoritàries i feixistes. També hi va haver paral·lelismes amb la trajectòria del Joan de Borbó i amb la congelació de la seva figura de monarca sense regne, que a la fi renunciaria als seus drets com a mesura per afavorir l'ascens del seu fill durant la Transició.

Ningú —i encara menys un excap de l'Estat—, no pot sostreure's a un procediment judicial

Tanmateix, el que s’ha precipitat aquesta setmana no deixa de ser l'epifenomen del que es va començar a veure el 2014 amb l'abdicació de qui ara se n'ha anat a l'estranger: mentre el sistema del 78 entrava en crisi sense remei perquè els poders públics no van saber mantenir la promesa constitucional de garantir drets materials i substantius a sectors amplis de la població colpejats per la crisi, el pas al costat del rei transitiu buscava mantenir l'estabilitat i ho aconseguia únicament gràcies al fet que la cúpula del PSOE va optar per defensar tota aquella operació, seguint la seva tradicional i instintiva desconfiança cap als moviments bruscos. El PSOE es va fer escut, però això no va impedir que aquella tensió real es traslladés dins del partit. De cap altra forma no es pot explicar la increïble —i encara no finalitzada— paràbola de la vida interna del partit majoritari del sistema polític espanyol que es va començar el 2015. Ara sembla un passat llunyà, però l'assetjament i demolició de Pedro Sánchez en la seva primera etapa com a secretari general, la seva resurrecció inesperada i les resistències numantines dels poders fàctics (i dels exsecretaris influents) a qualsevol pacte amb les forces nascudes del 15-M i confluents amb partits —com Esquerra Unida— que sempre van ser republicanes, ens parla d'aquest conflicte. Des del 2014 aquestes forces han interpretat que, fins i tot sent extremadament crítiques amb la monarquia, el contenciós principal s'ha anat trobant en les polítiques d'austeritat, en la privació de drets a la ciutadania, en la denúncia de la corrupció i en la necessitat de canviar des del govern l'agenda política en sentit antiausteritari i redistributiu. No es van equivocar: més enllà dels conflictes interns i de la variabilitat de la seva força parlamentària (que ha semblat estar estretament relacionada amb la capacitat del PSOE d'assumir aquest canvi d'agenda), mai una força política a l'esquerra del socialisme no havia arribat tan lluny —carregant-se tot un govern del PP esquitxat per la corrupció—, ni des de la recuperació de la democràcia havia tingut ministres homes i dones.

I aquí s'arriba al present, i a les preguntes al voltant al com afectaran el govern de coalició progressista els últims esdeveniments. Enmig d'una pandèmia global, amb una recessió econòmica espantosa i una moció de censura anunciada per al setembre. Molts d'aquells que van lluitar amb dents i ungles perquè aquest govern progressista no nasqués mai estan convençuts que la qüestió borbònica —o la qüestió monàrquica a seques— pot actuar com una mena de kryptonita en contra del gabinet de Sánchez, de la seva configuració actual i de l'agenda inclusiva de sortida de la crisi que ha plantejat. D'altra banda, és ben evident que ni la presumpta corrupció no podrà quedar fora de l'escrutini judicial i polític, ni es podran furtar uns debats a la ciutadania que ara han caigut objectivament sobre la taula.

La ciutadania té dret a debatre lliurement possibles canvis de més o menys intensitat relatius a la direcció de l'Estat i a la forma de govern

El que es juga el govern —en la seva totalitat—, és molt: el perill d'una involució amagada sota la capa d'una reclamació d'estabilitat institucional de cartró pedra és real. I per això, si és veritat que aquest gabinet vol governar per als sectors que ja van patir més l'última crisi econòmica i ara s'arrisquen a un desastre social de dimensió i característiques desconegudes, hauran de conjurar-se sobre la base de tres principis. Un: ningú —i encara menys un excap de l'Estat—, no pot sostreure's a un procediment judicial en el cas que hi hagi indicis fefaents de delicte. Dos: la ciutadania té dret a debatre lliurement, i els seus representants a plantejar políticament, segons els cursos que existeixen, possibles canvis de més o menys intensitat relatius a la direcció de l'Estat i a la forma de govern. Tres: tot això s'ha de fer amb fermesa, enteresa i evitant al màxim la gesticulació, perquè aquest serà el flanc per on els qui volen fer caure el govern —i en són molts, molt poderosos i en molts llocs— atacaran sense pietat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >