Selecciona Edició
Connecta’t

La Canuda, persiana avall d’una època

El propietari de la llibreria de vell més icònica de Barcelona fa memòria d’un temps i un ofici gairebé perduts

Interior de la llibreria Canuda.
Interior de la llibreria Canuda.

Anava examinant el fotimer de llibres de les habitacions de la casa quan, de sobte, al voler obrir-ne una amb la porta tancada, la senyora que l’havia cridat li va dir que sí, que allà n’hi havia més i també els hi volia vendre, però que en aquell moment no el podia deixar entrar: el marit hi estava agonitzant…

Podria ser una hiperbòlica versió de les famoses llegendes que corren sobre vídues (en exercici o imminents) de bibliòfils i bibliòmans, però és un episodi real, potser el més truculent, que va patir Santi Mallafré com a llibreter de vell en els seus 48 anys d’ofici, 40 d’ells al front de la barcelonina Canuda, de les més grans d’Espanya en el seu perfil, el més semblant a Catalunya de la mítica Strand de Nova York, amb racons i cambrons, més de 200.000 volums usats, descatalogats, de vell, d’ocasió…

Era una llibreria popular. Tant que era punt d’una ruta turística-cultural que la identificava com el “Cementiri dels Llibres Oblidats” del famós L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón, que n’era client. D’allà van sorgir llogats, dues vegades, els 2.000 llibres antics que feien d’atrezzo a les presentacions de les novel·les de l’escriptor. Gairebé un mite, doncs, de la Barcelona cultural, que acabà el 23 de novembre del 2013 com ho fan molts establiments en la desmemoriada i insensible capital catalana: havia de saltar dels 900 euros mensuals de lloguer als 15.000 que ja es demanaven llavors per aquells carrers a tocar de la Rambla.

Un catàleg de la llibreria. ampliar foto
Un catàleg de la llibreria.

Si la Canuda va existir és per la perseverança i l’astúcia d’en Xiribindis, sobrenom del sac de nervis que era Ramon Mallafré, pare d’en Santi. Nascut a Vic, orfe, als 14 anys va mig fugir de l’hospici de la Casa de la Caritat i, espavilat per força, es va posar a vendre llibres per les llustroses i nombroses terrasses dels cafès d’una Barcelona que creia tocar virolla acabada la Primera Guerra Mundial. La cosa devia rutllar perquè finalment agafà parada al Mercat de Sant Antoni. “Cinc llibres, quatre peles!”, cridava com a reclam per a vergonya de la família, segons recorda el fill a l’estudiós del món del llibre Manuel Llanas, que ho reflecteix amb agilitat i rigor a La Canuda i el comerç del llibre vell (Comanegra).

“Tots els llibres són bons per vendre”, deia Mallafré, que va començar amb un carretó i després passà a un tricicle amb caixa davantera, en els temps en què els llibres es traginaven a l’espatlla amb llençols de tela de matalàs de dos per dos metres. Era ja quan havia arrendat la vella llibreria Cervantes del carrer Tallers 82, a tocar de la plaça Universitat. Va reobrir-la un dia mogut: el 14 d’abril de 1931, el dia de la proclamació de la República espanyola; a la tarda, és clar, va haver de tancar. Però havia nascut per això: a banda de llibre nou i vell, promocionava la venda i intercanvi d’exemplars, a una pesseta, de novel·letes rosa i de l’oest. Diu la llegenda que el pare d’El Coyote, José Mallorquí, client assidu com l’incipient editor José Manuel Lara, es va afeccionar al gènere allà.

En la distància curta, era duríssim: “Tot just el deixi, el posaré a 100 pessetes”, li etzibava a qui li regatejava el preu. Tampoc deia mai que no tenia un llibre. “Em sona, miri per aquell racó d’allà”, enviava al client, intuint els gustos i sabent que alguna cosa s’acabaria enduent a canvi. Ell comprava a l’engròs, fins i tot les gruixudes guies telefòniques. I quan no tenia prou material, sense manies, ni que fos en un any tan difícil com el de 1938, inseria anuncis a La Vanguardia: sota el títol invariable Libros compro, posava títol i preu que estava disposat a pagar, sempre generós en la valoració.

D’allà van sorgir els 2.000 llibres d'atrezzo per a les presentacions de Ruiz Zafón

La cosa anava tan bé que el 1947 va decidir llogar la Canuda, al número 4 del carrer homònim. La que havia estat botiga del gran artista modernista Gaspar Homar tenia una ubicació privilegiada entre la Rambla, el Portal de l’Àngel i just a sota del cau de lletraferits de l’Ateneu Barcelonès. Amb el vent a favor, el 1945 es posà a publicar catàlegs amb tiratges de 2.800 exemplars; amb les compres que feien 70 clients privilegiats que el rebien abans que la resta de mortals, ja compensava la inversió.

El 1965 entrava al negoci el seu fill, Santi, pura genètica: a les misses de diumenge dels migpensionistes dels escolapis de Sarrià es dedicava a subhastar exemplars de l’Enciclopedia Pulga entre els companys. Va començar portant la Cervantes, que el 1960 va acabar comprant un pare que s’estava tot el dia a la Canuda, controlant el que seria el focus del negoci i que arribaria a editar llibres entre 1960 i 1968 (manuals tècnics i una estanya sèrie d’‘Hombres, ideas y problemas’), distribuir (títols prohibits a Espanya portats de Sud-Amèrica per vendre’ls sota taulell) i la sala de subhastes popular que funcionà com un tro (cada dissabte a la tarda es venien entre 70 i 90 quadres).

El 1973, Santi saltà a la Canuda i el 1984 ja controlava les dues llibreries, tot i que el pare va treballar a la Canuda fins sis mesos abans de morir, el 1992. Santi tractava millor el venedor i, sobre tot, era més selectiu amb les compres, fet que comportava no haver de pagar quatre magatzems com van arribar a tenir. El sistema el podria haver patentat: visita de 15-20 minuts a casa del client, detecció de les millors peces i oferta, deixar que s’ho pensés i que busqués, si volia, qui li millorés l’oferta. Recollir-ho puntualment i pagar-ho abans d’agafar ni un sol llibre. El boca-orella va córrer.

A Espanya hi ha 440 llibreries de vell, només un 20% tenen establiment obert

A la llibreria només va fer alguns retocs, ben pocs, perquè la cosa ja funcionava, com l’espai entrant a l’esquerra, a prop de l’aparador, amb exemplars de velles revistes d’Historia y vida o Historia 16, de les quals “veníem gairebé 2.000 exemplars mensuals”; o donar molta rotació a un gènere que, comprat a l’engròs, permetia que n’hi hagués molt i a bon preu. Va endreçar una mica més per seccions, mentre que per a les millors peces o si s’havia de trobar algun títol calia anar cap al famós “quarto del catàleg”, d’accés restringit, on hi havia les fitxes dels llibres.

El món que descriu Mallafré sembla de novel·la fantasiosa: el 1960, a Barcelona, hi havia una seixantena de llibreries de vell; només el carrer Taller se’n comptaven cinc; al d’Aribau, vuit, i cinc, més una d’ocasió, als voltants de la plaça de Sant Jaume fins a principis dels 90, per a sorpresa dels turistes. Avui, a Espanya, xifra Llanas, hi ha unes 440 llibreries de vell, de les quals només un 20% tenen establiment obert; la resta és pura seu virtual a la xarxa o a domicili particular. O sigui, la fi de la Canuda, i ara el record del que va ser amb el llibre, no deixa de ser la persiana avall d’un temps.

Compradors rars i lladres ben vestits

Gairebé 66 anys d’una llibreria donen per a un bon mostrari de clients almenys rars que només compren llibres amb criteris ben particulars, per exemple, que siguin de formats inferiors a 12 centímetres o que s’haguessin publicat l’any de naixement dels seus fills, però també n’hi ha que es queden tots els llibres d’autors que tenen el seu cognom. També, després d’haver estat esquitxats per espoliadors de biblioteques com les de l’Ateneu Barcelonès o la de l’exconseller de Cultura Max Cahner, perfilar un modus operandi dels lladres de vell: són dues persones, una molt ben vestida i una altra que va feta un nyap, que és qui vigila més el llibreter i qui acaba fent un moviment estrany i surt corrents de la llibreria, moment en què el ben vestit fa el pispa. A l’altra plat de la balança, la satisfacció, recorda Santi Mallafré, d’haver venut una primera edició de l’Enciclopédie amb la plana que recull l’entrada hermaphrodite, arrencada de la majoria d’exemplars al segle XVIII.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >