Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La reencarnació convergent

Els hereus del pujolisme proven d'articular una força política que els permeti prolongar el control de la Generalitat exercit durant 33 anys

Marta Pascal (c), secretària general del Partit Nacionalista de Catalunya, Olga Tortosa, presidenta, i Antoni Garrell, d'El País de Demà,
Marta Pascal (c), secretària general del Partit Nacionalista de Catalunya, Olga Tortosa, presidenta, i Antoni Garrell, d'El País de Demà, Europa Press

Hi ha partits que es mimetitzen en extrem amb les societats en les quals actuen, fins que de vegades es fa difícil distingir què va ser primer. És el cas de la Convergència i Unió (CiU) de Jordi Pujol (i els seus derivats dels últims anys), que ha presidit la Generalitat de Catalunya durant 33 dels 40 anys transcorreguts des de les primeres eleccions autonòmiques en la present etapa democràtica. Però no és una excepció, no ha estat l'única força política que ha arribat a una quota tan elevada de permanència en el poder. El PNB ha governat Euskadi durant 37 dels 40 anys de vigència del seu estatut d'autonomia. El PSOE ho ha fet durant 36 dels 38 anys de règim autònom a Andalusia. El PP ha dirigit la Xunta de Galícia durant 31 dels últims 38 anys. No passa només a Espanya. Baviera és l'exemple més extrem: la dreta socialcristiana bavaresa governa aquest estat alemany des del 1945, amb un lapse breu de menys d'un any.

En tots aquests casos es tracta de partits que han tingut la irrepetible oportunitat històrica d'aixecar des de pràcticament zero les estructures de govern i les administracions regionals de les seves respectives comunitats. Això els ha permès mimetitzar-se si no amb la societat sencera, sí amb una administració de dimensions enormes i una gran capil·laritat social i territorial. De manera que, dècades després, a Catalunya el règim d'autonomia i el seu aparell administratiu s'identifica i confon amb els governs de CiU; al País Basc amb els del PNB; a Andalusia amb els del PSOE; i a Galícia amb els del PP.

Es tracta d'una característica ja coneguda dels poders regionals. La proximitat permet conèixer millor una societat, però també afavoreix el clientelisme, el control social, l'amiguisme, les corrupcions. Tots són riscos que creixen precisament amb la permanència excessiva d’un partit en el poder. Només l'alternança ajuda a evitar aquests perills i a Catalunya és obvi que l'alternança ha estat escassa, insuficient: set anys de governs d'esquerres per 33 de centredreta nacionalista.

Quan menys s’ho esperaven els seus dirigents, tanmateix, la corrupció va matar CiU i va tacar irremeiablement la imatge del pujolisme. Això ha plantejat un inesperat problema polític al centre dreta català. Un eventual buit de representació. Es quedarà la dreta catalanista sense partit propi? En quin partit podran dipositar la seva confiança els sectors socials que l'han lliurat fidelment a CiU des del 1980? Des del 2015 s’han creat des del nucli central de Convergència diverses marques i fórmules per continuar representant el mateix amb altres noms i així mantenir la fidelitat dels votants de CiU. El PDeCat, Junts per Catalunya, el Partit Nacionalista Català i altres que han sorgit com a brots tant d'Unió com de Convergència. Les eleccions municipals i generals han demostrat que aquest electorat no s'ha dispersat, malgrat el dur cop psicològic i polític que han representat el descobriment del finançament il·legal dels dos partits de CiU i la confessió de Jordi Pujol sobre la fortuna de la seva família a Andorra. Ara mateix, la força política que ha estat 33 anys de 40 al capdavant del Govern català debat i maniobra per allargar quatre anys més, una altra legislatura, la seva marca de permanència.

El dilema se centra a escollir entre dues prioritats. Una és apostar simplement per la independència sobre qualsevol altra consideració o objectiu i situar-se directament com una força rupturista, almenys pel que fa a l'organització territorial de l'Estat. Aquesta està sent l'opció de Carles Puigdemont i el gruix dels dirigents que el van acompanyar en la deriva del període 2015-2017. S'inclinen per mantenir-se com una organització de contorns ideològics laxos, populistes, com un moviment d'alliberament nacional que alberga gent d'orígens politicoideològics diversos, units per la passió nacional.

Contra aquesta opció hi ha la dels qui prioritzen alçar la bandera del centredreta liberal catalanista, la que ha apostat històricament per l'autonomisme, renuncia expressament a les aventures unilaterals, però no posa límits a les aspiracions nacionals. Aquesta era la posició del PDeCat, el partit creat el 2015 per succeir directament Convergència, del qual s'ha esqueixat la fracció ara constituïda en el Partit Nacionalista Català, precisament a causa del seu rebuig del rupturisme i l'unilateralisme de Puigdemont i els seus seguidors.

Sigui quin sigui el desenllaç, en aquests moments tot indica que la futura representació política del centredreta català sorgirà de les restes de Convergència. Ni Ciutadans ni el PP no s'han interessat, ni segurament podrien fer-ho, per atreure aquests sectors socials.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >