Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Plácido davant de la Inquisició

Qui l'ha condemnat? La dictadura d'una suposada opinió pública manipulada pels qui han decidit establir el que és correcte i el que no ho és

Placido Domingo, a València el desembre de l'any passat.
Placido Domingo, a València el desembre de l'any passat.

Aquest mes d'agost farà un any que vuit dones cantants i una ballarina van denunciar Plácido Domingo sota l'acusació d'haver estat assetjades sexualment trenta anys abans. De les nou denunciants només Patricia Wulf, ja retirada dels escenaris, va acceptar ser identificada. De tot això va informar una crònica de l'agència nord-americana Associated Press, el contingut de la qual va ser difós immediatament per tota la premsa mundial, tal com era de preveure pel prestigi i la popularitat del personatge. Al cap de poc temps, s’hi van afegir altres presumptes assetjades, també ocultant els seus noms.

Un any després no s'ha esbrinat res sobre aquestes imputacions, només es coneix la situació en què ha quedat el tenor: s'han cancel·lat la majoria de les seves actuacions (a Espanya, totes), imagino que la seva moral personal estarà feta pols i aquest sembla ser el trist final del més famós cantant d'òpera del món. Certament, ja té edat per retirar-se, però no d'aquesta manera, sinó en lloança de multituds, les que assistien entusiastes als seus recitals, compraven els seus discos o continuen gaudint per YouTube del seu art, el seu ànim incansable, la veu poderosa i l’elegant presència escènica.

Fa un any que vuit dones cantants i una ballarina van denunciar Plácido Domingo sota l'acusació d'haver estat assetjades sexualment 30 anys abans

El condemnat és ell, no hi ha dubte, però qui l'ha condemnat? En la resposta a aquesta pregunta hi ha la clau per comprendre una injustícia notòria. En aquests agitats temps populistes ja no serveixen les lleis que aproven els parlaments, han de ser les masses, la gent, el poble, les manifestacions al carrer o... els mitjans de comunicació i els tuits, els que dictin directament les sentències, sense possible recurs, aplicant les anomenades “penes de telenotícies”. En certs casos, com el present, fins i tot sense fiscals, ni advocats, ni magistrats. En definitiva, sense un procés penal del nostre temps. Ha estat condemnat per un nou tipus de procés inquisitiu.

El procés inquisitiu és aquell segons el qual qui acusa dirigeix el procés i dicta sentència. D'aquesta manera, les proves no les ha d'aportar l'acusador sinó que és l'acusat que les ha, en el seu cas, de rebatre. “L’acuso d'aquest delicte, demostri que no el va cometre”. Amb la Il·lustració les coses van canviar: el procés és acusatori i contradictori. Existeix un triangle —acusador, defensor i jutge— que partint d'una llei prèvia, publicitat del judici i aportació de proves per les parts, després d'un debat regulat per les lleis, subministren al jutge les dades perquè resolgui el conflicte.

A Espanya cal distingir entre tres delictes de caràcter sexual: agressió, abús i assetjament. El delicte d'agressió sexual pressuposa accedir al cos d'un altre per a una activitat explícitament sexual sense el seu consentiment i amb violència física; el delicte d'abús sexual és el mateix però sense violència física; el delicte d'assetjament sexual consisteix a sol·licitar favors de tipus sexual en l'àmbit d'una relació laboral, docent o de prestació de serveis que provoquin en la víctima una situació intimidatòria, hostil o humiliant i si, a més, entre autor i víctima hi ha una situació de superioritat jeràrquica en els àmbits citats, no fa falta que es presentin els requisits d'intimidació, hostilitat o humiliació perquè es donen per pressuposats. El valor jurídic protegit en els tres delictes és la llibertat sexual de cada persona, que no pot ser anul·lada, sense consentiment, per l'acció de l'altra.

Plácido estava intentant fer-li la cort per després fer l'amor. És un delicte, això? Les molèsties no són un delicte, són simplement un motiu per treure's el pesat (o la pesada) de sobre

Patricia Wulf, l'única denunciant que es va identificar, explicava l'actitud de Plácido de forma sorprenent. “Va venir a mi, se’m va posar molt a prop i va dir ‘Patrícia, has d'anar-te'n a casa aquesta nit?’. Va ser impactant. Va ser molt difícil. Ell és com Déu en la meva professió”. Wulf confessava amb sinceritat que no va arribar a tocar-la físicament encara que, assegura, les seves intencions eren clares: “Quan un home s'apropa tant a tu, amb un somriure tan irònic et pregunta si has de tornar a casa una vegada i una altra, no es pot arribar a cap altra conclusió: volia ficar-se al llit amb mi”. Wulf té raó, no s'ha de gaire perspicaç: Plácido estava intentant fer-li la cort per després fer l'amor. És un delicte, això? Segurament Plácido es posava pesat, reiterava els seus coquetejos i ocasionava molèsties a la cantant, però les molèsties no són un delicte, són simplement un motiu per treure's el pesat (o la pesada) de sobre.

Qui l'ha condemnat? La dictadura d'una suposada opinió pública manipulada pels qui han decidit establir el que és correcte i el que no ho és. Una altra vegada la Inquisició.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >