Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Els Amics de les Arts despullen les seves cançons al Camp Nou

El trio barceloní passeja el seu espectacle 'Els dies més dolços', amb acústics i vocació intimista, allà on és possible

Un moment del concert dels Amics de les Arts al Camp Nou.
Un moment del concert dels Amics de les Arts al Camp Nou.

Deu ser perquè les cançons semblen més de veritat, per allò del tòpic que indica que una bona cançó es descobreix si resisteix una versió només amb guitarra acústica; deu ser perquè encara tenim prejudicis i pensem que quan ens canten fluix sembla que ens diuen coses més importants; deu ser perquè les emocions semblen més properes amb una cançó nua o perquè tots som una rematada colla de cursis, però el cas és que fer concerts amb vocació acústica també sembla una altra conseqüència de la pandèmia. Deu ser, també, per això que durant el confinament semblava més real un acústic amb bongos que no pas muntar una banda i tota la paradeta per cantar una cançoneta solidària per Facebook, però el cas és que estem tendres per la música acústica. Els últims a deixar-se captivar han estat Els Amics de les Arts, que ja passegen el seu espectacle Els dies més dolços allà on és possible.

La cosa va de recuperar un bon repertori de cançons populars mentre el virus mantingui retinguda la presentació del nou disc, inicialment prevista per a un març que no es va avenir, planificada ara per al setembre. També espera la gira de presentació d'aquest disc, El senyal que esperaves, prevista per a l'octubre. Mentrestant, intimitat, assossec i una pinta d'humor per ironitzar sobre els recursos posats en joc escènic mentre mana l'hidrogel: una violoncelista, Maria de Palol, i una ballarina, Idu Massa. Cosa esquemàtica però amb substància i fonament cultural. I per aprofitar que el concert era al Camp Nou, res com començar-lo corrent des dels vestuaris com si el trio estigués escalfant la banda. I avançat el recital, crits contra el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, els primers clamorosos que escolta l'estadi aquesta temporada. Ambient, doncs, participatiu per a un concert a base de teclats, tres veus i dues guitarres.

I el públic s’ho va passar d’allò més bé, reconeixent amb altres pells temes com Déjà vu, Louisiana (o els camps de cotó), Apunto Shakespeare, No ho entens o Reykjavík, avantsala, ja amb ritme i palmes, Els Amics són amics de les palmes, d'uns bisos per a L'home que treballa fent de gos, Jean Luc i 4-3-3. Pel camí, dues peces que precedeixen el futur, El senyal que esperaves i Et vaig dir, mostra de les maneres d'una banda de costumisme emocional, amb petites fotos i records sobre la xemeneia, veus enllaçades i històries amb una ignota singularitat que ha cimentat la carrera del trio. Històries petitburgeses que ens permeten reconèixer-nos sense fer-nos mal, acceptar-nos sense demanar la lluna en un cove i mirar cap al davant amb la convicció que som bones persones. I això, si ens ho expliquen en acústic, sona més a veritat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >